Les dues meitats de l’estat de Washington

(text publicat el 12/10/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Seattle amb la famosa 'Space Needle', a l'estat de Washington

Astoria, Oregon .- A grans trets, com de costum, l’estat de Washington és fàcilment divisible en dues grans zones geogràfiques ben diferenciades entre si separades de nord a sud pel ‘Cascade Range’ (traduït literalment com ‘la serralada de les cascades’). La banda est és molt més àrida, amb menys població, una economia basada en l’agricultura i una majoria de vot republicà. La banda oest, la que toca amb l’Oceà Pacífic, és en canvi famosa per l’abundant pluja que la rega i per la gran àrea metropolitana de la ciutat de Seattle (per si sola ja acull més del 60% de la població de l’estat) on hi tenen la seva seu grans companyies líders en el seu sector arreu del món. A la costa però, en general, el vot se l’endú el partit demòcrata. En tot cas, un estat on la natura acostuma a ser espectacular i del que ben poca gent en parla malament, fent molts dels seus habitants força orgullosos. Ah! I a més és l’únic que deu el seu nom a un antic president, concretament a George Washington (el primer president de la nació i heroi de la Guerra de la Independència).

Wikipedia Facts: WASHINGTON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,65% – McCain/Palin: 40,48%
-El 18è estat en superfície: 184.827 Km2 (5,76 “Catalunyes”)
-El 13è estat en població: 6.724.540 habitants a 2010 (0,90 “Catalunyes”)
-El 25è estat en densitat de població: 34,20 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dante’s Peak – Free Willy – Twilight – First Blood (filmada al Canadà)
-Tòpic: L’estat de les pomes – L’estat ‘evergreen’ (‘sempre verd’)

Camps d'arbres fruiters a prop de Wenatchee, a l'oest de Washington

La ruta triada va fer que, en creuar la frontera, passés de l’estat de les patates a l’estat de les pomes. De fet Wenatchee, la primera població on vaig parar, s’autodefineix a si mateixa com ‘la capital mundial de les pomes’. Miris on miris hi ha camps d’arbres ben carregats de pomes i peres; a no ser que ja n’hagin recollit els fruits, que n’és la temporada. Tal i com acostuma a passar arreu (a casa podem posar l’exemple de Lleida), la necessitat de mà d’obra per a la col·lecta de fruita atrau a una gran quantitat d’immigració que busca una oportunitat de treball. A Wenatchee però, l’efecte és tant exagerat que la població d’origen llatí arriba a superar en nombre a l’anglosaxona. Un cop visitats els camps de pomes, passat per alguns pobles d’estètica ‘bavaresa’, i fotografiat grans llacs que deixaven entreveure l’espectacularitat del paisatge que m’esperava; la ruta va continuar cap al nord per tal de creuar les muntanyes per un dels millors punts possibles. La carretera que va de les poblacions de Winthrop a Newhalemcreua de ple el parc nacional de ‘North Cascades’. Gairebé sense adonar-te’n, entre parada i parada a miradors amb vistes espectaculars, canvies de la banda est a la oest de l’estat. I quina diferència!

Com era d’esperar el primer que destaca, especialment després d’haver estat circulant per estats més aviat despoblats, és la gran densitat de carreteres, industries, àrees comercials, i gent en general. La seva màxima expressió és, per descomptat, la ciutat de Seattle, de la que se’n poden destacar un munt de característiques. En el passat va ser el port de sortida cap a la regió d’Alaska per als qui hi anaven a la recerca d’or, avui la seu de grans companyes comMicrosoft, Starbucks o Amazon.com (a banda d’haver vist néixer l’aeronàutica Boeing, amb seu ara a Chicago). Però per a molts Seattle sempre serà coneguda, a banda de pel seu edifici més emblemàtic en forma d’”agulla espacial”, per la seva influència en la història de la música moderna. No només és on va néixer el mític Jimi Hendrix sinó que també és l’origen del ‘grunge’, l’estil que tant van popularitzar a inicis dels anys 1990 el grup ‘Nirvana’ amb el seu ja històric disc ‘Nevermind’.

Posta del sol al 'Olympic National Park' de Washington

La resta de dies els vaig passar seguint gaudint de l’espectacular natura que es troba a l’estat.Un ferry em va dur des de ben a prop de Seattle fins a la ‘Olympic Peninsula’, bàsicament dominada pel ‘Olympic National Park’. Bona part del parc però és àrea protegida per a la vida salvatge, així que no hi ha carreteres que en facilitin l’accés. En aquesta ocasió per tant, em vaig haver de conformar en una breu visita a un dels seus cims sense ocasió d’endinsar-m’hi. Quelcom de similar m’esperava al gran cràter del volcà de ‘St. Helens’, al sud de l’estat. L’última gran erupció, que va causar 57 víctimes mortals i incalculables destrosses materials, va tenir lloc tot just fa 32 anys però és que en fa tan sols quatre que en va tenir de noves de menor importància. Com és d’entendre, el centre de visitants està situat a una distància més que prudencial. Ah! I a tot això sense rastre de la suposadament típica pluja de la costa nord-est. El màxim que vaig arribar a veure, en termes d’humitat meteorològica, van ser un parell de matins emboirats. Coses que passen.

