Obama guanya les eleccions, Mitt Romney arrasa a Utah

(text publicat el 07/11/2012 a www.lavanguardia.com)

'Abe' Lincoln esperava resultats a la seu republicana de Utah

Salt Lake City, Utah .- Obama ha guanyat. Segur que no us ha agafat per sorpresa, però tampoc no ens ha sorprès a molts dels que hem seguit de ben a prop la campanya presidencial americana d’enguany. I és que entre els centenars d’enquestes que s’han arribat a fer, només després del primer debat contra Romney es va veure perillar un segon mandat d’Obama. Ahir al matí doncs, a la seu de la campanya demòcrata de Utah ja s’hi respirava certa confiança en la victòria tot i estar en clara minoria a l’estat. La jornada electoral aquí va ser del tot tranquil·la i en cap cas s’hi van registrar les llargues cues per votar d’altres estats com Virginia, Florida o Ohio. Els demòcrates sabien que la presidència estava a tocar, els republicans no ho tenien tan clar però molts es felicitaven que un membre de l’església majoritària de l’estat hagués arribat tant lluny. De fet, sigui per la condició de mormó de Mitt Romney o no, Utah ha votat en aquestes eleccions més republicà que mai, sent l’estat amb un major percentatge de vot conservador de tot el país (un 72,7%).

Votacions en un col·legi de Salt Lake City, a Utah

A mesura que els col·legis electorals anaven tancant ja es va anar veient que costaria de saber el vot final dels grans estats en que el vot encara estava per decidir (els coneguts com a ‘swing states’). Ni Florida, ni Virginia, ni més tard Ohio, semblaven donar una resposta clara. A l’hotel Hilton, però, on s’havien reunit els republicans de Utah, ja parlaven d”una gran nit’. Per descomptat sempre referint-se als resultats locals, en els que finalment només van perdre en dues de les set posicions a què optaven. Pocs s’atrevien a parlar en aquells moments d’una possible victòria de Mitt Romney. De mica en mica, a mesura que passaven els minuts i les hores, la resta d’estats es van anar decantant deixant un mapa electoral a punt perquè qualsevol dels estats clau donés la victòria a Obama (o mantingués l’esperança republicana). Tal i com havien anat les enquestes a l’estat d’Ohio les últimes setmanes, però, tot indicava que calia sortir al carrer per fer una visita, un parell d’illes de cases més avall, als membres del partit demòcrata de Utah.

Quina diferència! I no només perquè per tot arreu es veia gent compartint cerveses i copes de vi, quelcom absolutament prohibit per la religió mormona. L’ambient era molt més optimista tot i saber que enguany estaven més en minoria que mai. Cada vegada que per les pantalles apareixia una nova dada favorable al president, de seguida es festejava de valent conscients que només calia esperar que algun dels estats clau es decantés. I així ha estat, tot just després que un mitjà donés per als demòcrates l’estat de Colorado ha estat el torn del d’Iowa i finalment el d’Ohio. No eren resultats definitius, però gairebé tots els canals de notícies ja ho donaven per suficient. Com no podia ser d’altra manera, l’eufòria ha esclatat al cant de ‘four more years’ (‘quatre anys més’), justament el missatge que Barack Obama transmetia al seu compte de Twitter donant a entendre que també veia clara la victòria.

Reacció d'un seguidor d'Obama en conèixer la victòria demòcrata.

Només quedaven, doncs, un parell de formalitats per complir: el discurs del candidat derrotat, i del guanyador a continuació. A Romney, però, li costava d’acceptar la derrota sense confirmar les dades d’Ohio, que semblava que trigarien a fer-ho. Més de sis anys treballant per ser president deuen pesar més del que ens pot semblar des de fora. Quan jo arribava de nou a la seu republicana per comprovar els ànims, encara no havia pres la decisió, però no trigaria a fer-ho. Entre algunes llàgrimes dels assistents i un silenci general, les paraules del governador Romney els deixaven definitivament sense esperances i amb ganes de recollir. El posterior discurs d’Obama l’he hagut d’escoltar des de la ràdio, camí de casa, caminant per uns carrers pràcticament deserts. Al contrari que a Washington D.C, a Salt Lake City avui ningú ha sortit al carrer a celebrar la victòria de Barack Obama.

