Gràcies a Déu, als EUA la gasolina és barata.

(text publicar el 19/09/2012 a www.kolhosp.com)

Jesus Saves Sinners

Tot i que segons la constitució americana ‘no es requereix passar cap test religiós com a qualificació per a cap posició pública dels Estats Units’, aquest diumenge he tornat a anar a missa. No és que m’estigui tornant una persona religiosa, quasi diria que tot el contrari. De fet ara ja feia una bona temporada que no m’hi deixava caure, però aquest curiós vídeo al ‘Youtube’ i tots els que apareixen al cercar-hi ‘Pentecostal’ em van animar. Una nova cerca a la ‘Wikipedia’ i algunes recents declaracions de l’actual candidat republicà a la Casa Blanca, també hi van ajudar. El fet que entre un 75 i un 80 per cent de la població americana es consideri cristiana, juga un paper clau en l’elecció dels seus representants i les decisions que aquests prenen un cop arriben al poder. De fet no només tots els qui es presenten com candidats a la presidència declaren formar part d’alguna congregació cristiana, sinó que alguns fins i tot asseguren que va ser Déu mateix qui els ho va demanar. Visitar el ‘New Life Tabernacle’ a un petit poble de Montana anomenat Bozeman va servir sens dubte per ampliar el meu coneixement sobre les diferents formes d’entendre el cristianisme, però sobretot també per a entendre una mica més algunes de les motivacions d’una bona part de la població a l’hora de decidir el seu vot.

Si aquestes alçades ja heu donat un cop d’ull al vídeo enllaçat al primer paràgraf, potser us endureu una decepció al saber que a la parròquia que vaig visitar van ser molt més moderats i discrets. Els membres de l’església Pentacostal creuen ser tocats en ocasions per l’Esperit Sant, qui els fa parlar llengües que no coneixen entre d’altres moltes reaccions estranyes. Només aquells tocats per el Senyor seran salvats el dia del judici final, així que els cants i els crits lloant al Senyor són constants durant tota la celebració. Però igualment important és també l’estudi minuciós -amb la seva conseqüent interpretació- dels textos de la Bíblia (fet que també es pot observar en moltes altres congregacions cristianes, com per exemple la dels Evangelistes). Durant aproximadament una hora, el pastor Kessler ens va estar explicant la rellevància del concepte ‘dia’ als textos sagrats:

Psalm 118:24 :
‘Aquesta és la diada que el Senyor ha preparat,
exultem i alegrem-nos-en!’

Per als pentacostals, com per a la majoria d’evangèlics, el ‘Senyor’ és tot poderós, cuida de nosaltres, i és el creador de tot el que hi ha a la terra i l’univers. ‘Déu és bo en tot moment’. Ell ho és tot i nosaltres, com a creació seva, ‘estem al seu servei i per això ens entreguem a la seva disposició’. Però no només. També hi ha la promesa de la salvació, el fet que ‘estem vivint els últims dies’ i la necessitat d’estar preparat per al moment del rescat en que Ell ens durà al seu costat. L’actual estat de l’economia, les guerres, i un suposat augment de la delinqüència i els disturbis al barris no són més que evidències que proven que ‘el futur no sembla ser massa brillant’. El dia final és a prop, preparem-nos doncs. ‘El Dia’, el concepte que el pastor va triar per aquest diumenge al petit poble de Montana que allotja el que probablement és el principal museu del país amb exposicions sobre fòssils de dinosaures. I com molt bé va recordar, ‘Déu va ser qui va crear els dinosaures que alguns anys més tard s’acabarien convertint en petroli’. Déu també va crear el carbó i altres recursos com el gas natural i això ‘és quelcom bo’, quelcom per estar agraïts al Senyor doncs els va posar a la nostre disposició.

I és en aquest moment en que, els que heu aguantat fins aquí, esteu en millors condicions d’entendre els motius que van portar a Mitt Romney a atrevir-se a declar que per al 2020, sota la seva presidència, els EUA seran energèticament independents. Un pla que passa, sobretot, per la flexibilització o anul·lació de les lleis mediambientals que dificulten l’expansió de l’extracció i/o ús de combustibles fòssils. També per l’agilitació dels tràmits per a nous projectes energètics, inclosos els nuclears (mentre Alemanya i Japó intenten desfer-se de tota central nuclear possible pels seus elevats riscos ecològics). En definitiva, el ja clàssic ‘Drill, baby, drill’ o el que és el mateix: Tu ves perforant tot el que puguis i oblida’t del reciclatge i de totes aquestes teories ecològiques. Total, segons el que el pastor ens va assegurar a missa, aquests són els recursos que Déu ha posat a la nostra disposició perquè utilitzem durant els pocs dies que ens queden com a habitants del planeta Terra abans del judici final. Aprofitem-los doncs, (…) exultem i alegrem-nos-en tant com puguem que això s’acaba!.