Cràter del 'Mount St. Helens' al sud de l'estat de Washington

I parlant de coses que passen… Tot just ha tingut lloc aquesta matinada (hora catalana), a l’estat de Kentucky, l’únic debat entre els candidats a la vicepresidència de la Casa Blanca: Paul Ryan i Joe Biden. Un debat que arriba després d’una setmana de mals resultats per a la campanya d’Obama a gairebé totes les enquestes, a causa de la modesta actuació del president al primer debat davant Romney, atorgant-li més importància de la que normalment reben aquests debats. El resultat? Depèn a qui preguntis. Per una banda Biden ha estat tot el que no va ser el president: ràpid en les respostes, concret en el contingut i enèrgic en les interpel·lacions. Per l’altre també és cert que ha estat força ‘sobre-actuat’ en més d’una ocasió fins arribar a faltar a la correcció interrompent al seu contrincant. Paul Ryan, en canvi, ha desenvolupat el seu discurs amb molta més calma, emfatitzant les qualitats del candidat Romney, però sense destacar especialment davant l’agressivitat de Biden. L’autèntica guanyadora ha estat per a molts la moderadora, Martha Raddatz, qui ha sabut conduir la conversa per temes de transcendència que han obligat als candidats a posicionar-se en qüestions clau. De nou, caldrà esperar a noves enquestes per veure qui realment ha sortit més beneficiat d’aquest debat, però tot sembla indicar que Biden ha sabut parar el cop de l’anterior enfrontament, deixant el camí de nou obert de cara als dos debats presidencials de les properes setmanes.

South Dakota, un recorregut entre camps solitàris i muntanyes sagrades

(text publicat el 04/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Carreteres secundàries que semblen rectes infinites al pas per South Dakota

Bismarck, North Dakota .- No ho puc evitar. Un somriure d’orella a orella s’activa de forma automàtica quan em trobo conduint cap a l’oest americà per carreteres solitàries amb el sol a punt de desaparèixer darrera l’horitzó (dur ulleres de sol i vigilar el dipòsit de gasolina és més que recomanable). Ja a l’última parada de Minnesota el paisatge va començar a canviar per donar pas a les rectes inacabables, sovint només interrompudes per petites poblacions d’uns quants centenars d’habitants. Especialment a les carreteres secundàries. Al voltant de l’autopista I-90, que creua d’est a oest tot l’estat, les coses poden ser lleugerament diferents. Vàries atraccions turístiques situades al seu recorregut, algunes d’elles força peculiars, animen a molts conductors a fer-hi una parada i, en ocasions, fins i tot a passar-hi uns dies. I és que l’estat atrau cada any milions de turistes i visitants, sent el turisme la quarta font d’ingressos de South Dakota després de les finances, la despesa governamental (sobretot la militar) i l’agricultura. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que tots els qui llegiu aquestes línies coneixeu o heu vist, d’una manera o altre, el principal monument de l’estat (que alhora és un dels més carismàtics i icònics del país). Saber situar el monument al mapa ja és una altra cosa, quelcom que també inclou a molts ciutadans nord-americans.

Wikipedia Facts: SOUTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,75% – McCain/Palin: 53,16%
-El 17è estat en superfície: 199.905 Km2 (6,22 “Catalunyes”)
-El 46è estat en població: 814.180 habitants a 2010 (0,11 “Catalunyes”)
-El 46è estat en densitat de població: 4,05 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dances with Wolves – North by Northwest
-Tòpic: L’estat del ‘Mount Rushmore’ – L’estat dels coiots

La primera ciutat que un es troba arribant per la part est de l’estat és Sioux Falls, que amb menys de 200 mil habitants és la principal ciutat de South Dakota. Avui en dia és on hi tenen les seus molts dels bancs que operen a la zona, a banda de comptar amb importants centres de salut i hospitals. El nom li ve de les cataractes formades pel el riu ‘Big Sioux’ al creuar la ciutat. Però aquest estat no és especialment conegut per les seves ciutats, sinó per algunes atraccions més o menys ‘freaks’ que amb el temps s’han anat establint al voltant de l’autopista. A només una hora en direcció oest hi trobem la primera en que vaig parar, el ‘Corn Palace’ (el ‘palau de blat de moro’). Tècnicament tan sols és un centre multi-funció on es programen tant concerts com partits de bàsquet o rodeos, però des que van construir el primer a l’any 1892 (l’actual és el tercer) tot l’edifici està decorat a base de murals fets amb blat de moro (força abundant a la zona). Per a fer-ho, bona part dels habitants del poble de Mitchell, on està situat ‘el palau’, col·laboren cada any per a elaborar un nou disseny i dur-lo a terme mitjançant blat de moro de fins a 11 varietats i colors diferents. El resultat és força pintoresc i, a banda d’atreure tot tipus d’ocells encantats de poder triar entre tanta varietat, cada any atrau també un mig milió de turistes que hi fan una breu parada abans de continuar la seva ruta.

