L’últim dels 50, l’estat d’Oregon

(text publicat el 21/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Costa de l'Oceà Pacífic al nord d'Oregon

Medford, Oregon .- Semblava que aquest dia no arribaria mai, però ha arribat. Com qui no vol la cosa, a base de milles i més milles, ja ha arribat el moment en que puc dir que he visitat els 50 estats que formen els Estats Units d’Amèrica. I, per sí algú s’ho pregunta, he de dir que ha estat (i esta sent) una gran experiència com no hagués pogut imaginar. Així que moltes gràcies a tots i totes els qui heu ajudat (i esteu ajudant) a fer-ho realitat. El primer estat a visitar va ser Utah, començant per la conservadora ciutat de Provo, on vaig comprar el ‘PT Cruiser’ que m’ha acompanyat quasi a tot arreu. L’últim estat, tal i com estava previst, ha estat Oregon i la progressista ciutat de Portland, on és la bicicleta la que regna pels seus carrers plens de negocis independents, orgànics, reutilitzats, i ecològics. Però com ja va sent una petita tradició en aquest blog, a Oregon ‘no només’ hi ha ‘hipsters’ i ecologistes. De la mateixa manera com passa a l’estat de Washington, aquí també hi ha dues parts ben diferenciades.

Wikipedia Facts: OREGON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,75% – McCain/Palin: 40,40%
-El 9è estat en superfície: 255.026 Km2 (7,94 “Catalunyes”)
-El 27è estat en població: 3.831.074 habitants a 2010 (0,51 “Catalunyes”)
-El 39è estat en densitat de població: 15,41 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Goonies – Short Circuit – The Simpsons – Portlandia
-Tòpic: L’estat dels castors – La meravella del Pacífic – L’estat dels ‘hipsters’

Les grans ciutats sempre són més fàcils i agradables de visitar durant els caps de setmana (pàrquing gratuït, mercats als carrers, àmplies programacions culturals…), així que enlloc d’anar directament a Portland la primera parada a l’estat d’Oregon va ser l’especial població d’Astoria. Situada a la punta nord-oest de l’estat, aquesta població costanera a les portes de l’Oceà Pacífic ha servit durant un munt d’anys com a escenari de pel·lícules tant emblemàtiques com ‘The Goonies‘, ‘Free Willy‘ o ‘Short Circuit‘. Les seves tradicionals cases s’enfilen pels turons mentre els carrers del centre estan plens de botigues d’antiguitats i cafès on remenar entre llibres de segona mà durant tot un vespre a l’escalfor de l’estufa. I és que no podem oblidar que, de la mateixa manera com passa a Seattle, a la costa d’Oregon quan a la tardor comença a ploure, difícilment para fins ben bé a la primavera. Una costa però que no deixa de tenir els seus atractius, especialment per als amants del surf que busquen platges menys atapeïdes que les de California.

'Manté Portland estrany i curiós', a una paret del Downtown de Portland, Oregon

Igualment remullada per la pluja, la ciutat de Portland (la principal de l’estat amb uns 600.000 habitants) és especialment coneguda pel seu caràcter progressista i ecologista. De fet, tot i el gran nombre de dies amb pluja, cada any rivalitza amb la ciutat de Minneapolis com la població més ben adaptada per circular-hi en bicicleta. La seva fama ha crescut considerablement en els últims anys gràcies a la sèrie de televisió ‘Portlandia‘ que amb un gran sentit de l’humor, retrata l’ambient més ‘hipster‘ de la ciutat. La meva experiència en els dies que hi vaig passar no va fer més que confirmar-ho. Els qui em van acollir no només vivien en un dels barris artísticament i culturalment més actius (a banda del ‘Downtown’), sinó que complien amb tots els ‘típics tòpics’ que un pot esperar. Des de vestimentes estrafolàries a converses transcendentals que intenten arreglar el món, passant per una dieta vegetariana a base d’aliments orgànics (com es coneixen aquí els aliments ecològics) i -sobretot- frondoses ‘barbes iròniques’ que lluïen amb orgull. En tot cas, una ciutat plena de propostes culturals més que interessants en la que, de no ser per la pluja, ben bé m’hi podria passar una temporada deixant-me inspirar pel seu ambient relaxat i optimista a parts iguals.

