L’últim dels 50, l’estat d’Oregon

(text publicat el 21/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Costa de l'Oceà Pacífic al nord d'Oregon

Medford, Oregon .- Semblava que aquest dia no arribaria mai, però ha arribat. Com qui no vol la cosa, a base de milles i més milles, ja ha arribat el moment en que puc dir que he visitat els 50 estats que formen els Estats Units d’Amèrica. I, per sí algú s’ho pregunta, he de dir que ha estat (i esta sent) una gran experiència com no hagués pogut imaginar. Així que moltes gràcies a tots i totes els qui heu ajudat (i esteu ajudant) a fer-ho realitat. El primer estat a visitar va ser Utah, començant per la conservadora ciutat de Provo, on vaig comprar el ‘PT Cruiser’ que m’ha acompanyat quasi a tot arreu. L’últim estat, tal i com estava previst, ha estat Oregon i la progressista ciutat de Portland, on és la bicicleta la que regna pels seus carrers plens de negocis independents, orgànics, reutilitzats, i ecològics. Però com ja va sent una petita tradició en aquest blog, a Oregon ‘no només’ hi ha ‘hipsters’ i ecologistes. De la mateixa manera com passa a l’estat de Washington, aquí també hi ha dues parts ben diferenciades.

Wikipedia Facts: OREGON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,75% – McCain/Palin: 40,40%
-El 9è estat en superfície: 255.026 Km2 (7,94 “Catalunyes”)
-El 27è estat en població: 3.831.074 habitants a 2010 (0,51 “Catalunyes”)
-El 39è estat en densitat de població: 15,41 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Goonies – Short Circuit – The Simpsons – Portlandia
-Tòpic: L’estat dels castors – La meravella del Pacífic – L’estat dels ‘hipsters’

Les grans ciutats sempre són més fàcils i agradables de visitar durant els caps de setmana (pàrquing gratuït, mercats als carrers, àmplies programacions culturals…), així que enlloc d’anar directament a Portland la primera parada a l’estat d’Oregon va ser l’especial població d’Astoria. Situada a la punta nord-oest de l’estat, aquesta població costanera a les portes de l’Oceà Pacífic ha servit durant un munt d’anys com a escenari de pel·lícules tant emblemàtiques com ‘The Goonies‘, ‘Free Willy‘ o ‘Short Circuit‘. Les seves tradicionals cases s’enfilen pels turons mentre els carrers del centre estan plens de botigues d’antiguitats i cafès on remenar entre llibres de segona mà durant tot un vespre a l’escalfor de l’estufa. I és que no podem oblidar que, de la mateixa manera com passa a Seattle, a la costa d’Oregon quan a la tardor comença a ploure, difícilment para fins ben bé a la primavera. Una costa però que no deixa de tenir els seus atractius, especialment per als amants del surf que busquen platges menys atapeïdes que les de California.

'Manté Portland estrany i curiós', a una paret del Downtown de Portland, Oregon

Igualment remullada per la pluja, la ciutat de Portland (la principal de l’estat amb uns 600.000 habitants) és especialment coneguda pel seu caràcter progressista i ecologista. De fet, tot i el gran nombre de dies amb pluja, cada any rivalitza amb la ciutat de Minneapolis com la població més ben adaptada per circular-hi en bicicleta. La seva fama ha crescut considerablement en els últims anys gràcies a la sèrie de televisió ‘Portlandia‘ que amb un gran sentit de l’humor, retrata l’ambient més ‘hipster‘ de la ciutat. La meva experiència en els dies que hi vaig passar no va fer més que confirmar-ho. Els qui em van acollir no només vivien en un dels barris artísticament i culturalment més actius (a banda del ‘Downtown’), sinó que complien amb tots els ‘típics tòpics’ que un pot esperar. Des de vestimentes estrafolàries a converses transcendentals que intenten arreglar el món, passant per una dieta vegetariana a base d’aliments orgànics (com es coneixen aquí els aliments ecològics) i -sobretot- frondoses ‘barbes iròniques’ que lluïen amb orgull. En tot cas, una ciutat plena de propostes culturals més que interessants en la que, de no ser per la pluja, ben bé m’hi podria passar una temporada deixant-me inspirar pel seu ambient relaxat i optimista a parts iguals.

