(text publicat el 08/08/2012 a www.kolhosp.com)
Si mai tingués el meu propi parc d’atraccions, les quatre paraules de la cançó dels Daft Punkestarien escrites en lletres d’or a la principal paret de les oficines. A la vista de tothom. “Treballa més dur, construeix-ho millor, fes-ho més rà pid; això ens fa ser més forts. Més que mai, a cada hora; la nostre feina mai s’acaba.†Amén. Qualsevol parc que tingui la gosadia d’entrar a la guerra de les muntanyes russes, ha d’estar disposat a invertir contÃnuament ingents quantitats de diners a l’espera de que els fans ‘de les emocions fortes’ decideixin passar-hi un dia o dos a l’any. L’èxit, que mai està garantit, depèn de tants factors que tot plegat es converteix necessà riament en un delicat ‘ecosistema artificial’ capaç de fer-te guanyar milions o dur-te directament a la ruïna.
Què fa agradable la visita a un d’aquests parcs? Bones atraccions, la sensació de pagar un preu just, una bona relació entre el temps d’espera i la qualitat de l’atracció, un bon servei de neteja que elimini les restes de massa ‘loopings’ recent dinat… Massa gent, poca diversió. Poca gent… el lloc sembla abandonat i poc atractiu. Som aixÃ, és complicat trobar l’equilibri just. Us heu preguntat mai perquè hi ha tants espectacles als parcs d’atraccions moderns? En el meu hipotètic parc serien una forma de controlar el flux de gent permetent, alhora, augmentar el nivell d’aforament legal del parc a baix cost. A raó d’aproximadament 25 milions de dòlars per cada nova muntanya russa d’última tecnologia, es poden crear un munt d’espectacles a base d’actors disfressats de personatges d’animació ballant al ritme de les cançons de moda. I tot plegat amb un aforament que pot arribar a ser força similar a la capacitat d’assimilar passatgers de les ‘roller coasters’.
Dissenyar correctament com la gent es mourà dins el parc durant el dia, és també vital per facilitar una bona experiència mentre treus el mà xim profit dels recursos de què disposes. Per exemple, tot just començar el dia no és bo que tot el parc estigui obert. Segurament cal que la gent s’hi vagi endinsant de mica en mica, amb la densitat adequada per amortitzar els costos dels treballadors que fan falta pel funcionament de les diferents seccions i atraccions. I si en sortir de la atracció més emblemà tica els visitants han de passar per força a través de la botiga de records, molt millor. Qualsevol despesa extra serà benvinguda. És la manera de fer diners de debò. Sinó com és que els passis anuals sovint costen el mateix o menys que dues entrades de dia? Com pot ser que ens cobrin preus abusius per un pà rquing que amb tota probabilitat haurem d’utilitzar sà o s� Volen que hi tornem, que hi passem tantes hores com sigui possible. Constantment se’ns suggeriran un continu de despeses extres en forma de ninots de peluix, o delicioses crispetes que s’asseguraran que es puguin olorar des de qualsevol punt del parc. Vols la foto de la última baixada per la que has estat esperant més d’una hora? Són ‘només’ 9,95$, tot i que els nostres costos per imprimir-la no passen dels 25 cèntims.
A aquestes alçades ja haureu endevinat que cada visita que faig a un nou parc d’atraccions és una deliciosa experiència d’observació i aprenentatge. Us revelaré el meu últim descobriment: A la visita al parc de ‘Cedar Point’ d’Ohio vaig veure que l’atracció ‘Top Thrill Dragster’ no estava funcionant a ple rendiment, tot i haver una cua de dues hores per pujar-hi (en alguns trams sota un sol de justÃcia). Perquè? Segurament haguessin pogut ampliar amb certa facilitat el nombre de ‘trens’ en funcionament i reduir la cua, però probablement al fer-ho haguessin estat perdent diners. No només faria falta més personal atenent als visitants, sinó que molta menys gent es sentiria impulsada a comprar la maleïda polsera que permet saltar-se la cua. Un bon negoci si tenim en compte que a aquestes alçades tothom ja ha pagat per ser allà , i la polsera és fins un 50% més cara que la mateixa entrada al parc. Revelador, eh? Potser no és exactament aixÃ, potser només va ser un error de previsió del personal disponible per aquell dia i tot són imaginacions meves. En tot cas us puc assegurar que un res d’això importa, quan un per fi arriba al final de la cua per ser el següent a ser llançat a 190 Km/h fins a més de cent metres d’alçada. Quan la mà quina es posa en marxa les teories econòmiques desapareixen per donar pas a les lleis de la fÃsica més elementals… però això són altres petits plaers que ja explicaré un altre dia.