Un paisatge molt més sec a la part est de l'estat d'Oregon

‘L’altra’ part d’Oregon és la que està a l’altra banda de la ‘Cascade Mountain Range’, la mateixa serralada que també divideix l’estat de Washington. La pluja sembla que li costa de creuar la zona muntanyosa, deixant un paisatge semi-desèrtic més típic de les pel·lícules del ‘Far West’ que no pas la costa en si. El caràcter rural també ve acompanyat per una visió més conservadora de la política (amb petites excepcions, com el cas de la població de Bend). I és precisament aquí, al poble de Pendelton, on vaig poder veure per televisió el segon debat presidencial de la campanya. Però si en el primer el president Obama va donar la sensació d’estar adormit i absent (deixant el terreny abonat per a una gran victòria de Romney), en aquesta segona ocasió va passar gairebé tot el contrari. Tot i que Romney, en general, va seguir mostrant una bona imatge, el seu contrincant no li va posar gens fàcil la tasca amb contundents respostes i atacs a les propostes republicanes. I és que, des del meu punt de vista, una cosa se li ha de reconèixer a la campanya d’Obama: mentre ells han aportat al debat plans de futur i idees més o menys concretes, la campanya de Romney encara és hora que hagi de donar detalls del seu ambiciós pla que ha d’acabar equilibrant els pressupostos americans en els propers anys. I tot això a menys de tres setmanes del dia de les eleccions.

Els últims dies de ruta per Oregon els he passat, creuant de nou les muntanyes fins a la part més plujosa de l’estat, a la seva part sud entre Eugene, Springfield i el parc nacional del ‘Crater Lake’. La primera població és coneguda per ser el lloc on la multinacional ‘Nike’ va iniciar les seves activitats, literalment, venent calçat d’atletisme a la part del darrera d’una camioneta. En el meu cas però, la que s’emporta la fama és la petita i lletja Springfield. I és que tot i que repartides pels EUA hi ha més de trenta poblacions sota aquest nom, només l’Springfield d’Oregon pot presumir d’haver servit d’inspiració a Matt Groening per a crear la mítica sèrie de televisió ‘The Simpsons’ (en la que ja s’ha sabut que, en la propera temporada, Homer “votarà” per Mitt Romney).

La fàbrica a Springfield (Oregon) que va inspirar la central nuclear a 'The Simpsons'

Però tot i haver passat ja per tots els estats, la ruta no acaba aquí. Al planificar el recorregut, al setembre de 2011, vaig creure convenient deixar unes setmanes de marge al final ‘pel què pogués passar’. Per sort tot ha anat tal i com estava previst, així que ara em podré permetre el gran luxe de seguir viatjant uns dies més per aquestes terres tot visitant alguns parcs nacionals més en els que no vaig poder parar en el seu moment. La recta final de la campanya electoral també promet unes setmanes més que emocionants, incloent un tercer debat que sembla més decisiu que mai. Així que, per descomptat, també en seguirem absolutament pendents.

Les dues meitats de l’estat de Washington

(text publicat el 12/10/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Seattle amb la famosa 'Space Needle', a l'estat de Washington

Astoria, Oregon .- A grans trets, com de costum, l’estat de Washington és fàcilment divisible en dues grans zones geogràfiques ben diferenciades entre si separades de nord a sud pel ‘Cascade Range’ (traduït literalment com ‘la serralada de les cascades’). La banda est és molt més àrida, amb menys població, una economia basada en l’agricultura i una majoria de vot republicà. La banda oest, la que toca amb l’Oceà Pacífic, és en canvi famosa per l’abundant pluja que la rega i per la gran àrea metropolitana de la ciutat de Seattle (per si sola ja acull més del 60% de la població de l’estat) on hi tenen la seva seu grans companyies líders en el seu sector arreu del món. A la costa però, en general, el vot se l’endú el partit demòcrata. En tot cas, un estat on la natura acostuma a ser espectacular i del que ben poca gent en parla malament, fent molts dels seus habitants força orgullosos. Ah! I a més és l’únic que deu el seu nom a un antic president, concretament a George Washington (el primer president de la nació i heroi de la Guerra de la Independència).