Un paisatge molt més sec a la part est de l'estat d'Oregon

‘L’altra’ part d’Oregon és la que està a l’altra banda de la ‘Cascade Mountain Range’, la mateixa serralada que també divideix l’estat de Washington. La pluja sembla que li costa de creuar la zona muntanyosa, deixant un paisatge semi-desèrtic més típic de les pel·lícules del ‘Far West’ que no pas la costa en si. El caràcter rural també ve acompanyat per una visió més conservadora de la política (amb petites excepcions, com el cas de la població de Bend). I és precisament aquí, al poble de Pendelton, on vaig poder veure per televisió el segon debat presidencial de la campanya. Però si en el primer el president Obama va donar la sensació d’estar adormit i absent (deixant el terreny abonat per a una gran victòria de Romney), en aquesta segona ocasió va passar gairebé tot el contrari. Tot i que Romney, en general, va seguir mostrant una bona imatge, el seu contrincant no li va posar gens fàcil la tasca amb contundents respostes i atacs a les propostes republicanes. I és que, des del meu punt de vista, una cosa se li ha de reconèixer a la campanya d’Obama: mentre ells han aportat al debat plans de futur i idees més o menys concretes, la campanya de Romney encara és hora que hagi de donar detalls del seu ambiciós pla que ha d’acabar equilibrant els pressupostos americans en els propers anys. I tot això a menys de tres setmanes del dia de les eleccions.

Els últims dies de ruta per Oregon els he passat, creuant de nou les muntanyes fins a la part més plujosa de l’estat, a la seva part sud entre Eugene, Springfield i el parc nacional del ‘Crater Lake’. La primera població és coneguda per ser el lloc on la multinacional ‘Nike’ va iniciar les seves activitats, literalment, venent calçat d’atletisme a la part del darrera d’una camioneta. En el meu cas però, la que s’emporta la fama és la petita i lletja Springfield. I és que tot i que repartides pels EUA hi ha més de trenta poblacions sota aquest nom, només l’Springfield d’Oregon pot presumir d’haver servit d’inspiració a Matt Groening per a crear la mítica sèrie de televisió ‘The Simpsons’ (en la que ja s’ha sabut que, en la propera temporada, Homer “votarà” per Mitt Romney).

La fàbrica a Springfield (Oregon) que va inspirar la central nuclear a 'The Simpsons'

Però tot i haver passat ja per tots els estats, la ruta no acaba aquí. Al planificar el recorregut, al setembre de 2011, vaig creure convenient deixar unes setmanes de marge al final ‘pel què pogués passar’. Per sort tot ha anat tal i com estava previst, així que ara em podré permetre el gran luxe de seguir viatjant uns dies més per aquestes terres tot visitant alguns parcs nacionals més en els que no vaig poder parar en el seu moment. La recta final de la campanya electoral també promet unes setmanes més que emocionants, incloent un tercer debat que sembla més decisiu que mai. Així que, per descomptat, també en seguirem absolutament pendents.

Maine, i les seves omnipresents llagostes

(text publicat el 13/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge de la costa de Maine, a prop de Bar Harbour

Providence, Rhode Island .- A mesura que avança l’estiu, cada dia estic més convençut d’haver encertat al decidir passar els mesos més calorosos al nord dels EUA. Per descomptat no serà al mateix quan vagi cap a l’interior, però haver de necessitar una mica de manta per passar la nit mentre mig país depèn d’aires condicionats per sobreviure és tot un luxe. A Maine he centrat la ruta en la costa, amb una breu parada a l’interior que les distàncies són prou elevades. L’estat és ben famós tant per les zones naturals i per les abundants ‘blueberries’ (de les que n’és el principal estat exportador), però sobretot per les seves llagostes que es poden trobar a quasi qualsevol local i restaurant de Maine.

