South Dakota, un recorregut entre camps solitàris i muntanyes sagrades

(text publicat el 04/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Carreteres secundàries que semblen rectes infinites al pas per South Dakota

Bismarck, North Dakota .- No ho puc evitar. Un somriure d’orella a orella s’activa de forma automàtica quan em trobo conduint cap a l’oest americà per carreteres solitàries amb el sol a punt de desaparèixer darrera l’horitzó (dur ulleres de sol i vigilar el dipòsit de gasolina és més que recomanable). Ja a l’última parada de Minnesota el paisatge va començar a canviar per donar pas a les rectes inacabables, sovint només interrompudes per petites poblacions d’uns quants centenars d’habitants. Especialment a les carreteres secundàries. Al voltant de l’autopista I-90, que creua d’est a oest tot l’estat, les coses poden ser lleugerament diferents. Vàries atraccions turístiques situades al seu recorregut, algunes d’elles força peculiars, animen a molts conductors a fer-hi una parada i, en ocasions, fins i tot a passar-hi uns dies. I és que l’estat atrau cada any milions de turistes i visitants, sent el turisme la quarta font d’ingressos de South Dakota després de les finances, la despesa governamental (sobretot la militar) i l’agricultura. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que tots els qui llegiu aquestes línies coneixeu o heu vist, d’una manera o altre, el principal monument de l’estat (que alhora és un dels més carismàtics i icònics del país). Saber situar el monument al mapa ja és una altra cosa, quelcom que també inclou a molts ciutadans nord-americans.

Wikipedia Facts: SOUTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,75% – McCain/Palin: 53,16%
-El 17è estat en superfície: 199.905 Km2 (6,22 “Catalunyes”)
-El 46è estat en població: 814.180 habitants a 2010 (0,11 “Catalunyes”)
-El 46è estat en densitat de població: 4,05 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dances with Wolves – North by Northwest
-Tòpic: L’estat del ‘Mount Rushmore’ – L’estat dels coiots

La primera ciutat que un es troba arribant per la part est de l’estat és Sioux Falls, que amb menys de 200 mil habitants és la principal ciutat de South Dakota. Avui en dia és on hi tenen les seus molts dels bancs que operen a la zona, a banda de comptar amb importants centres de salut i hospitals. El nom li ve de les cataractes formades pel el riu ‘Big Sioux’ al creuar la ciutat. Però aquest estat no és especialment conegut per les seves ciutats, sinó per algunes atraccions més o menys ‘freaks’ que amb el temps s’han anat establint al voltant de l’autopista. A només una hora en direcció oest hi trobem la primera en que vaig parar, el ‘Corn Palace’ (el ‘palau de blat de moro’). Tècnicament tan sols és un centre multi-funció on es programen tant concerts com partits de bàsquet o rodeos, però des que van construir el primer a l’any 1892 (l’actual és el tercer) tot l’edifici està decorat a base de murals fets amb blat de moro (força abundant a la zona). Per a fer-ho, bona part dels habitants del poble de Mitchell, on està situat ‘el palau’, col·laboren cada any per a elaborar un nou disseny i dur-lo a terme mitjançant blat de moro de fins a 11 varietats i colors diferents. El resultat és força pintoresc i, a banda d’atreure tot tipus d’ocells encantats de poder triar entre tanta varietat, cada any atrau també un mig milió de turistes que hi fan una breu parada abans de continuar la seva ruta.

