La terra promesa de Hawaii

(text publicat el 14/03/2012 a www.kolhosp.com)

Segur que una setmana no és suficient per conèixer bé un lloc, segur que el mal temps hi ha ajudat (i a més em van faltar illes per visitar). Però una setmana és el temps que deu tenir la majoria de gent que passa per Hawaii i la verdor dels boscos em fa pensar que el sol tampoc hi brilla cada dia. Les illes són una promesa constant que només de vegades es compleix. Com el surf. Per a practicar-lo com cal hi ha d’haver grans onades en la direcció correcte i amb una forma determinada. No totes valen. Al llard d’un matí en remull, si les condicions són bones, s’acostumen a “agafar” menys d’una dotzena d’onades en total. Hawaii té algunes de les millors costes de tot el món per a practicar aquest esport i cada any s’hi veuen onades espectaculars de les que fan guanyar premis de fotografia. Però no sempre. Per això cada matí a l’hostal de surfistes de la costa nord de l’illa d’Oahu, a prop d’on hi ha les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”, se li pregunta al primer que torna per l’estat del mar amb certa insistència. La resposta que més vaig sentir s’acostava a un “sí però no”.

Com les platges. Els prospectes de l’avió prometen racons extraordinaris amb sorra blanca i aigües tranquil·les, on remullar-se i bussejar al costat de tortugues marines. Ho vaig trobar, no menteixen, però difícilment tot en un mateix lloc. Si l’indret està a raser de vent i fortes onades, probablement estigui infestat d’hotels a primera línia de costa. On les roques oferien capbussades entre corals i peixos tropicals, les corrents marines no permetien un moment de descans. A les costes solitàries entre penya-segats l’accés pot ser difícil i no s’hi aconsella el bany, que les onades son fortes i el fons és de roques afilades. Ah! I alerta si, a causa de les pluges, el mar té un color marró. En aquest cas el bany també està desaconsellat, doncs l’aigua conté un alt nivell de bacteris i la falta de visibilitat facilita l’atac de taurons. Genial. Sobretot perquè als prospectes, de taurons, ni un.

O com els volcans. Un exercici: introduïu al Google “Volcans Hawaii”. Ja ho heu fet? Doncs de lava incandescent, explosions, i vessaments de roca fosa al mar més aviat pocs. Com a molt columnes de fum sulfurós i esquerdes per on s’escapa vapor. Sí, el vapor de l’aigua de pluja. No em mal-interpreteu, va ser una de les visites més interessants i de les que més vaig gaudir. Però haver d’esperar fins al vespre per poder veure, a una distància d’unes deu milles, uns punts vermells que de no ser per la falta de constància haguessin pogut ser llums d’una casa en mig de la muntanya; tampoc és exactament el tipus d’experiència volcànica que un s’espera. I el millor és que potser demà mateix hi ha una nova erupció i els visitants del parc nacional poden estar a tocar de la roca fosa. De fet és gairebé segur que en un futur no molt llunyà la terra es tornarà a tenyir de vermell lava, creant nous paisatges de roca negre. De nou, no s’enganya a ningú en aquesta espècie de pla de màrqueting perfecte que manté en meravelloses condicions la maquinaria turística de l’estat de Hawaii.

Un “aloha” passat per aigua

(text publicat el 15/03/2012 a www.lavanguardia.com)

Surfista a la platja de "Sunset"

Death Valley, California .- Aloha! Quina ironia més fina la del conductor del bus que em va dur des de la terminal on va aterrar l’avió fins l’edifici principal de l’aeroport de Honolulu. “Que tingueu bon temps! Tot i que no sé perquè ho dic… que aquí sempre tenim bon temps!”. Per un moment me’l vaig creure i tot. Potser sóc jo, però set dies seguits de pluja no són el que jo acostumo a anomenar bon temps. No és que fos constant i fes impossible totes les visites, però ha estat suficient com per ajudar a trencar quasi tots els tòpics sobre les illes de Hawaii. Començant pel primer, ja que a l’arribada no hi ha cap noia amb biquini que et posi un collar de flors. Anem bé.