Wikipedia Facts: MAINE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,71% – McCain/Palin: 40,38%
-El 39è estat en superfície: 91.646 Km2 (2,85 “Catalunyes”)
-El 41è estat en població: 1.328.361 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 40è estat en densitat de població: 16,64 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Iron Giant – Casper – Dark Shadows
-Tòpic: La terra de les vacances – L’estat dels pins

Des de feia força temps que no em sentia en mig del no res, però a Maine un s’hi pot sentir. Amb una economia una mica més debilitada que la dels seus companys de la zona de New England, l’estat compta amb grans àrees poc poblades en les que costa d’entendre el sobrenom que té com a ‘destí de vacances’. No és fins que un es va apropant a les zones costaneres que es comença a notar un cert volum d’infraestructura hotelera i, sobretot, d’espais pensats per a gaudir de la natura. Circulant per les carreteres, camí de l”Acadia National Park’, és fàcil creuar-se amb cotxes carregats de caiacs i canoes, així com amb petits negocis de venda de llenya per a fer focs de camp. Un cop allà és complicat resistir-se a treure la càmera fotogràfica per a retratar els paisatges de roques, mar i muntanyes que formen el litoral; i que conviuen amb la gran indústria pesquera de la llagosta. Per tot arreu es veuen petites boies surant a les blaves aigües. Sota de cada una d’elles, s’hi troba una o vàries trampes per atrapar els preuats crustacis que tanta vida donen a pescadors i restauradors locals.

Veler navegant entre centenars de boies amb trampes per a llagostes al Acadia NP, Maine

Seguint la costa cap al sud s’arriba a la principal ciutat de l’estat, Portland, amb una població que no arriba als setanta mil habitants. Aquí el turisme també és força nombrós, en part gràcies a un port ben equipat on arriben embarcacions amb visitants d’altres poblacions costaneres. Aquí, com no podia ser d’altre manera, la llagosta també n’és la protagonista i la zona del port és plena de locals que en serveixen i botigues amb records de tota mena. Jo no podia marxar de Maine sense tastar el crustaci, així que finalment em vaig decidir per un petit negoci de venta de marisc (ja sigui cru o cuinat). L’ambient familiar i la transparència en que tot estava cuinat no només em van convèncer, sinó que em van fer gaudir encara més del deliciós plat servit, en aquesta ocasió, en una bossa de paper.

Llagosta d'aproximadament una lliura i mitja a punt de ser cuinada a Portland, Maine

A tot això la campanya electoral segueix el seu curs amb un Obama preocupat per la gran diferència entre les donacions econòmiques rebudes per uns i pels altres, i amb un Romney que no és capaç de generar entusiasme entre les minories del país. De fet el candidat republicà recentment va haver d’aguantar una esbroncada considerable, en afirmar que revocaria la proposta de reforma sanitària d’Obama (recordem, inspirada en la que ell mateix va establir a Massachusetts) davant d’una audiència de raça negre a la convenció de la NAACP. I és que Romney en particular, i el partit republicà en general, tenen un suport molt minoritari entre la població afroamericana. Com sempre, haurem de veure com evoluciona tot plegat mentre les enquestes segueixen mostrant un suport a nivell nacional força igualat entre els dos candidats, però amb una aritmètica electoral que manté a Obama com a clar favorit de cara a novembre.