Wikipedia Facts: WASHINGTON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,65% – McCain/Palin: 40,48%
-El 18è estat en superfície: 184.827 Km2 (5,76 “Catalunyes”)
-El 13è estat en població: 6.724.540 habitants a 2010 (0,90 “Catalunyes”)
-El 25è estat en densitat de població: 34,20 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dante’s Peak – Free Willy – Twilight – First Blood (filmada al Canadà)
-Tòpic: L’estat de les pomes – L’estat ‘evergreen’ (‘sempre verd’)

Camps d'arbres fruiters a prop de Wenatchee, a l'oest de Washington

La ruta triada va fer que, en creuar la frontera, passés de l’estat de les patates a l’estat de les pomes. De fet Wenatchee, la primera població on vaig parar, s’autodefineix a si mateixa com ‘la capital mundial de les pomes’. Miris on miris hi ha camps d’arbres ben carregats de pomes i peres; a no ser que ja n’hagin recollit els fruits, que n’és la temporada. Tal i com acostuma a passar arreu (a casa podem posar l’exemple de Lleida), la necessitat de mà d’obra per a la col·lecta de fruita atrau a una gran quantitat d’immigració que busca una oportunitat de treball. A Wenatchee però, l’efecte és tant exagerat que la població d’origen llatí arriba a superar en nombre a l’anglosaxona. Un cop visitats els camps de pomes, passat per alguns pobles d’estètica ‘bavaresa’, i fotografiat grans llacs que deixaven entreveure l’espectacularitat del paisatge que m’esperava; la ruta va continuar cap al nord per tal de creuar les muntanyes per un dels millors punts possibles. La carretera que va de les poblacions de Winthrop a Newhalemcreua de ple el parc nacional de ‘North Cascades’. Gairebé sense adonar-te’n, entre parada i parada a miradors amb vistes espectaculars, canvies de la banda est a la oest de l’estat. I quina diferència!

Com era d’esperar el primer que destaca, especialment després d’haver estat circulant per estats més aviat despoblats, és la gran densitat de carreteres, industries, àrees comercials, i gent en general. La seva màxima expressió és, per descomptat, la ciutat de Seattle, de la que se’n poden destacar un munt de característiques. En el passat va ser el port de sortida cap a la regió d’Alaska per als qui hi anaven a la recerca d’or, avui la seu de grans companyes comMicrosoft, Starbucks o Amazon.com (a banda d’haver vist néixer l’aeronàutica Boeing, amb seu ara a Chicago). Però per a molts Seattle sempre serà coneguda, a banda de pel seu edifici més emblemàtic en forma d’”agulla espacial”, per la seva influència en la història de la música moderna. No només és on va néixer el mític Jimi Hendrix sinó que també és l’origen del ‘grunge’, l’estil que tant van popularitzar a inicis dels anys 1990 el grup ‘Nirvana’ amb el seu ja històric disc ‘Nevermind’.

Posta del sol al 'Olympic National Park' de Washington

La resta de dies els vaig passar seguint gaudint de l’espectacular natura que es troba a l’estat.Un ferry em va dur des de ben a prop de Seattle fins a la ‘Olympic Peninsula’, bàsicament dominada pel ‘Olympic National Park’. Bona part del parc però és àrea protegida per a la vida salvatge, així que no hi ha carreteres que en facilitin l’accés. En aquesta ocasió per tant, em vaig haver de conformar en una breu visita a un dels seus cims sense ocasió d’endinsar-m’hi. Quelcom de similar m’esperava al gran cràter del volcà de ‘St. Helens’, al sud de l’estat. L’última gran erupció, que va causar 57 víctimes mortals i incalculables destrosses materials, va tenir lloc tot just fa 32 anys però és que en fa tan sols quatre que en va tenir de noves de menor importància. Com és d’entendre, el centre de visitants està situat a una distància més que prudencial. Ah! I a tot això sense rastre de la suposadament típica pluja de la costa nord-est. El màxim que vaig arribar a veure, en termes d’humitat meteorològica, van ser un parell de matins emboirats. Coses que passen.

Cràter del 'Mount St. Helens' al sud de l'estat de Washington

I parlant de coses que passen… Tot just ha tingut lloc aquesta matinada (hora catalana), a l’estat de Kentucky, l’únic debat entre els candidats a la vicepresidència de la Casa Blanca: Paul Ryan i Joe Biden. Un debat que arriba després d’una setmana de mals resultats per a la campanya d’Obama a gairebé totes les enquestes, a causa de la modesta actuació del president al primer debat davant Romney, atorgant-li més importància de la que normalment reben aquests debats. El resultat? Depèn a qui preguntis. Per una banda Biden ha estat tot el que no va ser el president: ràpid en les respostes, concret en el contingut i enèrgic en les interpel·lacions. Per l’altre també és cert que ha estat força ‘sobre-actuat’ en més d’una ocasió fins arribar a faltar a la correcció interrompent al seu contrincant. Paul Ryan, en canvi, ha desenvolupat el seu discurs amb molta més calma, emfatitzant les qualitats del candidat Romney, però sense destacar especialment davant l’agressivitat de Biden. L’autèntica guanyadora ha estat per a molts la moderadora, Martha Raddatz, qui ha sabut conduir la conversa per temes de transcendència que han obligat als candidats a posicionar-se en qüestions clau. De nou, caldrà esperar a noves enquestes per veure qui realment ha sortit més beneficiat d’aquest debat, però tot sembla indicar que Biden ha sabut parar el cop de l’anterior enfrontament, deixant el camí de nou obert de cara als dos debats presidencials de les properes setmanes.