Cartell a l'autopista 'I-90' anunciant el 'Wall Drug' de South Dakota

Però cap atracció de South Dakota és comparable al ‘Wall Drug’, doncs en realitat hi ha ben poc d’especial a visitar. Es podria dir que el ‘Wall Drug’ és famós precisament perquè és famós. Tot va començar al 1931 quan un farmacèutic de Nebraska va comprar la drogueria del llavors minúscul i ‘en mig del no res’ poble de Wall. Farta de que ningú hi parés, la dona del farmacèutic va decidir posar un cartell a la carretera anunciant aigua amb gel gratuïta per a tothom que hi passés. A partir d’aquí el negoci ja no va parar de créixer fins a convertir-se avui en dia en una espècie de centre comercial amb l’estètica típica del ‘Far West’ amb restaurants, botigues i exposicions de fotografies antigues (entre moltes altres coses). Entenc que vist l’èxit del primer cartell a la carretera es van animar a posar-ne més i, actualment, se’n poden veure fins a més de 400 quilòmetres abans d’arribar-hi. El cert és que són molt pesats. Hi ha trams en que els cartells són tan continus que a un li venen ganes de no parar com a acte de protesta. El problema és que l’aigua amb gel gratuïta segueix sent un bon reclam quan les temperatures arriben quasi als 40ºC i no hi ha massa més alternatives on parar a refrescar-se.

Bisons pasturant a les terres sagrades de 'Black Hills', a South Dakota

I ja arribant a la frontera de l’estat amb Wyoming s’arriba a les ‘Black Hills, les muntanyes cobertes de pins considerades sagrades pels natius americans als qui se’n va concedir la legitima propietat al 1868. El problema però és que la descoberta d’or a la zona va precipitar la massiva arribada d’exploradors a la recerca del metall preciós, fet que va provocar el trencament dels pactes establerts. A partir d’aquí els natius americans són retirats de les muntanyes, passant aquestes sota el control del govern federal (fet que no es reconeixeria il·legal fins a l’any 1980). És sota aquest context que al 1925 un historiador de South Dakotaproposa la idea d’esculpir grans escultures a les roques de les ‘Black Hills’, concretament, el que més endavant acabaria sent el que avui coneixem com a ‘Mount Rushmore’. Durant més de deu anys es van dinamitar les roques per tal d’extreure’n les cares de quatre presidents dels EUA que havien estat clau durant els primers 150 anys del jove país. En ordre d’esquerra a dreta en el monument: Washington per ser el creador de la nació i els seu primer president,Jefferson per expandir el territori cap a l’oest amb la compra de Louisiana, Roosevelt per l’afany de preservar la natura creant els ‘Parcs Nacionals’, Lincoln per mantenir el país unit batallant la guerra civil americana i fer lliures a tots els americans mitjançant l’abolició de l’esclavatge. Avui en dia, tot i les polèmiques no resoltes amb els natius americans, el monument rep cada any la gens menyspreable xifra de quasi 15 milions de visitants, que contribuïm en l’explotació d’un espai natural que probablement mai hagués hagut de ser tant dramàticament modificat.

Pocs monuments tant icònics com el 'Mount Rushmore' a les 'Black hills' de South Dakota

Després de passar uns dies acampant a les muntanyes, amb breu visita inclosa al monument encara en construcció de ‘Crazy Horse’ (la resposta dels natius americans al ‘Mount Rushmore’), em vaig dirigir cap al nord-est camí del següent estat. Les immenses i solitàries planes de fenc van tornar a ser la norma fins a l’arribada al poble Lemmon, l’última parada del meu pas per South Dakota on m’esperava una petita sorpresa digne de les atraccions turístiques al voltant de l’autopista ‘I-90′. O millor encara, doncs aquí sí hi havia motius per a fer una parada i fer-hi quatre fotos. Aquí no hi ha palaus de blat de moro, però sí que tenen una bona col·lecció de fòssils d’ossos de dinosaure o tot un jardí fet als anys trenta a base de troncs de fusta petrificats. L’ambient familiar i relaxat permeten una visita més tranquil·la entre objectes de totes les èpoques. Això sí, de tot plegat no se’n pot esperar massa rigor científic i al preguntar et pots trobar com a resposta que ‘els fòssils són de l’època de la gran inundació, tenen només uns quants milers d’anys’. I és que de la mateixa manera com al museu del Creacionisme de Kentucky entenen que els dinosaures es van extingir al no ser salvats per Noè i la seva arca, aquí les teories de l’evolució tampoc són massa benvingudes.