Dels Apalatxes fins l’Atlàntic, de la pluja a un sol radiant

(text publicat el 16/01/2012 a www.lavanguardia.com)

Wilmington,  North Carolina .- Ja he tocat les aigües de l’Atlàntic, una primera petita fita després de més de dos mesos dibuixant una ruta prou curiosa per alguns dels estats del sud. Però abans d’arribar a la costa m’havia d’acomiadar com cal dels Apalatxes fent una curta visita, amb permís de la pluja, al Blue Ridge Parkway.
La carretera, d’espectaculars paisatges i més de 750Km, connecta el “Great Smoky Mountains N.P.” amb el “Shenandoah N.P.” (a l’estat de Virgínia). L’hivern no és el millor moment per a visitar-la doncs alguns dels trams estan tancats, però quan fa més bon temps son molts els que s’escapen a fer unes vacances recorrent els seus revolts i potser fent nit en alguna de les zones d’acampada. Tant, que es considera l’espai més visitat entre els mantinguts pel Servei de Parcs Nacionals.

Wikipedia Facts: NORTH CAROLINA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 49,70% – McCain/Palin: 49,38%
-El 28è estat en superfície: 139.581 Km2 (4,35 “Catalunyes”)
-El 10è estat en població: 9.535.483 habitants a 2010 (1,27 “Catalunyes”)
-El 15è estat en densitat de població: 63,80 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Last of the Mohicans (filmada a)
-Tòpic: Destí de vacances – L’estat del primer vol

La sort no em va acompanyar a Winston-Salem, i això que per fi va deixar de ploure. Després de la guerra civil americana molts camps d’aquesta zona es van destinar al cultiu de la planta del tabac i, en conseqüència, van sorgir fins a 16 diferents companyies tabaqueres d’entre les que destaca R. J. Reynolds (propietària de Winston, Camel i un munt més). Però la indústria està més que tocada per les polítiques de prevenció al tabaquisme i la mala imatge en general del sector així que, desprès d’anys amb milers de visites escolars i turístiques, els “tours” a les factories es van cancel·lar definitivament al 1998. A l’entrada de la fàbrica una més que amable recepcionista em va deixar força clar -entre calada i calada al seu Pall Mall- que a diferència de les destil·leries de begudes alcohòliques, aquí les visites no son gens benvingudes.

I a tot això les primàries com van? Doncs els pronòstics es van complir per a Mitt Romney, que va guanyar la cita de New Hampshire amb una destacada distància del segon candidat que no va ser ni Santorum ni Huntsman sinó Ron Paul. Ni el bon resultat del primer a Iowa ni els esforços concentrats al territori del segon van servir per treure uns bons resultats en un estat que tradicionalment vota als candidats més moderats, en part per tractar-se de primàries semi-obertes. Ara totes les cadenes de notícies 24h ja miren amb impaciència cap a South Carolina, on el proper dissabte es celebren les que es consideren les primeres primàries dels estats del sud. Aquí el sistema torna a variar. Si als caucus només els votants registrats com a republicans poden prendre part i a New Hapshire ho van poder fer també els registrats com a independents, en les properes tothom hi pot participar sempre i quan ho sol·licités abans del 21 de desembre de 2011. Caldrà veure com afecta aquest detall als diferents candidats, en un estat en que el guanyador per part del partit republicà sempre s’ha acabat enduent la nominació final a la convenció d’Agost. Ja ho diuen, amb cert orgull, els membres del partit de l’estat… “South Carolina escull guanyadors!”.

Memorial als germans Wright, a Kill Devil Hills

Però, seguint la mateixa estratègia de Tennessee, abans d’abordar un nou estat cal passar uns dies de relax entre estudiants. En aquesta ocasió a la costa de North Carolina, amb una breu visita al memorial dedicat als germans Wright a Kill Devil Hills. Els dos pioners de l’aviació van triar aquest terreny pla i arenós per a intentar amb èxit el primer vol a motor controlat de la història. El bon clima (a l’estiu) i les platges de sorra blanca atrauen també cada any un munt de turistes (que sens dubte contribueixen molt notablement a l’economia de la zona), així que em considero més que afortunat de visitar-ho en temporada baixa. Una bona ajuda per a “la calma” abans de “la tempesta” que m’espera, doncs el meu proper destí i les properes primàries coincidiran per primera vegada en el temps i en l’espai.