Un punt i apart en el parc nacional de Yellowstone

(text publicat el 28/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol i els vapors dels guèisers al arribar al parc nacional de Yellowstone, Wyoming

Bliss, Idaho .- El ‘parc nacional’ per definició. Diferents tribus de natius americans van habitar durant milers d’anys la zona que en l’actualitat ocupa el parc nacional del Yellowstone sense necessitat de posar-hi límits, però en veure l’amenaça del desenvolupament típic de ‘l’home blanc’ -i la possible destrucció del seu patrimoni natural- es va fer necessari el plantejament de regular-ne els seus usos. El primer de març de 1872 el president Ulysses S. Grant firmava la llei del Congrés dels Estats Units que acabaria establint el primer parc nacional del món. Una mesura de protecció, no exempta de polèmica en el seu dia, per evitar que les terres acabessin en mans privades i així garantir-ne la seva preservació. Avui però ningú dubta de l’eficàcia de la mesura, i així ho demostren els tres milions de visitants del parc -sumats als 60 milions de visitants de la resta dels 57 parcs nacionals dels EUA- que cada any hi passen uns dies entre guèisers, bisons i paratges que et fan esgotar les bateries de la càmera de fotos.

Com no podia ser d’altra manera, aquest any jo he estat un més dels molts turistes de Yellowstone, tot i que s’ha fet esperar més del previst. La gran majoria de les quasi 900.000 hectàrees que ocupa el parc estan dins de Wyoming, estat que vaig visitar a principis del passat abril, però a causa de les baixes temperatures i la neu que s’hi acumula, les carreteres es tanquen des de novembre fins a finals d’abril. Mesos en que el territori és només accessible per als més atrevits, que han d’accedir al parc mitjançant esquis de muntanya o vehicles adaptats a la neu i sempre acompanyats de guies professionals. Jo no anava preparat per tant fred. No hi va haver més remei doncs que esperar al mes de setembre, accedint al parc des del veí estat de Montana, per poder-hi passar quatre nits (molt més del que he dedicat a cap parc nacional als EUA) plantant la tenda al terreny d’acampada de Norris. Al bell mig del parc i just als límits del volcà de Yellowstone. Sí, el volcà, que es considera actiu tot i que sense risc imminent d’erupció però que no evita que a les nits la temperatura baixés fins els dos graus negatius (Celcius).

Bisons americans bevent aigua al parc nacional de Yellowstone, Wyoming

El parc és ben conegut per la seva variada fauna, que inclou principalment uapitís, bisons, llops, aus de tota mena i probablement els més famosos de tots: els óssos (tant l’ós negre com l’ós ‘grizzly’). Ara a molts potser us ha vingut a la ment un conegut personatge de dibuixos animats… doncs heu de saber que tècnicament l’Ós Yogi i el seu company Boo-Boo no eren habitants de Yellowstone, sinó que vivien en el fictici parc nacional de ‘Jellystone’ (traduït com ‘pedra de melmelada’). En tot cas les oportunitats de veure animals salvatges són constants, tot i que mai estan garantides. Sense anar més lluny em vaig haver de quedar amb les ganes de veure els famosos óssos, tot i que en principi durant aquests mesos estan més actius que mai engreixant-se per a poder hivernar. Ocasions hi va haver per a la resta, especialment per als majestuosos bisons que habiten en gran nombre (entre tres i quatre mil exemplars) i que aquí conserven la genètica més pura de l’espècie.