Cartell a l'autopista 'I-90' anunciant el 'Wall Drug' de South Dakota

Però cap atracció de South Dakota és comparable al ‘Wall Drug’, doncs en realitat hi ha ben poc d’especial a visitar. Es podria dir que el ‘Wall Drug’ és famós precisament perquè és famós. Tot va començar al 1931 quan un farmacèutic de Nebraska va comprar la drogueria del llavors minúscul i ‘en mig del no res’ poble de Wall. Farta de que ningú hi parés, la dona del farmacèutic va decidir posar un cartell a la carretera anunciant aigua amb gel gratuïta per a tothom que hi passés. A partir d’aquí el negoci ja no va parar de créixer fins a convertir-se avui en dia en una espècie de centre comercial amb l’estètica típica del ‘Far West’ amb restaurants, botigues i exposicions de fotografies antigues (entre moltes altres coses). Entenc que vist l’èxit del primer cartell a la carretera es van animar a posar-ne més i, actualment, se’n poden veure fins a més de 400 quilòmetres abans d’arribar-hi. El cert és que són molt pesats. Hi ha trams en que els cartells són tan continus que a un li venen ganes de no parar com a acte de protesta. El problema és que l’aigua amb gel gratuïta segueix sent un bon reclam quan les temperatures arriben quasi als 40ºC i no hi ha massa més alternatives on parar a refrescar-se.

Bisons pasturant a les terres sagrades de 'Black Hills', a South Dakota

I ja arribant a la frontera de l’estat amb Wyoming s’arriba a les ‘Black Hills, les muntanyes cobertes de pins considerades sagrades pels natius americans als qui se’n va concedir la legitima propietat al 1868. El problema però és que la descoberta d’or a la zona va precipitar la massiva arribada d’exploradors a la recerca del metall preciós, fet que va provocar el trencament dels pactes establerts. A partir d’aquí els natius americans són retirats de les muntanyes, passant aquestes sota el control del govern federal (fet que no es reconeixeria il·legal fins a l’any 1980). És sota aquest context que al 1925 un historiador de South Dakotaproposa la idea d’esculpir grans escultures a les roques de les ‘Black Hills’, concretament, el que més endavant acabaria sent el que avui coneixem com a ‘Mount Rushmore’. Durant més de deu anys es van dinamitar les roques per tal d’extreure’n les cares de quatre presidents dels EUA que havien estat clau durant els primers 150 anys del jove país. En ordre d’esquerra a dreta en el monument: Washington per ser el creador de la nació i els seu primer president,Jefferson per expandir el territori cap a l’oest amb la compra de Louisiana, Roosevelt per l’afany de preservar la natura creant els ‘Parcs Nacionals’, Lincoln per mantenir el país unit batallant la guerra civil americana i fer lliures a tots els americans mitjançant l’abolició de l’esclavatge. Avui en dia, tot i les polèmiques no resoltes amb els natius americans, el monument rep cada any la gens menyspreable xifra de quasi 15 milions de visitants, que contribuïm en l’explotació d’un espai natural que probablement mai hagués hagut de ser tant dramàticament modificat.

Pocs monuments tant icònics com el 'Mount Rushmore' a les 'Black hills' de South Dakota

Després de passar uns dies acampant a les muntanyes, amb breu visita inclosa al monument encara en construcció de ‘Crazy Horse’ (la resposta dels natius americans al ‘Mount Rushmore’), em vaig dirigir cap al nord-est camí del següent estat. Les immenses i solitàries planes de fenc van tornar a ser la norma fins a l’arribada al poble Lemmon, l’última parada del meu pas per South Dakota on m’esperava una petita sorpresa digne de les atraccions turístiques al voltant de l’autopista ‘I-90′. O millor encara, doncs aquí sí hi havia motius per a fer una parada i fer-hi quatre fotos. Aquí no hi ha palaus de blat de moro, però sí que tenen una bona col·lecció de fòssils d’ossos de dinosaure o tot un jardí fet als anys trenta a base de troncs de fusta petrificats. L’ambient familiar i relaxat permeten una visita més tranquil·la entre objectes de totes les èpoques. Això sí, de tot plegat no se’n pot esperar massa rigor científic i al preguntar et pots trobar com a resposta que ‘els fòssils són de l’època de la gran inundació, tenen només uns quants milers d’anys’. I és que de la mateixa manera com al museu del Creacionisme de Kentucky entenen que els dinosaures es van extingir al no ser salvats per Noè i la seva arca, aquí les teories de l’evolució tampoc són massa benvingudes.

I a tot això, mentre per a mi la falta de cobertura al mòbil era una constant i l’accés a internet un bé relativament escàs, els republicans celebraven a Tampa (Florida) la seva convenció en la que Mitt Romney va ser nomenat com a candidat a les eleccions de novembre. Com acostuma a passar en aquests actes gairebé tot va seguir l’estricte guió establert amb ben pocs element a destacar més enllà de la falta de rigor general d’alguns parlamentaris, però especialment greu en el cas del candidat a la vice-presidència Paul Ryan. La gran sorpresa que ben pocs s’esperaven va ser la curiosa aparició del mític actor Clint Eastwood, que ja fa unes setmanes va anunciar el seu suport a Mitt Romney. Enlloc del tradicional parlament però, l’actor i director va interpretar un estrany diàleg amb una cadira buida on suposadament seia el president Obama. Tot plegat sense guió i agafant per sorpresa als mateixos coordinadors de la convenció que esperaven quelcom més convencional. La imatge d’home d’avançada edat (concretament 82 anys) discutint amb una cadira buida va ser tant impactant que va fer que molts comentessin més aquest fet que no pas el propi discurs de Romney, que en tot moment es va intentar mostrar com un home proper al ciutadà mig. Avui mateix però comença a Charlotte (North Carolina) la convenció dels demòcrates, en què Obama no parlarà fins dijous i que inclourà, entre d’altres, discursos de la primera dama i de l’ex-president Bill Clinton. Veurem doncs si ens tenen preparada també alguna sorpresa de l’alçada de la de Clint Eastwood i la seva ja famosa cadira buida.