 

Pocs turistes i massa pous de petroli al pas per North Dakota

(text publicat el 13/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol a Bismarck, capital de Noth Dakota

Choteau, Montana .- Sí, North Dakota té un paisatge i història força similar al del seu germà del sud, però ben poca cosa més en comú. De fet només cal fixar-nos en una dada per entendre’n algunes de les principals diferències: mentre l’estat de South Dakota és conegut per les seves peculiars i icòniques atraccions turístiques, el de North Dakota és considerat l’estat turísticament menys visitat dels 50 que formen la unió. Només un parc nacional tocant la banda oest, quasi amb la frontera amb Montana, atrau un nombre relativament important de visites. Tot i això cada any son més els que s’animen a anar-hi a viure, i en algunes poblacions els preus de les cases són exageradament alts si es comparen amb localitzacions similars. El motiu? North Dakota és actualment, amb un 3,7%, l’estat amb un nivell més baix d’aturats de tot el país. I és que tot i que l’agricultura segueix sent la principal font d’ingressos, les explotacions petrolieres a la part nord-oest del territori estan experimentant un gran creixement que requereix d’un elevat nombre de treballadors qualificats. Tot plegat fa que l’estat no només sigui sobradament auto-suficient pel que fa a recursos energètics, sinó que a més sigui un dels pocs de la unió que pot presumir de tenir superàvit en els seus comptes.

Wikipedia Facts: NORTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,62% – McCain/Palin: 53,25%
-El 19è estat en superfície: 183.272 Km2 (5,71 “Catalunyes”)
-El 48è estat en població: 672.591 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 47è estat en densitat de població: 3,58 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jesus Camp – Fargo (només els primers minuts)
-Tòpic: L’estat Sioux – L’estat dels ‘Peace Gardens’

Carrer principal de Fargo, North Dakota

Una de les destinacions que tenia més clara al planificar la ruta era la ciutat de Fargo, a la banda més oriental de l’estat just a la frontera amb Minnesota. Però venint de les ‘Black Hills’ primer calia fer parada a Bismarck, la capital de North Dakota i seu d’un interessant museu que intenta fer amb les seves exposicions un recorregut per tota la història de l’estat. Des de restes de dinosaures de fa milions d’anys fins a les tècniques modernes d’agricultura, passant per les diferents tribus de natius americans que habitaven la zona i el seu estil de vida (junt amb una breu explicació dels diferents conflictes i batalles amb ‘l’home blanc’). Una bona introducció a l’estat abans de continuar la ruta. La ciutat de Fargo, en canvi, té ben poc a oferir al viatger més enllà d’un ambient tranquil on passar uns dies i la possibilitat de fer-se una fotografia al costat de l’estelladora de fusta que es va utilitzar a la pel·lícula dels germans Coen que du el nom de la ciutat. Quelcom que no deixa de tenir el seu punt d’absurd si tenim en compte que només una breu escena a l’inici del film està localitzada a Fargo (tota la resta passa a l’estat veí de Minnesota), en un bar que ni tan sols existeix a la ciutat. Suposo però que l’escassetat d’atractius turístics fa que qualsevol reclam sigui vàlid, fins i tot encara que només estigui relacionat amb l’estat d’esquitllada i sigui tant poc significant com una senzilla màquina que serveix per triturar fusta.

Visitar els ‘Peace Gardens’ semblava, en un inici, una aposta segura… si fins i tot els destaquen a les matricules dels cotxes és que deu valdre la pena, no? Doncs no tant. Tot i que he de reconèixer la interessant particularitat geogràfica dels anomenats ‘jardins de la pau’, un cop feta la visita no estic del tot segur de si totes les milles recorregudes van acabar valent la pena. Establerts als inicis dels anys 1930 just a la frontera entre els EUA i el Canada, volen ser una celebració de la bona relació entre els dos països mitjançant un parc on poder trobar-se i dur a terme certs esdeveniments sense necessitat de creuar les fronteres. I és que els jardins es troben tècnicament, tot i que la frontera és quasi sempre present, en terres internacionals. Això sí, arrel dels atacs del onze de setembre a New York City, ara cal presentar documentació a l’hora de sortir-ne cap a qualsevol dels dos països.