Detall del 'Grand Prismatic Spring' al parc nacional de Yellowstone, Wyoming

Però si hi ha algun element que fa realment famós al parc és la gran activitat geotèrmica que s’hi troba, i més en concret els seus espectaculars guèisers. Les estadístiques diuen que un 95% dels visitants del parc passen per l’Old Faithful, el guèiser més famós del parc gràcies a la seva mida i la regularitat de les seves erupcions. D’entre els 400 o 500 guèisers que es troben a Yellowstone -aproximadament la meitat de tots els guèisers del món- els que es poden predir no arriben a la dotzena, i algun d’ells amb ‘finestres’ que superen les quatre hores de diferència. L’Old Faithful és diferent. No només és un dels més alts del parc amb alçades que van dels 30 als 50 metres, sinó que se’n pot predir la propera erupció amb una precisió de només vint minuts de marge, amb una mitjana de 91 minuts entre cada una d’elles. Tot plegat fa que, més o menys cada hora i mitja, al seu voltant s’hi apleguin centenars de persones equipades amb tot tipus de càmeres esperant l’impressionant erupció. Això al setembre. Al mes de juliol, en el que passen pel parc quasi un terç dels visitants de la xifra total anual, no vull ni saber quanta gent es pot arribar a concentrar a les seves rodalies durant les hores punta.

El famós i regular 'Old Faithful Geyser' del parc nacional de Yellowstone, Wyoming

Però tranquils, les estadístiques també diuen que el 95% dels visitants no s’allunyen més d’una milla (1,6Km) del seu cotxe. Sabent-ho, només cal caminar les 2,3 milles de camí que separen el pàrquing del ‘Lone Star Geyser’. La solitud amb el guèiser està pràcticament garantida, envoltats de natura. Potser l’experiència més propera avui en dia (salvant totes les distàncies) a la que van viure els exploradors de mitjans del segle XIX, quan van ‘descobrir’ les grans meravelles d’un parc per al qual quatre nits no van ser, ni de bon tros, suficients.

[més fotografies i texts sobre la visita al parc nacional de Yellowstone, al diari de viatge]
[àmplia sel·lecció de fotos al àlbum del ‘Yellowstone National Park’]

A la recerca de fòssils i muntanyes al pas per Montana

(text publicat el 25/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Un dels grans massissos del 'Glacier National Park', a Montana

Hailey, Idaho .- Montana, és a dir, ‘Montaña’ escrit a l’americana. Però com ja ha passat en altres ocasions en el viatge, doncs no tant. El cert és que venint d’estats com les Dakotes, amb paisatges bàsicament plans, ja em venia una mica de gust passar per alguna zona muntanyosa tot i que va costar més del que em pensava. No va ser fins el quart dia de ruta que vaig començar a veure ‘bultos’ a la línia de l’horitzó, concretament al acostar-me a les ‘Rocky Mountains’ (que creuen l’estat de nord a sud). A la part est de les muntanyes, grans extensions dedicades a la ramaderia. A l’altra banda, el paisatge ofereix boscos, llacs i força més vida en general. Sigui com sigui, un estat on perdre’s en la seva immensitat (tal i com ells mateixos promocionen) i deixar-se inspirar per les llegendes de les nombroses tribus de natius americans que encara viuen a la zona.

Wikipedia Facts: MONTANA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 47,27% – McCain/Palin: 49,53%
-El 4rt estat en superfície: 381.156 Km2 (11,87 “Catalunyes”)
-El 44è estat en població: 984.415 habitants a 2010 (0,13 “Catalunyes”)
-El 48è estat en densitat de població: 2,51 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Star Trek: First Contact – Jurassic Park – The Patriot
-Tòpic: L’estat tresor – L’estat del gran cel

Carretera a la part est de l'estat de Montana

Ramats, més ramats i un coiot despistat van ser les úniques distraccions que em vaig trobar a la carretera, en els 600 quilòmetres que vaig haver de fer fins arribar a la primera població una mica més gran de quatre cases agrupades en un encreuament de carreteres. Aquest cop ni els trens de mercaderies em van treure de la monotonia, mentre començava a pensar que el nom de l’estat no era més que una gran broma irònica. La casualitat va voler que em toqués passar la nit del deu al onze de setembre dins la gran base militar de l’exèrcit de l’aire de Great Falls, des d’on es coordinen alguns dels centres més importants de control i llançament d’armament nuclear dels EUA. Tot i això, segurament per la novetat i el baix risc de nous atacs com els de fa onze anys, els atacs terroristes van quedar en un segon terme a favor de les converses sobre la diada catalana. Coses que passen, sobretot quan portes de postres un petit pastís amb les quatre barres.