Obama, voluntaris, advocats i, sobretot, Ohio

(text publicat el 05/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Voluntaris republicans trucant desde les oficines de Romney a Orem, Utah

Provo, Utah .- Estem a 48 hores de saber qui serà el proper president dels Estats Units d’Amèrica, però les enquestes i prediccions dels experts ja han escollit el seu guanyador: Obama. Molt equivocades han d’estar les enquestes per a resultar les eleccions en una victòria per a Romney, cosa que també pot passar. Però, en general, el sentit comú ens diu que havent acabat fa unes setmanes la progressió republicana a les enquestes (arran del famós primer debat), amb les bones crítiques que ha rebut el president per la gestió dels problemes causats per la tempesta Sandy i amb unes dades d’atur (publicades el passat divendres) que ni afavoreixen ni perjudiquen a l’actual govern; Obama pot dormir amb relativa tranquil·litat. Tot això referit sempre als famosos vots electorals, dels quals en calen 270 per a guanyar. El vot popular en canvi, la quantitat total de vots que cada candidat suma a nivell nacional, és tota una altre història. Aquí sí que les xifres estan absolutament empatades i, tot i que no compta per a la victòria final, sempre és important sumar tants vots com sigui possible per donar el màxim de legitimitat al nou president.

Si fa uns dies vaig compartir unes hores amb voluntaris del partit demòcrata a la ciutat de Provo, aquest cap de setmana ha estat el torn de fer una visita als voluntaris republicans. La primera cita va ser divendres al vespre, en que fins a quatre autocars estaven citats als afores de l’oficina del candidat Romney (a Orem, Utah) per portar un bon grup de voluntaris cap a Las Vegas. En total, comptant tot l’estat de Utah, uns 400 voluntaris es van dirigir divendres cap al ‘swing state’ de Nevada per tal de fer campanya porta a porta. Encara és hora que hagi de veure un sol acte de campanya dirigit a la població local. De les més de 16.000 trucades que havien estat fent dissabte els membres de la campanya republicana quan m’hi vaig passar, ni una sola tenia com a destinació l’estat de Utah. Ni les trucades ni les visites porta a porta tenen per intenció el convèncer a votants, ja és tard per això i és arriscat deixar aquesta tasca a voluntaris que poden estar poc preparats per entrar en discussions. Totes les accions de campanya van destinades doncs a votants registrats que se sap que simpatitzen amb el partit republicà. Enlloc de persuadir-los per votar un determinat partit, se’ls intenta convèncer simplement d’anar a votar. Se’ls explica la importància del seu vot i, si cal, se’ls proporciona tota la informació necessària per anar a les urnes.

Voluntaris a punt de pujar al bus en direcció Las Vegas des de Orem, Utah

Diumenge en canvi ha estat el dia per assistir al que, amb quasi tota seguretat, serà el meu últim acte religiós del viatge. Estant allotjat per una família membre de l’església mormona, no em podia perdre l’oportunitat d’acompanyar-los diumenge a missa. Tal i com ja m’esperava, no hi ha hagut cap referència sobre l’orientació de vot durant tot el servei. Només un breu recordatori del dia de les eleccions i l’encoratjament a tothom d’exercir el seu deure democràtic acudint a les urnes. Això sí, la constant referència als valors familiars dels que tant en fa bandera el partit republicà deixava entreveure les probables preferències de molts dels qui han pres la paraula per donar el seu testimoni. Però no necessàriament. La sobrietat i, fins i tot, certa fredor entre els assistents no m’ha permès xerrar sobre el tema. Tampoc seria adequat, ja que aquí als EUA s’acostuma a dir que hi ha dos temes dels que no és considera correcte conversar entre desconeguts (i encara menys si és el convidat qui proposa la conversa). El primer és la religió, el segon la política. Millor guardar un respectuós silenci doncs.