I a tot això, mentre per a mi la falta de cobertura al mòbil era una constant i l’accés a internet un bé relativament escàs, els republicans celebraven a Tampa (Florida) la seva convenció en la que Mitt Romney va ser nomenat com a candidat a les eleccions de novembre. Com acostuma a passar en aquests actes gairebé tot va seguir l’estricte guió establert amb ben pocs element a destacar més enllà de la falta de rigor general d’alguns parlamentaris, però especialment greu en el cas del candidat a la vice-presidència Paul Ryan. La gran sorpresa que ben pocs s’esperaven va ser la curiosa aparició del mític actor Clint Eastwood, que ja fa unes setmanes va anunciar el seu suport a Mitt Romney. Enlloc del tradicional parlament però, l’actor i director va interpretar un estrany diàleg amb una cadira buida on suposadament seia el president Obama. Tot plegat sense guió i agafant per sorpresa als mateixos coordinadors de la convenció que esperaven quelcom més convencional. La imatge d’home d’avançada edat (concretament 82 anys) discutint amb una cadira buida va ser tant impactant que va fer que molts comentessin més aquest fet que no pas el propi discurs de Romney, que en tot moment es va intentar mostrar com un home proper al ciutadà mig. Avui mateix però comença a Charlotte (North Carolina) la convenció dels demòcrates, en què Obama no parlarà fins dijous i que inclourà, entre d’altres, discursos de la primera dama i de l’ex-president Bill Clinton. Veurem doncs si ens tenen preparada també alguna sorpresa de l’alçada de la de Clint Eastwood i la seva ja famosa cadira buida.

Les milles entre els boscos i la història de Virginia

(text publicat el 25/05/2012 a www.lavanguardia.com)

Mount Vernon, la residència de George Washington a Virginia

Washington, District of Columbia .- Sí, ja he arribat a la capital de la nació i el pas previ per l’estat de Virginia n’ha estat la introducció ideal. Des dels Apalatxes -que fan de frontera de l’estat a l’oest- fins a les platges a l’oceà Atlàntic de Virginia Beach, sembla que a qualsevol racó del territori hi ha motius històrics relacionats amb la formació del que avui coneixem com a Estats Units d’Amèrica. A Virginia és on van arribar els primers colons, on es va començar a avançar cap a l’oest guanyant terres als natius americans, o on es van lliurar importants batalles de la guerra d’independència i de la guerra civil americana. Tant que fins i tot és on va néixer el que acabaria sent, el 30 d’abril de 1789, el primer president dels EUA.

Wikipedia Facts: VIRGINIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 52,62% – McCain/Palin: 46,33%
-El 35è estat en superfície: 110.785 Km2 (3,45 “Catalunyes”)
-El 12è estat en població: 8.001.024 habitants a 2010 (1,07 “Catalunyes”)
-El 16è estat en densitat de població: 78 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Patriot – Die Hard 2
-Tòpic: “The Commonwealth” – “Mare” de presidents

Carretera al inici del recorregut del 'Blue Ridge Parkway'

Però abans de centrar-me en l’aspecte històric de Virginia, calia resoldre una assignatura pendent. El breu tast que el gener d’enguany vaig poder fer del ‘Blue Ridge Parkway’ -sens dubte un dels millors espais naturals d’esbarjo de la costa est-, em va deixar amb moltes ganes de tornar-hi quan el bon temps assegurés verdor a dojo. D’entrada, les 469 milles (més de 740Km) de carretera que van des del parc nacional de Shenandoah fins a les “Smoky Mountains” (a North Carolina) no em van semblar un gran obstacle a superar en un parell de dies de cotxe així que m’hi vaig aventurar. El problema però, el descobriria després en veure que les velocitats màximes permeses en cap tram superaven les 45 milles per hora (72,4Km/h). Tot i això, a aquelles alçades ja havia promès la visita a les meves amistats d’Asheville -al final del trajecte- així que ja era massa tard per repensar-s’hi. Per sort les ganes de tornar a veure’ls van ajudar a passar les llargues hores de carretera entre boscos frondosos que no impedien, de tant en tant, vistes espectaculars sobre l’estat de Virginia.