Al dia següent, va arribar el torn de la classe de paleontologia. Les particularitats geològiques de l’estat de Montana, junt amb un clima semblant al de South Carolina fa uns quants milions d’anys, el fan un lloc ideal per a trobar-hi fòssils de dinosaures en les millors condicions. El ‘Two Medicine Center’, una de les tretze entitats que formen el ‘Dinosaur Trail’ de Montana, em va permetre -a canvi d’un donatiu econòmic- incorporar-me a la visita que una escola de la zona tenia programada per l’onze de setembre. No tots els centres programen sortides al jaciments en que estan treballant, i els que ho fan no acostumen a fer-ho a finals d’estiu. Suposo que es pot dir que vaig estar de sort. Una mica de teoria per aprendre a diferenciar un fòssil d’una roca i quatre lliçons sobre com excavar les restes fòssils, van ser suficients perposar-nos a treballar sota la supervisió dels membres del centre. De nou la sort em va acompanyar, ja que vaig trobar nous fòssils on no n’esperaven trobar més. Al matí ens van permetre conservar alguna de les peces que vam trobar durant les classes teòriques per la falta de valor científic. Al vespre, un cop trobats els nous ossos, ni tan sols em van permetre continuar excavant per tal d’assegurar-se’n el perfecte estat.

Excavant fòssils de dinosaures, a Montana

El pas d’una banda a l’altra de les muntanyes rocalloses el vaig fer seguint la carretera que creua el ‘Glacier Nacional Park’. Després de tanta plana i camps de pastura, impressionen el grans massissos que formen el parc i els nombrosos llacs i cascades que s’hi poden trobar. El parc, habitat en el passat per natius americans, també allotja una gran varietat de fauna entre les que es compta el famós ós ‘grizzly’ i per tot arreu s’alerta de la seva perillositat. Per sort o per desgràcia, no me’n va aparèixer cap durant les diferents excursions que hi vaig fer. Un cop creuades les rocalloses ja només quedava enfilar el camí en direcció sud, passant per les poblacions de Missoula i Bozeman. A la primera es pot fer una més que interessant visita a un dels parcs de bombers paracaigudistes dels EUA, preparats per saltar directament a les zones dels incendis sense haver de dependre dels accessos per carretera. La segona allotja el principal museu paleontològic de l’estat, el ‘Museum of the Rockies’, del qual és membre el paleontòleg que va acabar inspirant el personatge d’Alan Grant a la taquillera ‘Jurassic Park’.

Centre d'operacions dels 'smokejumpers' a Missoula, Montana

I mentre jo he estat passant uns dies desconnectat del món gaudint de valent amb la visita dels ‘geysers’ del ‘Yellowstone National Park’, el candidat republicà ha estat passant una de les pitjors setmanes de la seva carrera política. Possiblement hores d’ara ben pocs encara no saben de l’aparició d’un vídeo, gravat en secret durant una trobada amb donants a la campanya republicana, en que Mitt Romney parla de les seves possibilitats entre el sector de la població que no paga impostos sobre la renda als EUA. Segons ell, un 47% de la població votarà a Obama de totes totes per tal de que se’ls mantinguin un seguit d’ajudes governamentals a les que es creuen amb el dret d’accedir. El menyspreu és important per molts motius, però especialment perquè parla amb claredat que ell no s’ha de preocupar d’aquest suposat 47% que no el votarà, quan és d’esperar -evidentment- que el president de la nació es preocupi per tots els seus ciutadans (quelcom que Obama no va trigar a recordar-li). Una setmana després del vídeo, en la que també es va aprofitar per publicar la declaració de renda de Romney de 2011, les enquestes mostren un domini general d’Obama a molts dels estats clau per guanyar les eleccions. Hauran de treballar de valent els membres de la campanya de Romney, per capgirar les previsions de vot, tenint una nova oportunitat d’or (i potser una de les últimes) en els debats presidencials d’Octubre.

Una petita visita a la gran i salvatge Alaska

(text publicat el 16/08/2012 a www.lavanguardia.com)

El 'Mount McKinley', la muntanya més alta d'Alaska i tot nord-amèrica

Milwaukee, Wisconsin .- Alaska és gran, molt gran. I si tenim en compte que aproximadament la meitat de la seva població viu concentrada al voltant de la principal ciutat, Anchorage, Alaska també és deshabitada, molt deshabitada. Intentaré, amb quatre idees, que us feu una idea de lo inabastable que pot arribar a ser: L’estat d’Alaska és més gran que els tres següents estats més grans combinats (Texas, California i Montana), però només amb un 1,1 per cent de la seva població. És tan gran que té més línia de costa que la resta dels 49 estats junts. És tant extensa que aproximadament el 70 per cent de les comunitats de l’estat no estan comunicades per carretera, incloent la seva capital, Juno, en la que els representants polítics d’altres parts de l’estat hi han d’arribar en avioneta. Hi ha sis grans zones dins l’estat, però no hi ha fronteres que les defineixin ja que serviria de ben poc. Alaska té volcans actius, boscos, tundres, glaceres, illes, més de tres milions de llacs, i la muntanya més alta de nord-amèrica. I per si tot això encara fos poc, a més a més, no va ser conquerida sinó comprada. Concretament als russos, al 1867, per 7,2 milions de dòlars (equivalents a uns 120 milions actuals).