Minnesota, sense necessitat de passar fred

(text publicat el 30/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Minneapolis, principal ciutat de Minnesota

Custer, South Dakota .- Visitar l’estat de Minnesota en ple més d’agost té els seus avantatges, però també alguns inconvenients. Per una banda, per exemple, ara a l’estiu les carreteres són transitables i les tempestes de neu i gel no són un problema a tenir en compte, quelcom que s’agraeix. Però al mateix temps un es perd els paisatges glaçats característics de la zona. Xerrant amb la gent que hi viu tot l’any un pot veure que el fred forma part de la seva vida quotidiana, de la mateixa manera com la pluja forma part de la vida dels londinencs. Amb temperatures que arriben amb força facilitat als 20ºC negatius al centre de ciutats com Minneapolis (el rècord per Minnesota és de 51ºC negatius), no és d’estranyar que parlin amb orgull de les peripècies que passen a l’hivern per arribar a la feina, de com el baf se’ls gela als bigotis, o de com s’estalvien 20 minuts de cotxe al creuar pel mig un llag gelat enlloc de rodejar-lo seguint la carretera.

Wikipedia Facts: MINNESOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,06% – McCain/Palin: 43,82%
-El 12è estat en superfície: 225.181 Km2 (7,01 “Catalunyes”)
-El 21è estat en població: 5.303.925 habitants a 2010 (0,71 “Catalunyes”)
-El 31è estat en densitat de població: 25,21 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fargo – Juno – Contagion
-Tòpic: La terra dels 10.000 llacs

Més de la meitat de la població de l’estat viu a l’àrea metropolitana al voltant de les conegudes com les ‘ciutats bessones’, Minneapolis i Saint Paul, que des de la seva fundació han rivalitzat l’una amb l’altra. En general Minneapolis és la més gran de les dues, i la més activa cultural i econòmicament. Saint Paul té un caràcter més residencial i tranquil, tot i ser la capital de l’estat. Però a la pràctica, des del punt de vista del visitant, ben bé podrien ser grans barris d’una sola ciutat. El fred de l’hivern de Minnesota fa que la ciutat s’hi hagi d’adaptar, cosa que és ben visible al ‘downtown’ on els principals edificis estan connectats per passadissos elevats i coberts que eviten haver de sortir al carrer. Tampoc és d’estranyar doncs que ben a prop hi hagi un dels centres comercials més grans del país, totalment cobert, i amb un petit parc d’atraccions integrat. Tot plegat proporciona un espai d’oci i consum quan el fred no permet gaudir del exteriors. El dur clima però, no impedeix que Minneapolis sigui actualment considerada la millor ciutat dels EUA per circular en bicicleta, per davant fins i tot de ciutats amb molt millor clima. La bicicleta és el sistema de transport escollit per molts dels seus habitants, i per tot arreu hi ha carrils per a ciclistes (fins i tot disposen d’un sistema de lloguer de bicis semblant al ‘Bicing’ de Barcelona).

Passadissos coberts connectant els principals edificis del centre de Minneapolis, a Minnesota

I de les ‘Twin Cities’, als ‘Twin Ports’. Seguint la ruta en direcció nord s’arriba fins a Duluth, a la costa del llac ‘Superior’, compartint el seu port amb la població de Superior de l’estat de Wisconsin. Tot i que el trànsit de vaixells s’ha d’interrompre a l’hivern a causa del gel, el port mou grans quantitats de carbó i mineral de ferro provinent de les mines situades a la part més nòrdica de l’estat. Als mesos d’estiu també és un important centre turístic, servint de punt de partida per a diferents destinacions al voltant del llac. En el meu cas però, no vaig seguir la costa sinó que em vaig dirigir terra endins conduint durant més de tres hores, fins arribar al mateix naixement del Mississippi. La visita va ser força especial, no només perquè es tracta del sistema fluvial més important d’Amèrica del Nord, sinó perquè el riu ha estat una constant en el meu viatge. En els seus més de 4.000 quilòmetres de recorregut passa o serveix de frontera per a 10 estats americans, començant a Minnesota i desembocant al Golf de Mèxic ben a prop de New Orleans (a Louisiana). Les seves aigües provenen, en el punt d’origen, del llac Itasca, on unes quantes pedres marquen l’inici del riu. A partir d’aquí no deixarà de créixer gràcies als nombrosos afluents, sent navegable en la major part del seu recorregut. Però en els seus primers metres els nens i nenes s’hi banyen passant d’una banda a l’altre, permeten-se el luxe de poder explicar que aquest estiu han creuat a peu el mateix Mississippi. La visita doncs, va ser el meu humil comiat doncs ja no me’l tornaré a trobar en el que em queda de ruta.