Església mormona a Provo, Utah

Per a qui tingui pensat seguir la nit electoral de dimarts, un consell: Estigueu atents als resultat de l’estat d’Ohio. Avui el diari ‘New York Times’ publicava que els demòcrates guanyarien les eleccions en 341 escenaris possibles d’estats guanyats i perduts. Els republicans només en 76 combinacions (i cinc més que podrien quedar en empat). La qüestió però és que quasi totes les combinacions que acaben donant la victòria per als republicans necessiten els vots electorals d’Ohio. Així que si arribat el moment aquest estat és decanta a favor de l’actual president, pràcticament l’elecció quedaria decidia a favor dels demòcrates. Tant decisiu és, que totes dues campanyes ja estan enviant milers d’advocats als ‘swing states’ però principalment al d’Ohio. El seu objectiu no és altre que detectar anomalies en les votacions en contra d’un determinat partit i denunciar-les, per tal de forçar el recompte de vots com ja va passar a l’any 2000 a l’estat de Florida. Així que, tot i que és poc probable, si els pitjors pronòstics es fan realitat no només no sabríem el resultat de les eleccions la mateixa nit de dimarts, sinó que potser hauríem d’esperar dies sinó setmanes. Confiem en que no sigui així.

Gratacels, avions i altres formes ‘d’enlairar-se’ a l’estat d’Ohio

(text publicat el 03/08/2012 a www.lavanguardia.com)

La ciutat de Cincinnati, vista des de l'estat de Kentucky

Detroit, Michigan .- Si sou dels que seguiu les campanyes electorals dels EUA, el nom d’Ohio de ben segur us resultarà familiar. No falla, cada any és dels estats que més s’anomenen i on els candidats dipositen bona part dels seus esforços. Tant és així, que aquesta mateixa setmana el president Obama hi ha fet la seva novena vista de campanya en el que va d’any. El motiu? És un ‘swing state’. És a dir, un dels estats en que el vot no està clarament decantat per a cap dels dos partits majoritaris (i per tant de vital importància en el recompte final). La seva diversitat econòmica segur que n’és un factor decisiu, ja que si bé compta amb grans àrees destinades a l’agricultura, també són importants sectors com l’aeronàutic, l’industrial, el militar o el turístic. Diferents sectors econòmics que s’han deixat notar en el paisatge mentre en recorria les seves carreteres.

 Wikipedia Facts: OHIO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 51,50% – McCain/Palin: 46,91%
-El 34è estat en superfície: 44.825 Km2 (1,40 “Catalunyes”)
-El 7è estat en població: 11.536.504 habitants a 2010 (1,54 “Catalunyes”)
-El 9è estat en densitat de població: 98,9 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: A Nightmare on Elm Street – Super 8 – Traffic
-Tòpic: El lloc de naixement de l’aviació

Després de creuar bona part de l’estat fent només una breu parada al ‘Serpent Mound’ d’Ohio (un monument en forma de serp amb més de mil anys d’antiguitat del qual no se’n saben massa detalls històrics), vaig arribar a Cincinnati. A la riba nord del riu Ohio m’hi esperava una ciutat de mida mitjana amb una població aproximada de 300.000 habitants, però amb un important ‘downtown’ ben carregat de gratacels i grans edificis. I és que fins a nou companyies d’entre les 500 més importants dels EUA tenen la seva seu a Cincinnati, superant en percentatge per habitants a grans centres econòmics com Boston, New York, Chicago o Los Angles. Tot i això però, no hi falten espais on deixar-se endur pels petits plaers de la vida tot tastant excel·lents ‘cheeseburgers’, en locals que es mereixen una foto o dues. O petites botigues independents on remenar entre piles de caixes de revistes i discos antics, o on trobar tot el necessari per a iniciar el teu propi hort urbà. O fins i tot on provar un gelat d’autor fet amb crispetes dolces! Sens dubte, una més que interessant -i atractiva- combinació d’indústria i activitat urbana.