Wikipedia Facts: HAWAII

-Resultats 2008: Obama/Biden: 72,40% – McCain/Palin: 26,78%
-El 43è estat en superfície: 28.311 Km2 (0,88 “Catalunyes”)
-El 40è estat en població: 1.360.301 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 13è estat en densitat de població: 72,83 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Tora! Tora! Tora!
-Tòpic: El paradís del Pacific – L’estat més jove

Els primers dies els vaig passar a la costa nord de l’illa d’Oahu, lluny del sud on hi ha la gran ciutat de Honolulu (capital de l’estat amb una àrea metropolitana d’un milió d’habitants i ciutat de naixement de Barack Obama) i també la turística i plena d’hotels Waikiki (heu jugat mai al joc de taula “Hotel”?). La visió de tants edificis en un indret famós per les seves platges solitàries, em va esgarrifar tant que vaig allunyar-me’n tant com vaig poder. Vaig encertar-ho. Al nord hi vaig trobar el paradís dels surfistes, ja que allà és on les onades arriben amb més força i en la direcció adequada per a l’esport. De fet, milers de practicants arriben aquí cada any per poder “surfejar” a les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”. Però jo no en sé de fer surf així que, plovent com plovia, em vaig sentir “més perdut que els personatges de”… Sí, acudit fàcil per dir que a la North Shore és també on es van gravar moltes de les escenes de la popular sèrie “Lost”. La platja on es va estavellar l’avió, el poblat de “The Others”, o la platja on van muntar el campament els supervivents de l’accident són accessibles i ben fàcils de trobar. Visites recomanades no només per als fans de la sèrie, ja que també són alguns dels indrets més tranquils, icònics, i fotogènics que he trobat.

La platja de "l'accident" a la sèrie "Lost".

A poc a poc em vaig anar adaptant a les condicions meteorològiques i, tot i que les temptacions d’entrar a una sala de cine van ser importants, vaig acabar unint-me a l’enemic entenent que si la qüestió era mullar-se res com capbussar-se al Pacífic. De fet fins i tot em vaig comprar unes ulleres de bussejar per uns deu dòlars. Una més que rendible inversió que em va permetre descobrir corals i peixos tropicals espectaculars a tocar de la costa oest de l’illa i que més endavant m’evitaria “xocar” amb una tortuga marina a la “Big Island”, el destí següent.

L’illa dels volcans, “Hawaii”, és la que dóna nom també a tot l’estat. El motiu de la duplicitat del nom es remunta als temps de “Kamehameha el Gran” (res a veure amb “Bola de Drac”), qui va unir sota el seu control totes les illes de l’arxipèlag al 1795. El territori resultant el va anomenar com a “El Regne de Hawai’i”, en honor a la seva illa natal. Així que per evitar confusions, avui en dia tothom l’anomena amb el gens irònic nom de “L’Illa Gran”, perquè no només ho és sinó que a més segueix creixent gràcies a l’activitat volcànica. De fet és l’única de les illes que conté volcans en actiu i, tot i que ara mateix les erupcions no són massa espectaculars, amb una mica d’esforç és possible veure la lava incandescent del volcà Kīlauea. Però no només. Molt menys massificada que l’illa d’Oahu, també ofereix indrets idíl·lics on contemplar la posta de sol, o platges de brillant sorra negre on prendre el sol. Ah! I a més es pot arribar en cotxe fins al cim més alt del món, el del volcà  Manua Kea, que supera al de l’Everest sempre que es mesuri des de la seva base al fons marí.

Volcà actiu a la "Big Island"

Mentrestant, a la campanya de primàries republicanes, la batalla per a la candidatura segueix en marxa després d’un superdimarts poc decisiu. De fet, només una setmana després de que Mitt Romney guanyés la majoria de delegats en joc a la destacada cita, Rick Santorum ja s’ha anotat tres noves victòries als estats de Kansas, Alabama i Mississippi. Queda ara més clar que mai que la cursa és cosa d’ells dos ja que Newt Gingrich, tot i que es resisteix a abandonar, hagués hagut d’aconseguir millors resultats als estats del sud per tenir opcions per al que queda de campanya (i Ron Paul ja fa temps que va quedar descartat a causa de les seves particulars idees). Les properes cites, com les de Missouri o Illinois aquesta setmana i la que ve, seran les encarregades de determinar si la cursa continua (en cas de victòria de Santorum) o si s’acosta al final (en cas de victòria de Romney). Per a mi el que continua és la ruta per terres californianes, deixant enrere surfistes i volcans amb la sensació que un dia hi tornaré a passar. No per les platges ni els “resorts” turístics, tampoc pel clima. Sinó perquè, si és prou grossa i s’ho val, sé que em costarà resistir la temptació de viure en persona la propera erupció volcànica. Mahalo i aloha!