Inici del riu Mississippi al llac Itasca, a Minnesota

La resta dels dies a Minnesota van servir per passar per Brainerd, la població d’on és la mítica policia embarassada de la pel·lícula Fargo, i també per tornar a les ‘Twin Cities’ per passar un dia a la ‘Minnesota State Fair’. Aquests tipus de fira, amb molta tradició als estats del ‘mid-west’, és un conglomerat de diferents i nombrosos esdeveniments que es celebren tots junts durant uns deu dies. Des de les clàssiques competicions d’animals de granja, a atraccions de fira, passant per concerts i ‘menjar poc saludable punxat en un pal’. Una experiència absolutament recomanable, una immersió absoluta al caràcter dels estats rurals dels EUA. A partir d’aquí la meva ruta ja va ser amb el següent estat a visitar en ment, South Dakota. I és que encara que el ‘Pipestone National Monument’ està situat tècnicament a l’estat de Minnesota, es podria dir que està molt més vinculat a les terres de Dakota i més concretament a les de la tribu dels Sioux. Excavant sempre amb eines manuals les dures capes de roca, els natius americans aconsegueixen arribar fins a una fina capa de pedra coneguda com ‘pipestone’, a partir de la qual manufacturen les pipes cerimonials.

Natiu americà treballant la roca fins la 'pipestone', al 'Pipestone N.M.' de Minnesota

I mentrestant, ben lluny d’on em trobo, per fi es donava el tret de sortida de la convenció republicana a Tampa, que es va haver d’ajornar un dia a causa de les amenaces de la tempesta Isaac. Un dels primers punts de les jornades van ser les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan com a candidats a la pesidència i la vice-presidència de cara a les eleccions d’aquest novembre, fet que va donar pas als diferents discursos de les principals figures del partit. Les convencions, a banda de per nomenar els candidats, serveixen també per a exposar les principals idees i valors dels partits i per a impulsar la campanya electoral. De fet, és força normal veure algunes variacions en les enquestes d’intenció de vot arrel de tota l’atenció que mitjans nacionals i internacionals li acostumen a atorgar. Per a molts americans que no segueixen la política dia a dia, aquesta serà la primera oportunitat per a conèixer els candidats dels diferents partits. El problema però és que en aquesta ocasió les informacions de campanya han de competir en importància amb les relacionades amb la tempesta Isaac, que amenaça de crear destrosses al seu pas. Els republicans estan intentant aquests dies presentar el seu candidat com a un polític pròxim i capaç de connectar amb l’americà mig, així que haver de compartir el centre mediàtic no és per a ells la millor de les notícies. La convenció es tancarà avui mateix amb el discurs de Mitt Romney, acceptant la nominació, i de la que se n’esperen ben poques sorpreses. La setmana que ve serà el torn dels demòcrates a Charlotte, a North Carolina.

Llet, equips de ‘football’, i cerveses al passar per Wisconsin

(text publicat el 24/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Milwaukee, principal ciutat de l'estat de Wisconsin

Duluth, Minnesota .- Aterrar a l’aeroport de Chicago de matinada, agafar el metro i el bus fins on vaig deixar aparcat el ‘PT Cruiser’ i enfrontar-me al trànsit d’Illinois fins a Wisconsin. Un bon xoc a l’arribada als ’48 estats contigus’ després d’una setmana rodejat de natura a Alaska. Però per sort, el meu primer destí a la terra del formatge no va ser una gran ciutat, sinó una població molt més petita del nord anomenada Green Bay on tot sembla girar entorn del futbol americà. Allí vaig trobar la tranquil·litat necessària per organitzar-me la resta de la setmana, amb moltes coses a veure i massa poc temps per a fer-ho. Tot i això crec que puc dir que no se’m van escapar cap dels tres grans elements característics de l’estat de Wisconsin: el futbol americà, la cervesa, i els productes làctics.

Wikipedia Facts: WISCONSIN

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,22% – McCain/Palin: 42,31%
-El 23è estat en superfície: 169.639 Km2 (5,28 “Catalunyes”)
-El 20è estat en població: 5.686.986 habitants a 2010 (0,76 “Catalunyes”)
-El 25è estat en densitat de població: 39,90 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Bridesmaids – Dawn of the Dead
-Tòpic: L’estat del formatge – L’estat dels ‘Packers’

Entrenament dels 'Green Bay Packers', l'equip de futbol americà a la NFL de Wisconsin