Un dels molts pous de petroli a prop de Williston, North Dakota

Passant pel que es considera el centre geogràfic d’Amèrica del Nord (incloent Mexico i Canada), va arribar el moment d’entrar de ple en territori d’explotacions petroleres. Ja me n’havien parlat en el meu pas per Fargo i sobretot a Bismarck, on vaig poder conversar amb algú que treballa amb les companyies que n’exploten els recursos, però en cap cas em podia imaginar ‘la magnitud de la tragèdia’. Al circular per estats com Oklahoma o Texas ja havia vist força pous de petroli escampats pel paisatge en convivència amb tranquils camps de pastures, però aquí la millor manera de descriure la sensació que vaig tenir en veure-ho és ‘una autèntica febre de l’or (negre)’. Tot sembla estar en obres, hi ha un intens trànsit de camions i vehicles comercials que obliga a ampliar les autopistes, per tot arreu es veuen pous de petroli inoves prospeccions, els ramats han desaparegut del paisatge i al seu lloc hi ha grans residències temporals per als milers de treballadors necessaris per a fer funcionar la maquinària. La combinació de les noves tècniques (inclosa la polèmica tècnica del ‘fraking’, que requereix grans quantitats de productes químics per alliberar els recursos de les roques) junt amb els preus elevats del petroli, en fan rendible l’extracció a aquesta zona. Per sort la meva estada allà va ser força breu i de seguida vaig poder continuar la ruta cap al sud, on el gran ‘Theodore Roosevelt National Park’ protegeix, com en tantes altres ocasions, el característic paisatge del oest americà i la seva fauna. L’entrada del parc està situada a la minúscula població de Medora, conservada tal i com era ara fa més de cent anys quan un empresari la va comprar sencera per tal de convertir-la en un centre turístic al ‘Far West’. El seu principal reclam és un gran musical que barreja música country popular amb petites pinzellades de la història del poble, junt amb moments per al patriotisme i l’exaltació del president Theodore Roosevelt. El 26è president no només va viure aquí una bona temporada sinó que fins i tot en una ocasió va arribar a dir, tal i com els agrada recordar als de la zona, que ‘no hagués estat mai president de no ser pels seus dies a North Dakota’.

Moment final del particular musical de Medora, a North Dakota

Un cop finalitzada també la convenció dels demòcrates (realitzada la primera setmana de setembre a Charlotte, North Carolina) sembla que el més beneficiat a les enquestes d’opinió ha estat l’equip d’Obama, sobretot gràcies a una convenció sense grans sorpreses però amb enèrgics i emotius parlaments de la primera dama i Bill Clinton. L’ex-president va posar dades concretes sobre la taula, parlant sobre les diferències entre els plans econòmics i les mesures que els dos partits volen posar en pràctica si guanyen les eleccions de novembre. En canvi, el discurs d’Obama va ser molt més genèric però amb la clara intenció d’intentar reactivar l’esperit que al 2008 el va dur a la Casa Blanca, i que enguany sembla molt més diluït. En tot cas, coincidència o no, després de tres mesos consecutius en que l’equip de Mitt Romney havia estat recaptant més donacions que el d’Obama, les últimes dades mostren un lleuger avantatge per als demòcrates. La propera gran cita en la campanya però, seran sens dubte els debats presidencials en que els candidats s’hauran d’enfrontar cara a cara, i per al quals sembla que Mitt Romney s’està preparant a consciència. El primer d’ells no es celebrarà fins el 3 d’octubre a la ciutat de Denver, a Colorado, així que mentrestant es preveu que els actes de campanya i les recaptacions de donatius continuïn sense massa sorpreses o grans canvis en la intenció de vot.