Amb un ritme molt més relaxat que el dels dies anteriors, i sense seguir un ordre cronològic, vaig destinar la segona part de la ruta per l’estat a recórrer el territori visitant alguns dels punts claus de  la història dels EUA que tenen per escenari l’estat de Virginia:

First Landing al Cape Henry Memorial: Ben a prop de Virginia Beach, ara destinació de vacances amb milers de places hoteleres a primera línia de platja, es pot visitar el punt en el que el 1607 van atracar els primers vaixells amb colons provinents d’Anglaterra per establir-se al “Nou Món”.

Colonial Williamsburg: Sense haver d’anar massa lluny de la costa de Virginia (amb els mitjans de transport actuals), hi ha el destacat districte històric de Williamsburg. Centre governamental de les colònies durant bona part del segle XVIII, ara és una espècie de museu vivent en el que cada dia s’hi recreen escenes de l’època i que atrau turistes de tota mena per aprendre com es van viure els últims anys de la colonització.

Mount Vernon: A tocar de l’actual ciutat de Washington D.C., hi ha la que en el seu dia va ser la residència de George Washington. L’heroi de la guerra de la revolució americana, va liderar les tropes fins a la victòria i la independència del territori americà respecte l’imperi britànic el 1783. El complexe, sempre ple de visites d’escolars i turistes de tot el món, compta amb un modern museu on aprendre sobre la vida del que va acabar sent el primer president dels Estats Units d’Amèrica.

Appomattox Court House: A l’interior de l’estat i relativament a prop dels Apalatxes, es troba la casa en que al 1865 es va posar fi a la Guerra Civil Americana. La residència privada va servir per allotjar la breu reunió entre els líders dels dos bàndols que va acabar amb la rendició dels estats confederats del sud respecte els unionistes del nord.

Punt de la costa de Virginia on van arribar els primers colons

Al segle XXI però, i com no podria ser d’altre manera, la política americana té ben poc a veure amb el que es vivia durant els primers passos de la nació i tot es viu a una velocitat més accelerada. Ara, gairebé cada dia apareixen noves enquestes d’opinió que intenten prendre el pols dels votants i que sovint acaben influint en les decisions de campanya dels candidats. Així, si bé fa uns mesos podia semblar que els republicans s’enfrontaven a un complicat procés electoral en el que tenien les de perdre, les últimes dades podrien indicar una lluita molt més frec a frec. De fet, ara mateix, es podria considerar que els dos candidats que s’hauran d’enfrontar el novembre estan en un empat tècnic de cara a les possibilitats de sortir-ne victoriós. De tota manera, tot i que “la inèrcia” ara està jugant força més en favor de Mitt Romney que d’Obama, personalment tinc la sensació de que encara és massa aviat per saber com evolucionarà el procés en els propers mesos. Aquestes mateixes enquestes indiquen també la gran importància que els votants donen a l’economia i, tal i com dèiem, al segle XXI tot succeeix de forma prou accelerada com per evitar treure conclusions precipitades.