El bombarder que va posar fi a la 'WWII' al museu de les Forces Aèries a Dayton, Ohio

Seguint la ruta cap al nord calia fer parada a Dayton, la població on els germans Wright van obrir la botiga de bicicletes que més tard els serviria com a base per a iniciar els experiments que els van portar a crear el primer avió de la història al 1903. Tot i que van anar fins a l’estat de North Carolina per a fer el primer test amb èxit, de seguida van tornar a Ohio per a perfeccionar els prototips fins a crear la seva pròpia companya d’avions. Al voltant del camp de proves, avui en dia s’hi troba una gran base de les forces aèries nord-americanes amb les que els germans van col·laborar per fer els primers avions de guerra. I justament formant part d’aquest complex, un no es pot deixar perdre l’oportunitat de visitar l’immens museu de l’exèrcit de l’aire i la seva col·lecció d’avions militars de totes les èpoques. Jo només hi vaig poder destinar unes tres hores, que van ser del tot insuficients per veure-ho tot. Així doncs em vaig haver de centrar en els inicis de l’aviació i la primera guerra mundial, fins arribar al bombarder B-29 que al 9 d’agost de 1945 posava fi a la segona guerra mundial llençant la bomba atòmica sobre Nagasaki. Tot un tour carregat d’història, amb els models originals que van participar en les diferents batalles.

La zona de la ciutat de Toledo, va ser la última parada del recorregut per Ohio. Aquí és on ara hauria de comentar que la zona és ben coneguda per la seva artesania del vidre, o que el museu d’art de Toledo conté una important col·lecció d’obres de tot el món que mereixen una vista. També podria parlar de la turística costa d’Ohio al llac Erie, i els milers de visitants que cada any venen a passar-hi uns dies de vacances. Però no ens enganyem. El què em va portar a aquesta zona no són ni les obres d’art ni les platges, sinó el que es considera ‘el millor parc d’atraccions del món’: el parc de ‘Cedar Point’. De fet, ha guanyat el premi al millor parc durant els últims 14 anys. Tot plegat, està situat en una petita península en la que ja no hi cap ni una sola muntanya russa més. Tant és així que per tal de fer espai a la propera ‘mega-coaster’ que s’estrenarà l’any que ve, n’han de desmuntar una de les més antigues. Llei de vida. I és que el parc viu gràcies a construir muntanyes russes capaces de trencar tots els rècords en el moment de ser estrenades, probablement el tipus de parc que tots els que hem jugat a simuladors com el ‘Roller Coaster Tycoon‘ sempre hem intentat dissenyar. Això si, si teniu intenció de visitar-lo, aneu ben carregats de paciència doncs les cues arriben fàcilment a les dues hores a les atraccions estrella i l’ombra no sempre està garantida.

Costa d'Ohio al llac Erie

I pel que fa a la cursa cap a la Casa Blanca, mentre Obama feia campanya a Ohio, Mitt Romney tornava del seu viatge internacional en que no tot li ha sortit tal i com estava previst. Si bé l’objectiu de captar nous fons per a la seva campanya sembla que s’ha assolit sense problemes, el de reforçar la seva imatge com a lider capaç de manejar relacions internacionals no tant. Durant la visita a Londres no va saber trobar el to per parlar dels Jocs Olímpics i va ofendre mig país suggerint que no estaven del tot preparats. A Israel no només va confondre la capital del país amb Jerusalem, sinó que va relacionar la cultura àrab amb les dificultats econòmiques per les que passa Palestina. I a Polònia, un membre del seu equip es va dirigir amb paraules poc apropiades a la premsa quan aquesta intentava fer preguntes des de la distància al futur candidat. Si a tot això hi afegim que les últimes enquestes estan donant bons marges per a Obama a estats claus com Pennsylvania, Florida i Ohio; entendrem que definitivament aquesta no ha estat, ni de bon tros, la millor setmana per a la campanya dels republicans.

Superdimarts, o no tant

(text publicat el 07/03/2012 a www.lavanguardia.com)

El "lounge" del hostal a la North Shore de Oahu

Oahu’s North Shore, Hawaii .- Estem igual que estàvem, o gairabé. Es pot dir que el superdimarts de les primàries republicanes l’ha guanyat Mitt Romney (tal com explica Marc Bassets a La Vanguardia), però en general hi ha hagut poques sorpreses tot i les grans expectatives posades en aquesta cita tant important. Cada candidat ha acabat guanyant allà on ja havien pronosticat les enquestes prèvies que guanyaria i l’únic cas que no es veia clar, a Ohio, finalment ha estat ell qui s’ha endut la victòria (amb una diferència de l’1% de vots respecte de Rick Santorum). En tot cas, tot i que actualment Romney lidera clarament la cursa, encara és massa aviat per descartar per complert a la resta de candidats. Tots ells estan prou lluny de la xifra total necessària per assegurar-se la nominació i Romney no sembla acabar de convèncer alguns votants republicans. A més, enguany cal afegir-hi l’entrada en joc dels “Super PACs” mitjançant el quals els candidats poden rebre donacions econòmiques il·limitades per a la seva campanya. Tots ells en tenen, i sembla que han pogut sumar prou recursos com per aguantar fins al final de la cursa.