Per fer-nos una idea de com d’important és la passió que es té a Green Bay pel futbol americà només cal fixar-se en una xifra: amb unes 75.100 localitats, l’estadi dels ‘Green Bay Packers’ té una capacitat equivalent al 75 per cent de la població total de la ciutat. Però no és l’única xifra a tenir en compte. Des de 1960 s’han exhaurit les entrades de tots els partits jugats a l’estadi, hi ha una llista d’espera de més de 85.000 persones per a obtenir passis anuals i el temps d’espera per aconseguir-los pot arribar als 30 anys o més. No és d’estranyar doncs que els passis de temporada formin una part important de testaments i herències, i que els pares inscriguin els fills a la llista d’espera fins i tot abans d’inscriure’ls al registre civil. Una bogeria. Ah! I a tot això encara hi hem d’afegir que és l’únic equip d’una ‘major league’ americana que és propietat dels seus fans (com passa amb el Barça, per exemple), que és l’equip que més títols ha guanyat en la història de la ‘NFL‘ i que Green Bay és, de lluny, la ciutat més petita dels EUA amb un equip professional en la màxima categoria. Com comprendreu no em podia perdre un tast de tot plegat, però com que aconseguir tiquets per a partits és tant complicat vaig haver-me de conformar amb assistir a una sessió d’entrenament oberta al públic (en la que també es van omplir les grades del camp d’entrenament fins l’últim seient).

La següent parada va ser la principal ciutat de Wisconsin, Milwaukee, ben coneguda per la seva indústria cervesera però també per ser considerada la ciutat amb més segregació racial dels EUA. Els estudis fets sobre la matèria, normalment basats en el cens, han donat en algunes ocasions conclusions contradictòries i no s’han lliurat d’algunes polèmiques. Un tema complicat d’estudiar, que desperta moltes sensibilitats i ben difícil de comprovar ‘in-situ’. Per la meva limitada experiència però, la segregació a la ciutat (barris habitats només per gent d’una determinada raça) no sembla ni més ni menys greu que a tantes altres ciutats dels EUA. En canvi, em va ser molt més fàcil poder comprovar que la mítica cervesa ‘PBR’ encara es fa a Milwaukee (d’on és originària). Potser a molts el nom no us diu res, però aquesta és la marca de cervesa que beu Clint Eastwood al film ‘Gran Torino’ i és una de les que està més de moda entre el jovent. Ja fa temps però que la marca va deixar de fer cervesa i en contracta la producció a altres companyies per estalviar costos. La senzilla excusa de saber si una de les cerveseres que elabora avui en dia la ‘PBR’ és la gran ‘Miller’, també originaria de Milwaukee i segona en vendes als EUA, em va servir per a fer un breu recorregut per la història de la indústria a la ciutat. Des d’antigues fàbriques ara en ruïnes passant per modernes cadenes de producció, fins a descobrir finalment que efectivament la ‘Pabst Blue Ribbon’ encara es fa a la ciutat on va iniciar la seva història a l’any 1844.

Cartell lluminós encara penjant de l'antiga fàbrica de 'PBR' a Milwaukee, Wisconsin

Però parlar de Wisconsin és sobretot parlar de llet, formatge i productes làctics en general. Fins i tot en fan menció a les matricules de cotxe: ‘La fàbrica de productes làctics d’Amèrica’. Un pot pensar doncs, que el paisatge és ple de vaques pasturant en verds prats esperant el seu torn per ser munyides. La realitat però no és ben be així. De granges se’n veuen per tot arreu, però d’animals no tant. Entenc que les necessitats de la producció moderna requereixen sovint que el bestiar estigui sota cobert, cosa que, a més, permet destinar la terra a cultivar productes com el blat de moro o la soja. De fet, en el camí que em va portar des de Milwaukee fins a la progressista i culturalment activa població de La Crosse, només en unes tres ocasions vaig trobar vaques pasturant fora dels coberts. Una petita decepció que no va millorar en el meu intent de veure la producció del formatge (de la mateixa manera com en altres ocasions he vist la de la cervesa, caramels, gelats o whisky). Només les petites productores de formatgepermeten aquest tipus de visita que, degut precisament a les seves petites dimensions, no acostuma a estar massa ben plantejada. Una finestra amb vistes a una sala de producció, instal·lada sempre a la botiga on venen els seus propis productes, és tot el que un normalment pot arribar a veure del procés. Una llàstima.

Una de les poques vaques que vaig trobar pasturant poc abans d'arribar a La Crosse, a Wisconsin

I precisament de Wisconsin és qui serà el proper candidat republicà a la vice-presidència, Paul Ryan, de qui s’esperava fes augmentar les possibilitats de Romney de guanyar les eleccions de novembre. La realitat però, és que les últimes enquestes segueixen mostrant un lleuger avantatge per a l’equip de Barak Obama. I és que en lloc de parlar exclusivament d’economia, tal i com agradaria al sector republicà, la campanya sembla que s’enfoca últimament cap a altres aspectes més compromesos i delicats per als conservadors. Per exemple, arran d’unesmés que desafortunades declaracions sobre l’avortament en casos de violació del congressista Todd Akin (republicà de Missouri), els seus companys de partit han hagut de posicionar-se al respecte al ser preguntats per la premsa, intentant distanciar-se de les seves idees fins arribar a demanar-li que retiri la seva candidatura als propers comicis (cosa que no ha fet i sembla que no farà). I tot això a només una setmana de la convenció republicana que tindrà lloc la setmana que ve a Tampa (Florida), en la que es debatran les principals línies i valors del partit, i que acabarà amb les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan. Com a mínim, gràcies a un acord establert recentment amb representants de Ron Paul, els líders republicans no s’hauran de preocupar per la pressió que els seus nombrosos seguidors volen fer per canviar les bases del partit. Això sí, una altra tempesta amenaça, doncs sembla ser que la temporada d’huracans a Florida tot just comença i alguns mapes apunten a que una gran tempesta tropical podria passar per sobre Tampa la propera setmana. Per descomptat encara és aviat per saber-ho i sembla que les probabilitats són baixes, però caldrà estar ben atents.