Superdimarts, o no tant

(text publicat el 07/03/2012 a www.lavanguardia.com)

El "lounge" del hostal a la North Shore de Oahu

Oahu’s North Shore, Hawaii .- Estem igual que estàvem, o gairabé. Es pot dir que el superdimarts de les primàries republicanes l’ha guanyat Mitt Romney (tal com explica Marc Bassets a La Vanguardia), però en general hi ha hagut poques sorpreses tot i les grans expectatives posades en aquesta cita tant important. Cada candidat ha acabat guanyant allà on ja havien pronosticat les enquestes prèvies que guanyaria i l’únic cas que no es veia clar, a Ohio, finalment ha estat ell qui s’ha endut la victòria (amb una diferència de l’1% de vots respecte de Rick Santorum). En tot cas, tot i que actualment Romney lidera clarament la cursa, encara és massa aviat per descartar per complert a la resta de candidats. Tots ells estan prou lluny de la xifra total necessària per assegurar-se la nominació i Romney no sembla acabar de convèncer alguns votants republicans. A més, enguany cal afegir-hi l’entrada en joc dels “Super PACs” mitjançant el quals els candidats poden rebre donacions econòmiques il·limitades per a la seva campanya. Tots ells en tenen, i sembla que han pogut sumar prou recursos com per aguantar fins al final de la cursa.

Finalment seguir els resultats del superdimarts des de la North Shore a l’illa d’Oahu ha acabat tenint els seus avantatges i inconvenients. Tot i estar plovent de forma intermitent des de les deu del matí, he complert les previsions de començar a escriure aquestes línies amb el banyador posat. La temperatura és prou bona i l’aigua no està gens freda, així que posats a remullar-nos res millor que fer-ho capbussant-se a les aigües del Pacífic. Les primeres votacions han acabat a la una del migdia (hora de Hawaii) i així, al contrari de molts dels qui ho segueixen des del continent aquí encara tenia tota la tarda per endavant. La CNN anava donant els resultats de les enquestes a peu d’urna mentre dinava al “lounge” del hostal on he fet nit però calia anar en compte, perquè si algú obria la porta del magatzem es perdia el senyal “del cable”. Per sort internet ha estat funcionat molt millor del que ho va fer ahir en mig d’una bona tempesta. De mica en mica han anat arribant al “lounge” la resta d’hostes surfistes buscant un lloc on descansar i on connectar-se amb els seus portàtils, mòbils o “tablets”. Hi ha hagut de tot, des dels que estan més o menys al dia de la campanya i cridaven un “Go Ron Paul!” cada cop que el candidat apareixia a la televisió fins als que ens preguntaven si era avui que es votava el president dels EUA. Però no, no és avui.

Tot i l’enrenou avui només s’ha votat a 10 dels 50 estats, el candidat republicà que haurà de combatre Obama de cara a les eleccions de novembre (qui ja va dir que opta a la reelecció). El sistema estableix que cada estat, en funció de la mida i la població, envia un determinat nombre de delegats a la convenció final republicana que es celebra al més d’agost (enguany a Tampa, Florida). Un cop allà cadascun d’aquests delegats donarà el seu vot a un dels candidats que hagin aguantat fins al final l’esgotadora cursa de les primàries, un vot condicionat als resultats i normes de les primàries o caucus del seu estat. En alguns casos el candidat guanyador s’endú tots els vots dels delegats de l’estat, en altres es reparteixen de forma proporcional als resultats i en altres les normes són tant complicades que només els més experts s’atreveixen a projectar el repartiment de delegats. És per això que és fàcil veure resultats lleugerament diferents segons el mitjà que es consulta. I quants delegats s’acabaran decidint avui? Doncs segons la CNN una mica més de 419, és a dir un 36% dels 1144 que calen per guanyar a la convenció final.

A partir d’ara les votacions continuaran a la resta d’estats durant les properes setmanes i mesos fins a completar els 50 que formen la unió. Així, per exemple, fins a finals de març hi ha programats un gran nombre de caucus, on el candidat Ron Paul acostuma a aconseguir bons resultats gràcies a l’entusiasme dels seus seguidors i les particularitats del procés. Al llarg de les properes setmanes també es celebren les primàries als estats d’Alabama i Mississippi, on es creu que Newt Gingrich pot fer-se amb la victòria. Està per veure doncs com es defensen els principals candidats, Mitt Romney i Rick Santorum, en un procés que com més llarg més important és comptar amb  recursos econòmics sufucients (tant per a les despeses de campanya com per als cars minuts publicitaris dels estats amb més població).

Jo acabo el text assegut a la part del darrera d’un cotxe després de seguir el final del superdimarts exclusivament per Twitter. Què voleu que us digui? No ha estat culpa meva. Qui m’acull avui ha insistit que havia de deixar de banda la CNN per unes hores i gaudir de l’oportunitat de compartir una barbacoa en un hangar privat a l’aeroport de Honolulu. Tenia tota la raó del món. A vegades cal saber trobar l’equilibri apropiat per a cada cosa i aquí, els que fan surf, d’això en saben força.