Wikipedia Facts: ALASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 37,89% – McCain/Palin: 59,42%
-El 1r estat en superfície: 1.717.854 Km2 (53,49 “Catalunyes)
-El 47è estat en població: 710.231 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 50è estat en densitat de població: 0,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Into the Wild- The Grey - Grizzly Man
-Tòpics: La terra del sol de mitjanit – L’última frontera

En general, a Alaska no s’hi arriba en cotxe a no ser que es tingui algun motiu de pes per creuar Canadà conduint durant més de 2.800 km (aproximadament la distància entre Barcelona i Stockolm, la capital de Suècia). En general, venint de la resta dels EUA, s’arriba a Alaska en avió i normalment al aeroport internacional d’Anchorage (com va ser el meu cas). Potser és per això que la ciutat és plena d’hotels de diferents cadenes i pàrquings públics de pagament. De fet, en arribar, us puc assegurar que vaig tenir una petita decepció de la mateixa manera com em va passar amb Honolulu, a Hawaii. Però tenia tantes ganes de visitar l’estat que, tot i el cansament acumulat del viatge i els canvis horaris, vaig sortir a fer un volt seguint les recomanacions de la recepcionista de l’hotel on m’allotjava. De seguida vaig entendre les dificultats que va tenir per suggerir-me un lloc on anar a passejar i fer ‘quatre fotos’ de la posta de sol. I és que com diuen amb força ironia els que coneixen l’estat, “Anchorage està a només 30 minuts en cotxe d’Alaska”.

Inici del recorregut en bus pel 'Denali National Park', a Alaska

Així que el dia següent vaig haver de conduir aquests trenta minuts en direcció nord, i unes quantes hores més també. Després d’unes 5 hores al cotxe de lloguer, amb parada inclosa a Wasilla per intentar veure la casa de Sarah Palin, finalment vaig arribar als afores del Parc Nacional de Denali. Allí, un complex hoteler i turístic de mida considerable dóna servei als més de 400.000 visitants que cada any rep el tercer parc nacional en superfície dels EUA (els quatre més grans estan a Alaska). El parc és ben famós per dos principals atractius; la facilitat amb la que es pot veure vida salvatge i per incloure la muntanya més alta dels EUA. Amb 6.194 metres d’alçària el ‘Mount McKinley’, que en realitat és el que dóna nom al parc ja que els natius l’anomenen ‘Denali’, domina tot el parc i es pot veure amb facilitat des de força distància (sempre i quan la meteorologia ho permeti, cosa que no passa sovint). El respecte que es té al parc per la vida salvatge és admirable. En tot moment s’intenta evitar la interacció d’aquesta amb els humans, que són uns veritables visitants. De fet, tot i que és possible fer-hi excursions a peu o en bicicleta, no s’hi permet l’entrada amb cotxes particulars sinó que cal contractar els serveis d’uns busos que fan de llançadora entre diferents punts claus del parc recorrent les més de 85 milles de carretera sense asfaltar. Durant el trajecte sovint hi ha ocasió per parar a observar la fauna del parc, sempre sense baixar del bus i intentant mantenir un volum baix per no destorbar-la. En el meu cas vam estar de sort ja que, a més a més del bon temps, vam poder també gaudir de llops, cabres, caribús, esquirols, conills, àligues… iquatre exemplars dels mítics óssos ‘Grizzlies’ d’Alaska.