Dels Apalatxes fins l’Atlàntic, de la pluja a un sol radiant

(text publicat el 16/01/2012 a www.lavanguardia.com)

Wilmington,  North Carolina .- Ja he tocat les aigües de l’Atlàntic, una primera petita fita després de més de dos mesos dibuixant una ruta prou curiosa per alguns dels estats del sud. Però abans d’arribar a la costa m’havia d’acomiadar com cal dels Apalatxes fent una curta visita, amb permís de la pluja, al Blue Ridge Parkway.
La carretera, d’espectaculars paisatges i més de 750Km, connecta el “Great Smoky Mountains N.P.” amb el “Shenandoah N.P.” (a l’estat de Virgínia). L’hivern no és el millor moment per a visitar-la doncs alguns dels trams estan tancats, però quan fa més bon temps son molts els que s’escapen a fer unes vacances recorrent els seus revolts i potser fent nit en alguna de les zones d’acampada. Tant, que es considera l’espai més visitat entre els mantinguts pel Servei de Parcs Nacionals.

Wikipedia Facts: NORTH CAROLINA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 49,70% – McCain/Palin: 49,38%
-El 28è estat en superfície: 139.581 Km2 (4,35 “Catalunyes”)
-El 10è estat en població: 9.535.483 habitants a 2010 (1,27 “Catalunyes”)
-El 15è estat en densitat de població: 63,80 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Last of the Mohicans (filmada a)
-Tòpic: Destí de vacances – L’estat del primer vol

La sort no em va acompanyar a Winston-Salem, i això que per fi va deixar de ploure. Després de la guerra civil americana molts camps d’aquesta zona es van destinar al cultiu de la planta del tabac i, en conseqüència, van sorgir fins a 16 diferents companyies tabaqueres d’entre les que destaca R. J. Reynolds (propietària de Winston, Camel i un munt més). Però la indústria està més que tocada per les polítiques de prevenció al tabaquisme i la mala imatge en general del sector així que, desprès d’anys amb milers de visites escolars i turístiques, els “tours” a les factories es van cancel·lar definitivament al 1998. A l’entrada de la fàbrica una més que amable recepcionista em va deixar força clar -entre calada i calada al seu Pall Mall- que a diferència de les destil·leries de begudes alcohòliques, aquí les visites no son gens benvingudes.

I a tot això les primàries com van? Doncs els pronòstics es van complir per a Mitt Romney, que va guanyar la cita de New Hampshire amb una destacada distància del segon candidat que no va ser ni Santorum ni Huntsman sinó Ron Paul. Ni el bon resultat del primer a Iowa ni els esforços concentrats al territori del segon van servir per treure uns bons resultats en un estat que tradicionalment vota als candidats més moderats, en part per tractar-se de primàries semi-obertes. Ara totes les cadenes de notícies 24h ja miren amb impaciència cap a South Carolina, on el proper dissabte es celebren les que es consideren les primeres primàries dels estats del sud. Aquí el sistema torna a variar. Si als caucus només els votants registrats com a republicans poden prendre part i a New Hapshire ho van poder fer també els registrats com a independents, en les properes tothom hi pot participar sempre i quan ho sol·licités abans del 21 de desembre de 2011. Caldrà veure com afecta aquest detall als diferents candidats, en un estat en que el guanyador per part del partit republicà sempre s’ha acabat enduent la nominació final a la convenció d’Agost. Ja ho diuen, amb cert orgull, els membres del partit de l’estat… “South Carolina escull guanyadors!”.

Memorial als germans Wright, a Kill Devil Hills

Però, seguint la mateixa estratègia de Tennessee, abans d’abordar un nou estat cal passar uns dies de relax entre estudiants. En aquesta ocasió a la costa de North Carolina, amb una breu visita al memorial dedicat als germans Wright a Kill Devil Hills. Els dos pioners de l’aviació van triar aquest terreny pla i arenós per a intentar amb èxit el primer vol a motor controlat de la història. El bon clima (a l’estiu) i les platges de sorra blanca atrauen també cada any un munt de turistes (que sens dubte contribueixen molt notablement a l’economia de la zona), així que em considero més que afortunat de visitar-ho en temporada baixa. Una bona ajuda per a “la calma” abans de “la tempesta” que m’espera, doncs el meu proper destí i les properes primàries coincidiran per primera vegada en el temps i en l’espai.