Una petita visita a la gran i salvatge Alaska

(text publicat el 16/08/2012 a www.lavanguardia.com)

El 'Mount McKinley', la muntanya més alta d'Alaska i tot nord-amèrica

Milwaukee, Wisconsin .- Alaska és gran, molt gran. I si tenim en compte que aproximadament la meitat de la seva població viu concentrada al voltant de la principal ciutat, Anchorage, Alaska també és deshabitada, molt deshabitada. Intentaré, amb quatre idees, que us feu una idea de lo inabastable que pot arribar a ser: L’estat d’Alaska és més gran que els tres següents estats més grans combinats (Texas, California i Montana), però només amb un 1,1 per cent de la seva població. És tan gran que té més línia de costa que la resta dels 49 estats junts. És tant extensa que aproximadament el 70 per cent de les comunitats de l’estat no estan comunicades per carretera, incloent la seva capital, Juno, en la que els representants polítics d’altres parts de l’estat hi han d’arribar en avioneta. Hi ha sis grans zones dins l’estat, però no hi ha fronteres que les defineixin ja que serviria de ben poc. Alaska té volcans actius, boscos, tundres, glaceres, illes, més de tres milions de llacs, i la muntanya més alta de nord-amèrica. I per si tot això encara fos poc, a més a més, no va ser conquerida sinó comprada. Concretament als russos, al 1867, per 7,2 milions de dòlars (equivalents a uns 120 milions actuals).

Wikipedia Facts: ALASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 37,89% – McCain/Palin: 59,42%
-El 1r estat en superfície: 1.717.854 Km2 (53,49 “Catalunyes)
-El 47è estat en població: 710.231 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 50è estat en densitat de població: 0,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Into the Wild- The Grey - Grizzly Man
-Tòpics: La terra del sol de mitjanit – L’última frontera

En general, a Alaska no s’hi arriba en cotxe a no ser que es tingui algun motiu de pes per creuar Canadà conduint durant més de 2.800 km (aproximadament la distància entre Barcelona i Stockolm, la capital de Suècia). En general, venint de la resta dels EUA, s’arriba a Alaska en avió i normalment al aeroport internacional d’Anchorage (com va ser el meu cas). Potser és per això que la ciutat és plena d’hotels de diferents cadenes i pàrquings públics de pagament. De fet, en arribar, us puc assegurar que vaig tenir una petita decepció de la mateixa manera com em va passar amb Honolulu, a Hawaii. Però tenia tantes ganes de visitar l’estat que, tot i el cansament acumulat del viatge i els canvis horaris, vaig sortir a fer un volt seguint les recomanacions de la recepcionista de l’hotel on m’allotjava. De seguida vaig entendre les dificultats que va tenir per suggerir-me un lloc on anar a passejar i fer ‘quatre fotos’ de la posta de sol. I és que com diuen amb força ironia els que coneixen l’estat, “Anchorage està a només 30 minuts en cotxe d’Alaska”.

Inici del recorregut en bus pel 'Denali National Park', a Alaska

Així que el dia següent vaig haver de conduir aquests trenta minuts en direcció nord, i unes quantes hores més també. Després d’unes 5 hores al cotxe de lloguer, amb parada inclosa a Wasilla per intentar veure la casa de Sarah Palin, finalment vaig arribar als afores del Parc Nacional de Denali. Allí, un complex hoteler i turístic de mida considerable dóna servei als més de 400.000 visitants que cada any rep el tercer parc nacional en superfície dels EUA (els quatre més grans estan a Alaska). El parc és ben famós per dos principals atractius; la facilitat amb la que es pot veure vida salvatge i per incloure la muntanya més alta dels EUA. Amb 6.194 metres d’alçària el ‘Mount McKinley’, que en realitat és el que dóna nom al parc ja que els natius l’anomenen ‘Denali’, domina tot el parc i es pot veure amb facilitat des de força distància (sempre i quan la meteorologia ho permeti, cosa que no passa sovint). El respecte que es té al parc per la vida salvatge és admirable. En tot moment s’intenta evitar la interacció d’aquesta amb els humans, que són uns veritables visitants. De fet, tot i que és possible fer-hi excursions a peu o en bicicleta, no s’hi permet l’entrada amb cotxes particulars sinó que cal contractar els serveis d’uns busos que fan de llançadora entre diferents punts claus del parc recorrent les més de 85 milles de carretera sense asfaltar. Durant el trajecte sovint hi ha ocasió per parar a observar la fauna del parc, sempre sense baixar del bus i intentant mantenir un volum baix per no destorbar-la. En el meu cas vam estar de sort ja que, a més a més del bon temps, vam poder també gaudir de llops, cabres, caribús, esquirols, conills, àligues… iquatre exemplars dels mítics óssos ‘Grizzlies’ d’Alaska.