Finalment seguir els resultats del superdimarts des de la North Shore a l’illa d’Oahu ha acabat tenint els seus avantatges i inconvenients. Tot i estar plovent de forma intermitent des de les deu del matí, he complert les previsions de començar a escriure aquestes línies amb el banyador posat. La temperatura és prou bona i l’aigua no està gens freda, així que posats a remullar-nos res millor que fer-ho capbussant-se a les aigües del Pacífic. Les primeres votacions han acabat a la una del migdia (hora de Hawaii) i així, al contrari de molts dels qui ho segueixen des del continent aquí encara tenia tota la tarda per endavant. La CNN anava donant els resultats de les enquestes a peu d’urna mentre dinava al “lounge” del hostal on he fet nit però calia anar en compte, perquè si algú obria la porta del magatzem es perdia el senyal “del cable”. Per sort internet ha estat funcionat molt millor del que ho va fer ahir en mig d’una bona tempesta. De mica en mica han anat arribant al “lounge” la resta d’hostes surfistes buscant un lloc on descansar i on connectar-se amb els seus portàtils, mòbils o “tablets”. Hi ha hagut de tot, des dels que estan més o menys al dia de la campanya i cridaven un “Go Ron Paul!” cada cop que el candidat apareixia a la televisió fins als que ens preguntaven si era avui que es votava el president dels EUA. Però no, no és avui.

Tot i l’enrenou avui només s’ha votat a 10 dels 50 estats, el candidat republicà que haurà de combatre Obama de cara a les eleccions de novembre (qui ja va dir que opta a la reelecció). El sistema estableix que cada estat, en funció de la mida i la població, envia un determinat nombre de delegats a la convenció final republicana que es celebra al més d’agost (enguany a Tampa, Florida). Un cop allà cadascun d’aquests delegats donarà el seu vot a un dels candidats que hagin aguantat fins al final l’esgotadora cursa de les primàries, un vot condicionat als resultats i normes de les primàries o caucus del seu estat. En alguns casos el candidat guanyador s’endú tots els vots dels delegats de l’estat, en altres es reparteixen de forma proporcional als resultats i en altres les normes són tant complicades que només els més experts s’atreveixen a projectar el repartiment de delegats. És per això que és fàcil veure resultats lleugerament diferents segons el mitjà que es consulta. I quants delegats s’acabaran decidint avui? Doncs segons la CNN una mica més de 419, és a dir un 36% dels 1144 que calen per guanyar a la convenció final.

A partir d’ara les votacions continuaran a la resta d’estats durant les properes setmanes i mesos fins a completar els 50 que formen la unió. Així, per exemple, fins a finals de març hi ha programats un gran nombre de caucus, on el candidat Ron Paul acostuma a aconseguir bons resultats gràcies a l’entusiasme dels seus seguidors i les particularitats del procés. Al llarg de les properes setmanes també es celebren les primàries als estats d’Alabama i Mississippi, on es creu que Newt Gingrich pot fer-se amb la victòria. Està per veure doncs com es defensen els principals candidats, Mitt Romney i Rick Santorum, en un procés que com més llarg més important és comptar amb  recursos econòmics sufucients (tant per a les despeses de campanya com per als cars minuts publicitaris dels estats amb més població).

Jo acabo el text assegut a la part del darrera d’un cotxe després de seguir el final del superdimarts exclusivament per Twitter. Què voleu que us digui? No ha estat culpa meva. Qui m’acull avui ha insistit que havia de deixar de banda la CNN per unes hores i gaudir de l’oportunitat de compartir una barbacoa en un hangar privat a l’aeroport de Honolulu. Tenia tota la raó del món. A vegades cal saber trobar l’equilibri apropiat per a cada cosa i aquí, els que fan surf, d’això en saben força.