Turistes orgullosos de les captures del dia a Homer, Alaska

I més carretera. Per ser exactes nou hores de cotxe amb petites parades incloses, per a arribar a la costa sud del estat. Tot i que m’hagués encantat poder visitar els fiords i les glaceres del Parc Nacional de Kenai, prop de la població de Seward, finalment em vaig decantar per visitar una de les àrees més importants per a la pesca del estat (un altre dels grans atractius d’Alaska). El petit poble de Homer és el principal port per a la pesca del ‘halibut’ que atrau cada any milers de visitants ansiosos per atrapar algun dels exemplars del peix, semblant al llenguado, que pot arribar a pesar fins a 200 kg o més. Però jo, això de la pesca ja fa anys que ho vaig deixar enrere així que, en principi, em conformava simplement en veure l’activitat de l’atrafegat port des de terra ferma i descansar una mica de tanta carretera. La casualitat va voler que la persona que em va allotjar treballés en una de les moltes companyies d”Aero Taxi’ que operen des de Homer per donar servei a les àrees on no arriben carreteres i, sobretot, la casualitat va voler que hi hagués una plaça lliure per a mi en un d’aquests viatges. Com comprendreu, un oferiment difícil de rebutjar. Va ser només poc més d’una hora de vol en total, però suficients per a comprendre la immensitat d’aquest estat veient des de l’aire les glaceres, llacs remots i, fins i tot, un ós negre que semblava un petit punt entre la massa verda. Senzillament espectacular i recomanable a tothom qui visiti la zona.

Glacera vista des de l'aire, a Alaska

I mentre jo recorria les llargues distàncies d’Alaska per carreteres sense cobertura de mòbil, el futur candidat republicà a la Casa Blanca anunciava la seva elecció per a candidat a la vice-presidència republicana. Després de mesos d’especulació l’escollit ha estat un dels qui menys apareixia a les llistes dels experts, el congressista per l’estat de Wisconsin Paul Ryan. Finalment Mitt Romney ens ha sorprès a tots triant un polític de pes, sense experiència en el sector privat, i amb unes idees tant conservadores que fins i tot agraden als membres del ‘Tea Party’. El principal actiu de Ryan és haver estat capaç d’idear un pla per a reduir l’immens deute sobirà que tenen els EUA. Una feina força lloable si tenim en compte que retallar mai és popular i aquí pujar impostos és gairebé equivalent a perdre les eleccions. Bàsicament el pla de Paul Ryan retalla en tot excepte en despesa militar, empetitint el govern a la mínima expressió possible. De fet retalla tant que fins i tot inclou abaixar els impostos per als més rics, cosa que significaria que ciutadans com el mateix Romney passessin a pagar menys del 1 per cent d’impostos sobre la renda. Com era d’esperar, els seguidors del partit republicà no poden estar més satisfets amb l’elecció però sembla ser que no són els únics, doncs els demòcrates ara tenen més arguments que mai per atacar als rivals i les seves idees d’extrema dreta. Caldrà veure en les properes enquestes la influència que l’elecció de Ryan ha tingut en la previsió de vot per saber si ha estat encertada o no.

Família d'óssos capturant salmons al 'Russian River' d'Alaska

A tot això, en el meu últim dia a Alaska i ja de tornada cap a l’aeroport, vaig voler parar a les cataractes del ‘Russian River’. Uns habitants de l’estat em van comentar, mentre visitàvem el Parc Nacional de Denali, que hi ha una part del riu en que els salmons es concentren en el seu viatge curs amunt i on se’ls pot veure saltant els ràpids. El més important però, és que també em van comentar que els óssos ho saben i sovint fan acte de presència per atrapar-ne uns quants i acumular reserves per a hibernar. Una ocasió com aquesta no me la podia perdre de cap manera, tot i que la presència dels plantígrads no estava en cap cas assegurada. De fet, després de caminar uns 45 minuts a pas lleuger, quan vaig arribar al lloc els salmons saltaven tranquils sense perill de ser atrapats per cap ós. Havia arribat tard ja que, segons em van confirmar, els óssos hi havien estat feia una hora o dues i per tant trigarien a tornar. Però com en tantes ocasions en aquest viatge, la sort va estar del meu costat. Potser els óssos aquell dia tenien més gana de l’habitual, potser havien calculat malament el temps que feia que havien estat per allà. Sigui com sigui, mentre feia fotos dels salmons arran d’aigua una femella amb dos cadells apareixien d’entre la vegetació a l’altre banda del riu. Em vaig quedar glaçat, especialment recordant totes les mesures preventives que ens van explicar al parc nacional. Però per sort els óssos només mostraven interès pels pobres salmons que anaven atrapant i engolint. Tots els que érem allà vam callar davant l’espectacle salvatge i tendre alhora, quan la mare capturava salmons per als més petits que semblaven mostrar poca traça. Amb un ull al rellotge vaig enfilar el camí de tornada per arribar a temps a l’aeroport segur, d’haver tingut el millor final possible per al meu recorregut a la gran Alaska.