Llet, equips de ‘football’, i cerveses al passar per Wisconsin

(text publicat el 24/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Milwaukee, principal ciutat de l'estat de Wisconsin

Duluth, Minnesota .- Aterrar a l’aeroport de Chicago de matinada, agafar el metro i el bus fins on vaig deixar aparcat el ‘PT Cruiser’ i enfrontar-me al trànsit d’Illinois fins a Wisconsin. Un bon xoc a l’arribada als ’48 estats contigus’ després d’una setmana rodejat de natura a Alaska. Però per sort, el meu primer destí a la terra del formatge no va ser una gran ciutat, sinó una població molt més petita del nord anomenada Green Bay on tot sembla girar entorn del futbol americà. Allí vaig trobar la tranquil·litat necessària per organitzar-me la resta de la setmana, amb moltes coses a veure i massa poc temps per a fer-ho. Tot i això crec que puc dir que no se’m van escapar cap dels tres grans elements característics de l’estat de Wisconsin: el futbol americà, la cervesa, i els productes làctics.

Wikipedia Facts: WISCONSIN

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,22% – McCain/Palin: 42,31%
-El 23è estat en superfície: 169.639 Km2 (5,28 “Catalunyes”)
-El 20è estat en població: 5.686.986 habitants a 2010 (0,76 “Catalunyes”)
-El 25è estat en densitat de població: 39,90 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Bridesmaids – Dawn of the Dead
-Tòpic: L’estat del formatge – L’estat dels ‘Packers’

Entrenament dels 'Green Bay Packers', l'equip de futbol americà a la NFL de Wisconsin

Per fer-nos una idea de com d’important és la passió que es té a Green Bay pel futbol americà només cal fixar-se en una xifra: amb unes 75.100 localitats, l’estadi dels ‘Green Bay Packers’ té una capacitat equivalent al 75 per cent de la població total de la ciutat. Però no és l’única xifra a tenir en compte. Des de 1960 s’han exhaurit les entrades de tots els partits jugats a l’estadi, hi ha una llista d’espera de més de 85.000 persones per a obtenir passis anuals i el temps d’espera per aconseguir-los pot arribar als 30 anys o més. No és d’estranyar doncs que els passis de temporada formin una part important de testaments i herències, i que els pares inscriguin els fills a la llista d’espera fins i tot abans d’inscriure’ls al registre civil. Una bogeria. Ah! I a tot això encara hi hem d’afegir que és l’únic equip d’una ‘major league’ americana que és propietat dels seus fans (com passa amb el Barça, per exemple), que és l’equip que més títols ha guanyat en la història de la ‘NFL‘ i que Green Bay és, de lluny, la ciutat més petita dels EUA amb un equip professional en la màxima categoria. Com comprendreu no em podia perdre un tast de tot plegat, però com que aconseguir tiquets per a partits és tant complicat vaig haver-me de conformar amb assistir a una sessió d’entrenament oberta al públic (en la que també es van omplir les grades del camp d’entrenament fins l’últim seient).

La següent parada va ser la principal ciutat de Wisconsin, Milwaukee, ben coneguda per la seva indústria cervesera però també per ser considerada la ciutat amb més segregació racial dels EUA. Els estudis fets sobre la matèria, normalment basats en el cens, han donat en algunes ocasions conclusions contradictòries i no s’han lliurat d’algunes polèmiques. Un tema complicat d’estudiar, que desperta moltes sensibilitats i ben difícil de comprovar ‘in-situ’. Per la meva limitada experiència però, la segregació a la ciutat (barris habitats només per gent d’una determinada raça) no sembla ni més ni menys greu que a tantes altres ciutats dels EUA. En canvi, em va ser molt més fàcil poder comprovar que la mítica cervesa ‘PBR’ encara es fa a Milwaukee (d’on és originària). Potser a molts el nom no us diu res, però aquesta és la marca de cervesa que beu Clint Eastwood al film ‘Gran Torino’ i és una de les que està més de moda entre el jovent. Ja fa temps però que la marca va deixar de fer cervesa i en contracta la producció a altres companyies per estalviar costos. La senzilla excusa de saber si una de les cerveseres que elabora avui en dia la ‘PBR’ és la gran ‘Miller’, també originaria de Milwaukee i segona en vendes als EUA, em va servir per a fer un breu recorregut per la història de la indústria a la ciutat. Des d’antigues fàbriques ara en ruïnes passant per modernes cadenes de producció, fins a descobrir finalment que efectivament la ‘Pabst Blue Ribbon’ encara es fa a la ciutat on va iniciar la seva història a l’any 1844.