Turistes orgullosos de les captures del dia a Homer, Alaska

I més carretera. Per ser exactes nou hores de cotxe amb petites parades incloses, per a arribar a la costa sud del estat. Tot i que m’hagués encantat poder visitar els fiords i les glaceres del Parc Nacional de Kenai, prop de la població de Seward, finalment em vaig decantar per visitar una de les àrees més importants per a la pesca del estat (un altre dels grans atractius d’Alaska). El petit poble de Homer és el principal port per a la pesca del ‘halibut’ que atrau cada any milers de visitants ansiosos per atrapar algun dels exemplars del peix, semblant al llenguado, que pot arribar a pesar fins a 200 kg o més. Però jo, això de la pesca ja fa anys que ho vaig deixar enrere així que, en principi, em conformava simplement en veure l’activitat de l’atrafegat port des de terra ferma i descansar una mica de tanta carretera. La casualitat va voler que la persona que em va allotjar treballés en una de les moltes companyies d”Aero Taxi’ que operen des de Homer per donar servei a les àrees on no arriben carreteres i, sobretot, la casualitat va voler que hi hagués una plaça lliure per a mi en un d’aquests viatges. Com comprendreu, un oferiment difícil de rebutjar. Va ser només poc més d’una hora de vol en total, però suficients per a comprendre la immensitat d’aquest estat veient des de l’aire les glaceres, llacs remots i, fins i tot, un ós negre que semblava un petit punt entre la massa verda. Senzillament espectacular i recomanable a tothom qui visiti la zona.

Glacera vista des de l'aire, a Alaska

I mentre jo recorria les llargues distàncies d’Alaska per carreteres sense cobertura de mòbil, el futur candidat republicà a la Casa Blanca anunciava la seva elecció per a candidat a la vice-presidència republicana. Després de mesos d’especulació l’escollit ha estat un dels qui menys apareixia a les llistes dels experts, el congressista per l’estat de Wisconsin Paul Ryan. Finalment Mitt Romney ens ha sorprès a tots triant un polític de pes, sense experiència en el sector privat, i amb unes idees tant conservadores que fins i tot agraden als membres del ‘Tea Party’. El principal actiu de Ryan és haver estat capaç d’idear un pla per a reduir l’immens deute sobirà que tenen els EUA. Una feina força lloable si tenim en compte que retallar mai és popular i aquí pujar impostos és gairebé equivalent a perdre les eleccions. Bàsicament el pla de Paul Ryan retalla en tot excepte en despesa militar, empetitint el govern a la mínima expressió possible. De fet retalla tant que fins i tot inclou abaixar els impostos per als més rics, cosa que significaria que ciutadans com el mateix Romney passessin a pagar menys del 1 per cent d’impostos sobre la renda. Com era d’esperar, els seguidors del partit republicà no poden estar més satisfets amb l’elecció però sembla ser que no són els únics, doncs els demòcrates ara tenen més arguments que mai per atacar als rivals i les seves idees d’extrema dreta. Caldrà veure en les properes enquestes la influència que l’elecció de Ryan ha tingut en la previsió de vot per saber si ha estat encertada o no.

Família d'óssos capturant salmons al 'Russian River' d'Alaska

A tot això, en el meu últim dia a Alaska i ja de tornada cap a l’aeroport, vaig voler parar a les cataractes del ‘Russian River’. Uns habitants de l’estat em van comentar, mentre visitàvem el Parc Nacional de Denali, que hi ha una part del riu en que els salmons es concentren en el seu viatge curs amunt i on se’ls pot veure saltant els ràpids. El més important però, és que també em van comentar que els óssos ho saben i sovint fan acte de presència per atrapar-ne uns quants i acumular reserves per a hibernar. Una ocasió com aquesta no me la podia perdre de cap manera, tot i que la presència dels plantígrads no estava en cap cas assegurada. De fet, després de caminar uns 45 minuts a pas lleuger, quan vaig arribar al lloc els salmons saltaven tranquils sense perill de ser atrapats per cap ós. Havia arribat tard ja que, segons em van confirmar, els óssos hi havien estat feia una hora o dues i per tant trigarien a tornar. Però com en tantes ocasions en aquest viatge, la sort va estar del meu costat. Potser els óssos aquell dia tenien més gana de l’habitual, potser havien calculat malament el temps que feia que havien estat per allà. Sigui com sigui, mentre feia fotos dels salmons arran d’aigua una femella amb dos cadells apareixien d’entre la vegetació a l’altre banda del riu. Em vaig quedar glaçat, especialment recordant totes les mesures preventives que ens van explicar al parc nacional. Però per sort els óssos només mostraven interès pels pobres salmons que anaven atrapant i engolint. Tots els que érem allà vam callar davant l’espectacle salvatge i tendre alhora, quan la mare capturava salmons per als més petits que semblaven mostrar poca traça. Amb un ull al rellotge vaig enfilar el camí de tornada per arribar a temps a l’aeroport segur, d’haver tingut el millor final possible per al meu recorregut a la gran Alaska.