Galledes de crancs a la badia de Maryland

(text publicat el 06/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Edificis al centre de Baltimore, al costat mateix del port.

Rehoboth Beach, Delaware .- ‘Teniu crancs de closca dura?’. El personatge de Jack Nicholson, a la pel·lícula As Good as It Gets, tenia clar el principal reclam turístic de Maryland quan preguntava amb certa insistència als restaurants de Baltimore pels famosos crancs blaus de la ‘Chesapeake Bay‘. La gran badia, a més a més de proveir de crancs les taules de Maryland, és també la que divideix en dos l’estat: a la banda oest la part més densament poblada -amb la capital, Annapolis, i la gran Baltimore- i a la banda est la part més rural amb camps de blat, petits ports de pesca i poblacions de vacances. En aquesta ocasió la ruta escollida ha estat una suau transició des de zones principalment urbanes (especialment venint de la capital de la nació), cap als paisatges que amb més freqüència m’acompanyen en aquest viatge.

Wikipedia Facts: MARYLAND

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,92% – McCain/Palin: 36,47%
-El 42è estat en superfície: 32.133 Km2 (1 “Catalunyes”)
-El 19è estat en població: 5.773.552 habitants a 2010 (0,77 “Catalunyes”)
-El 5è estat en densitat de població: 209,2 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: As Good as It Gets – Twelve Monkeys – The Wire
-Tòpic: Amèrica en miniatura – L’estat dels crancs

A molts el nom de Baltimore us farà recordar la sèrie de televisió “The Wire”, localitzada a la principal ciutat de l’estat i en què el tràfic de drogues hi té un paper protagonista. El problema és que mai n’he vist un sol capítol i, per tant, no us en puc fer una comparació decent. En tot cas, per la meva experiència a la població, us puc assegurar que els barris pels que em vaig moure no feien pas pinta de perillosos. És clar que gairebé no vaig sortir de la cèntrica zona del port i, per si de cas, tampoc em vaig animar a fer cap excursió nocturna a la recerca d’escenaris més pròxims als que deu mostrar la sèrie. En canvi, sí que vaig tenir ocasió de gaudir d’una barbacoa amb vistes de luxe a la ciutat en el moment de la posta de sol, així com d’un primer tast de la carn de cranc -en forma d’entrepà– a l’acollidor i actiu barri de ‘Fells Point’. Ah! I tot això sense oblidar l’oportunitat de veure la meva primera pel·lícula en un cinema a l’aire lliure, assegut al seient del cotxe. Un clàssic americà com pocs, disponible cada cap de setmana d’estiu al ‘Bengies Drive-In Theatre’.

Galledes de crancs blaus a la costa de la 'Chesapeake Bay'

Vista la part més urbana de l’estat, segurament la millor opció per creuar la badia en direcció est és pagar els quatre dòlars de peatge que et donen dret a passar per un dels 100 ponts suspesos més grans del món. En poc menys de 7Km et plantes a l’altra banda. Un de seguida pot notar un important descens en el volum de trànsit, a la vegada que un increment dels anuncis a la carretera destinats als qui van en direcció a les poblacions de platja. Tampoc és massa complicat topar-se amb petits negocis familiars destinats a la captura i venta dels crancs blaus, així com amb restaurants en què el principal reclam és el preuat crustaci servit a dotzena per galleda. Un petit tast del típic plat a Crisfield -l’auto-anomenada capital mundial del cranc– va servir per acomiadar la badia en direcció a les turístiques i atapeïdes poblacions de platja, l’última parada a l’estat de Maryland.

Mentrestant, aquesta setmana, a la campanya electoral de les presidencials americanes, tothom sembla haver estat observant amb detall el que succeïa a l’estat de Wisconsin per les possibles implicacions que això pot tenir a nivell nacional. I és que arran d’unes protestes sindicals, es van recollir prou signatures en contra de l’actual governador de l’estat -el republicà Scott Walker- com per forçar una nova votació que es va programar per ahir al vespre. Els membres del partit demòcrata han estat fent grans esforços per guanyar la nova votació, però finalment els resultats de les urnes han acabat ratificant el governador en el càrrec. El dubte ara és saber si tot el procés s’acabarà traduint en un important impuls per al partit republicà, amb Mitt Romney al capdavant, en un estat considerat clau de cara a novembre. En la majoria d’estats els resultats són força previsibles, però aquest no és el cas de Wisconsin. Això fa especialment importants els seus deu vots electorals, ara potser una mica més a prop de sumar per a Romney que no pas per a Obama (que va ser qui se’ls va endur en les passades eleccions de 2008).

Planificar per a no esquivar un[a alerta de] tornado

(text publicat el 06/06/2012 a www.kolhosp.com)

Planifico. El meu calendari de Google és ple de petites anotacions, i al meu cap hi floten conceptes que tard o d’hora s’hauran de materialitzar. Ja és estiu als EUA i les opcions es multipliquen. Tot i això cal ser curós ja que, tot i que sovint ho sembla, no cada dia l’equip local de ‘baseball’ juga a casa. Estant en ruta, dormint en un lloc diferent cada dos dies, cal mirar endavant tenint en ment on creus que seràs la propera setmana i preveient el que hi trobaràs. Poques vegades l’encerto, però això no és important ja que la feina feta és una base sobre la que improvisar amb més seguretat. Deixar-se sorprendre es fa sempre imprescindible. Mentalment és prou esgotador, però acaba sent el que dona sentit al dia a dia.