Cartell lluminós encara penjant de l'antiga fàbrica de 'PBR' a Milwaukee, Wisconsin

Però parlar de Wisconsin és sobretot parlar de llet, formatge i productes làctics en general. Fins i tot en fan menció a les matricules de cotxe: ‘La fàbrica de productes làctics d’Amèrica’. Un pot pensar doncs, que el paisatge és ple de vaques pasturant en verds prats esperant el seu torn per ser munyides. La realitat però no és ben be així. De granges se’n veuen per tot arreu, però d’animals no tant. Entenc que les necessitats de la producció moderna requereixen sovint que el bestiar estigui sota cobert, cosa que, a més, permet destinar la terra a cultivar productes com el blat de moro o la soja. De fet, en el camí que em va portar des de Milwaukee fins a la progressista i culturalment activa població de La Crosse, només en unes tres ocasions vaig trobar vaques pasturant fora dels coberts. Una petita decepció que no va millorar en el meu intent de veure la producció del formatge (de la mateixa manera com en altres ocasions he vist la de la cervesa, caramels, gelats o whisky). Només les petites productores de formatgepermeten aquest tipus de visita que, degut precisament a les seves petites dimensions, no acostuma a estar massa ben plantejada. Una finestra amb vistes a una sala de producció, instal·lada sempre a la botiga on venen els seus propis productes, és tot el que un normalment pot arribar a veure del procés. Una llàstima.

Una de les poques vaques que vaig trobar pasturant poc abans d'arribar a La Crosse, a Wisconsin

I precisament de Wisconsin és qui serà el proper candidat republicà a la vice-presidència, Paul Ryan, de qui s’esperava fes augmentar les possibilitats de Romney de guanyar les eleccions de novembre. La realitat però, és que les últimes enquestes segueixen mostrant un lleuger avantatge per a l’equip de Barak Obama. I és que en lloc de parlar exclusivament d’economia, tal i com agradaria al sector republicà, la campanya sembla que s’enfoca últimament cap a altres aspectes més compromesos i delicats per als conservadors. Per exemple, arran d’unesmés que desafortunades declaracions sobre l’avortament en casos de violació del congressista Todd Akin (republicà de Missouri), els seus companys de partit han hagut de posicionar-se al respecte al ser preguntats per la premsa, intentant distanciar-se de les seves idees fins arribar a demanar-li que retiri la seva candidatura als propers comicis (cosa que no ha fet i sembla que no farà). I tot això a només una setmana de la convenció republicana que tindrà lloc la setmana que ve a Tampa (Florida), en la que es debatran les principals línies i valors del partit, i que acabarà amb les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan. Com a mínim, gràcies a un acord establert recentment amb representants de Ron Paul, els líders republicans no s’hauran de preocupar per la pressió que els seus nombrosos seguidors volen fer per canviar les bases del partit. Això sí, una altra tempesta amenaça, doncs sembla ser que la temporada d’huracans a Florida tot just comença i alguns mapes apunten a que una gran tempesta tropical podria passar per sobre Tampa la propera setmana. Per descomptat encara és aviat per saber-ho i sembla que les probabilitats són baixes, però caldrà estar ben atents.

Football (no futbol).

(text publicat el 21/12/2011 a www.kolhosp.com)

Dallas Stadium

Ara us començo a entendre. Han estat tants anys veient futbol -a la televisió i a l’estadi- sense compartir el sentiment i la passió per uns colors, que ja em pensava que tot plegat no formava part de mi. Però no és això, simplement el meu esport no és el futbol sinó el “football”. No és una pose, no és per ser diferent a la resta, no és perquè sigui americà. Suposo que ara ja ho puc confirmar després d’haver assistit a un partit dels Cowboys a Dallas, i quedar-me afònic a base de cridar a cada jugada decisiva (que no van ser poques).

Les diferències es noten des del primer moment i es que aquí, els dies de partit comencen molt abans pels aficionats. En nombroses ocasions he vist com el Camp Nou no s’omplia fins als últims 10 minuts, però als EUA el “tailgating” pot ser tant important com el joc mateix. La festa comença al voltant d’unes 3 o 4 hores abans del partit a la zona de pàrquing de l’estadi, quan les “tail gates” -o portes del darrera de les “pick ups”- baixen per convertir-se en superfícies multi-ús. Cerveses, aperitius, cerveses, jocs, cerveses, pantalles planes, cerveses, barbacoes, cerve…. segur que us en feu a la idea. Però jo no tinc passis de temporada així que em toca buscar lloc per deixar el cotxe a les afores. Els preus comencen als 80 dòlars els més propers i van baixant a mesura que et vas allunyant del estadi. Em conformo amb pagar-ne 20 per aparcar a una escola veïna i haver de caminar uns quinze minuts fins on m’espera, per compartir una d’aquestes cerveses, el fundador del club de fans del Barça a Dallas (qui també és fan dels Cowboys). I és que al “tailgating” t’hi conviden, una mica com passa a  “las casetas de la Feria de Abril” (la de Barcelona no, la de debò).

Fent una barbacoa durant el "tailgating"

Un cop dins tot és pur espectacle. Des dels estands publicitaris amb animadors i ballarines, fins a mini concerts o jocs i concursos. El meu seient és a l’última fila del recent estrenat estadi dels Cowboys, així que tinc temps de sobres de veure tots els detalls abans d’arribar-hi. Però sens dubte el que més impressiona son les dues pantalles de vídeo (les més grans del món) que pengen de la cúpula que cobreix l’estadi. Si mai heu vist un partit del futbol americà sabreu que el joc es para cada dos per tres, és aquí on les dues joies entraran en joc repetint en alta definició  tots els detalls. Inclosos els errors arbitrals! Us imagineu quelcom similar aplicat a la lliga espanyola? Però abans del joc, l’himne nacional. Tothom dempeus, posat solemne, i la ma dreta (crec) al pit.

Sí, potser tot plegat és una mica massa recarregat. Els jugadors locals salten a l’estadi acompanyats de focs artificials, les cheerleaders i les mascotes intenten atreure la teva atenció a cada pausa, i constantment s’anuncien productes i promocions. Hi ha shows a la mitja part, es sortegen cotxes, i les càmeres enfoquen a parelles d’enamorats per a que es facin un petó davant de tots els espectadors. Però és que cal concentrar tots els esforços en els únics vuit partits anuals que cada equip juga a casa, i intentar així rendibilitzar al màxim els quasi cent mil seients dels que disposa l’estadi.

Dallas Stadium

Pensava que tot plegat em distrauria del joc. Que de la mateixa manera com em passa amb la resta d’esports (sempre a excepció del Curling), m’acabaria avorrint. Però el cert és que el primer sorprès vaig ser jo mateix, al veure’m des de la primera jugada celebrant cada iarda del equip local. Si fins i tot vaig insultar l’àrbitre! Així que, a diferència de les derrotes del Barça, aquest cop no vaig tornar “a casa” com si res quan els Dallas van perdre al últim minut de forma miserable contra els New York Giants.

-Més imatges: Cowboys vs Giants, Dallas (Texas)

 

 

Diumenge a Provo

(text publicat el 09/11/2011 a www.kolhosp.com)

Diumenge a Provo, Utah - Kolhosp.com

Sort que ens hem saltat el servei només per homes de les 7 del matí. A Provo, Utah, ens hem llevat amb un parell de dits de neu acumulats sobre els cotxes i amb temperatures per sota dels zero graus, així que quan sortim de casa al voltant de dos quarts de deu s’agraeix el sol que ara fa. Com no pot ser d’altra manera en un estat en que el 60% de la població forma part de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, ens dirigim al servei religiós, celebrat avui en el Concert Hall del centre d’Arts de la Universitat Brigham Young.

Diumenge a Provo, Utah - Kolhosp.com

Allí uns 1400 joves assisteixen a la sessió final de la “Stake Conference”, una trobada comparable a una diòcesi catòlica, que agrupa els fidels de diferent esglésies de la zona. Sorprèn la homogeneïtat. En general l’auditori és ple de parelles joves que s’han casat en els últims dos anys, moltes ja amb fills. Son tants els fidels a Utah que la més que ben organitzada església mormona es permet el luxe d’agrupar les parròquies per grups d’edat i interessos comuns. Durant la cerimònia, amb una banda sonora permanent de nens i nenes que fan de les seves, diferents testimonis comparteixen amb els presents les seves experiències i reflexions sobre la família, el matrimoni, l’església i altres detalls del dia a dia. Hi ha moments per a l’emoció, per a cants corals i per descomptat per a la pregària, que tanca la cerimònia just a temps per anar a dinar.

Però el dia tot just ha començat i queda molt per fer, així que una pizza congelada serà suficient per ocupar l’estómac amb alguna cosa abans d’agafar de nou el cotxe. Qui m’acull em vol ensenyar el centre neuràlgic de la seva organització religiosa així que després de 45 minuts de cotxe arribem al majestuós -tot i que “me l’imatxinava” més gran- Temple Square de Salt Lake City, al que podríem anomenar com el Vaticà dels mormons.

Diumenge a Provo, Utah - Kolhosp.com

Fet aquest parèntesi, la rutina habitual dels diumenges torna a fer acte de presència. És temporada de futbol americà així que cal trobar un “Sports Bar” -n’està ple- amb pantalles gegants que mostren els diferents partits de la NFL. L’afició és gran, la temporada curta i els partits es superposen els uns als altres així que veure els partits en un d’aquests bars no és pas mala idea. Cadascú es situa davant la pantalla del seu equip preferit sense deixar de controlar el que passa en els altres, tot ben acompanyat d’abundant menjar i begudes (la majoria sense alcohol, que estem a Utah). Una bona manera de passar les tardes de diumenge abans d’acabar el dia amb un altre clàssic, un sopar típicament americà a casa els pares.