A l’estiu és quan aquí es posen en marxa la majoria de parcs d’atraccions, és quan els estadis “de tercera regional” s’omplen de canalla a un dòlar l’entrada pendents d’atrapar la bola que va a parar a les grades. La bola que al següent partit faran firmar a algun jugador local, o que simplement faran servir per a jugar amb el gos al ‘back yard’ de la caseta del suburbi (que segur que té espai suficient per a aparcar un mínim de tres cotxes, i una cistella de bàsquet penjant de la façana). També és quan obren les piscines i els parc aquàtics, i quan per fi els milers de places hoteleres arran de platja tenen algun sentit més enllà de fer lleig. Jo ho vull fer tot, i m’he passat massa mesos veient als marges de la carretera els cartells dels cinemes ‘Drive-In’ com per no convertir-los en una prioritat ara que comencen a programar sessions coincidint amb l’arribada del bon temps.

El cert és que em pensava que ja no existien, que això de veure una pel·lícula des del seient del teu cotxe era cosa del passat. Però es veu que no. Tot i que no se’n troben a cada cantonada encara n’hi ha forces, i fins i tot alguns de nous amb projectors digitals d’última tecnologia. Ben a prop de Baltimore, a Maryland, n’hi ha un dels clàssics. Al 1965 el ‘Bengies Drive-In Theatre’ va projectar el seu primer film a la gran pantalla -encara avui en dia reclamada com la més gran dels EUA- instal·lada en el camp de gespa contigu a l’edifici que serveix de bar. Aquesta setmana, a més, hi programaven la tercera de ‘Men in Black’. Una d’aliens a un cinema clàssic a l’aire lliure? No va caldre pensar-ho dues vegades per incorporar-ho al núvol de possibilitats futures que, a uns trenta centímetres de distància, sobrevola el meu cap.

La pluja combinada amb amenaça de tornado no em van aturar, si ells obren jo hi vaig. Si la pantalla hagués volat pels aires, jo hagués ignorat els nombrosos i insistents cartells que prohibeixen prendre qualsevol tipus d’imatge i n’hagués fet fotos. Cap problema. Durant la projecció la pantalla es veia estranya a causa de l’aigua que la mullava, el film s’interrompia per instants a cada passada del neteja-parabrises, a estones el vidre s’entelava. Cap problema. Un cubell de crispetes de mida gegant a 5,95$ més taxes, regat amb falsa mantega fosa*, va servir per  completar una experiència en que pràcticament res va sortir com estava planejat. Cap problema.

*Oli de soja amb gust artificial a mantega

Sitges Film Festival 2011

(text publicat el 19/10/2011 a www.kolhosp.com)

Sitges 2011 - Kolhosp.com

No ha estat un bon any per al Festival de Sitges. Enguany s’hi ha pogut veure una fornada de pel·lícules més aviat fluixes en un temps en que, curiosament, la indústria del cinema fantàstic fet des de Catalunya va millor que mai. I que consti que detesto tenir aquesta sensació però és que, com a espectador, no puc dir que hi hagi trobat en aquesta edició la qualitat amb la que l’organització ens té acostumats.

De ben segur, aquest sentiment no és compartit per tothom. Els espectadors que van tenir la sort d’esquivar segons quines produccions i centrar les seves apostes en bon material (que n’hi havia) pensaran que m’he tornat boig. I potser el motiu d’aquesta disparitat és una de les principals característiques i punts forts del festival, la necessitat d’haver de triar i apostar entre un programa carregat de propostes que encara no s’han estrenat (ser el primer té els seus riscs). Si bé els films de comèdia amb tocs fantàstics han aprovat amb nota (com “Attack the Block”, “Milocrorze”, “Juan de los Muertos”, o la genial “Extraterrestre”), les cintes de terror o amb un to més seriós sembla que no han provocat massa crits dins les sales.

Sitges 2011 - Kolhosp.com

Millor opinió de tot plegat en deuen tenir els representants de la indústria cinematogràfica. El festival és considerat per molts el millor del món en el seu gènere i això per força concentra un bon nombre de professionals del sector. Directors, productors, actors… I aquest any amb un munt de propostes fetes a casa! Una bona oportunitat per tots ells de fer contactes en un món en el que deixar-se veure i ser vist forma part essencial del mateix.

Però tot i comptar amb bona part dels protagonistes de les pel·lícules espanyoles que s’han projectat, enguany, s’ha trobat a faltar un pèl més de presència de celebritats del cinema fantàstic. A excepció de Bryan Singer, Michael Ironside i Jan Harlan (qui ja va venir l’any passat), s’han vist poques cares internacionalment conegudes en un certamen per al que en els últims anys han passat figures del gènere de l’alçada de Guillermo del Toro, Joe Dante, o el mític“replicant ros” de Blade Runner.

Sitges 2011 - Kolhosp.com

Amb tot, el públic no ha fallat a la cita i ha deixat unes xifres d’assistència espectaculars. Les nombroses sessions amb totes les localitats venudes o les llargues i feixugues cues que la premsa acreditada havia de fer cada dia per aconseguir entrades demostren el gran interès i bon estat de salut del festival. Caldrà esperar doncs, temps millors per a mitòmans amants de les rareses.