Al ritme de Louisiana

(text publicat el 19/12/2011 a www.lavanguardia.com)

Houma, Louisiana .- El tòpic es compleix a Louisiana, un dels estats més pobres però alhora un dels llocs on la gent sap gaudir més de la vida. Jazz, bon menjar, festa i alcohol. De fet es diu que aquí no es menja per viure, sinó que es viu per menjar. En el meu cas us puc recomanar especialment els “Po’ Boys”, uns entrepans generosos a base de carn o marisc fregit que es van popularitzar després d’una vaga de tramvies a New Orleans al 1929. Però la llista de plats típics no acaba aquí i potser hem de buscar els orígens de la gran varietat gastronòmica en la barreja de cultures que s’han anat succeint a la regió. Si bé els primers en arribar van ser els espanyols, van ser els francesos qui al 1682 li van acabar donant el nom en honor al rei Lluís XIV. D’aquesta manera la zona va quedar sota totes dues influències fins al 1803, en que el president Thomas Jefferson va incorporar aquestes i altres terres als Estats Units d’Amèrica en l’anomenada “compra de Louisiana”. Actualment les principals activitats econòmiques son l’agricultura, la pesca (és el primer productor de cranc de riu del món), l’extracció de recursos naturals (petroli i gas natural) i el turisme.

Wikipedia Facts: LOUISIANA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 39,93% – McCain/Palin: 58,56%
-El 31è estat en superfície: 135.382 Km2 (4,22 “Catalunyes”)
-El 25è estat en població: 4.533.372 habitants a 2010 (0,6 “Catalunyes”)
-El 26è estat en densitat de població: 40,65 habitants per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Curious Case of Benjamin Button – The Princess and the Frog
-Tòpic: El paradís dels pescadors – L’estat dels pelicans

Cases residencials a New Orleans

New Orleans és la principal atracció del estat -tot i no ser-ne la capital- i és ben coneguda per la seva història, la celebració anual del “Mardi Gras” i sobretot per ser l’origen del Jazz; del què és força fàcil trobar-ne bandes improvisant melodies pels turístics carrers del “French Quarter”. Però oblideu-vos d’imatges bucòliques, especialment a les rodalies del mític Bourbon Street en fer-se fosc. La ciutat és una de les poques del país on es permet el lliure consum de begudes alcohòliques als seus carrers així que, si hi sumem el bon clima i la tradició musical, el resultat és una espècie de Lloret de Mar a la americana (ja em perdonareu) que atrau comiats de solter i altres festes vàries de tota mena. Però tot i l’elevat turisme, en general, tot plegat dóna la sensació d’estar poc cuidat. Cases històriques però antigues, el paviment en desastroses condicions a causa dels baixos pressupostos públics, o les conseqüències encara visibles del huracà Katrina del 2005 hi contribueixen. Els danys van ser tant elevats (i la zona tan pobre) que sis anys no semblen haver estat suficients per rehabilitar els barris més afectats, en els que encara s’hi poden veure algunes cases tal i com van quedar després de ser abandonades pels seus habitants.

Home tocant l'harmònica a Bourbon Street

A tot això la campanya cap a les presidencials de 2012 no ha tingut una setmana especialment moguda, mentre les enquestes segueixen fent de les seves atorgant més o menys suport als diferents candidats. En general tot sembla estar a l’espera de que passin les dates nadalenques per donar pas a les transcendents -però no decisives- primàries d’Iowa. Fins i tot el controvertit Donald Trump ens ha donat un gens desitjat descans, al decidir no moderar el que hagués estat l’últim debat abans l’inici de les primàries. Només dos dels candidats n’havien confirmat l’assistència, però ell assegura que el principal motiu és mantenir les opcions de presentar-se com a candidat independent.

Pel al què a mi respecta només em queda creuar el Mississippi una vegada més, per deixar enrere les pantanoses terres de Louisiana.

Cowboys, Thanksgiving i Black Friday

(text publicat el 28/11/2011 a www.lavanguardia.com)

Llargues rectes "en mig del no res"

Tulsa, Oklahoma .- El paisatge ha canviat. Les muntanyes han quedat enrere i no hi ha ni rastre de neu.
El territori està dominat ara per planes inacabables destinades a tres grans usos: la ramaderia, l’agricultura, i l’extracció de recursos naturals com el petroli i el gas natural. Al creuar la frontera del estat una recta de més de 70Km em dona la benvinguda; només per a que me’n vagi fent a la idea. Tot just acabo d’entrar al primer estat del meu reconegut de la zona del “Bible Belt”, on –de nou– l’església juga un paper principal de la vida quotidiana i sovint acaba marcant les tendències electorals a favor del partit republicà (la campanya presidencial del qual segueix sense donar grans titulars).

Wikipedia Facts: OKLAHOMA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 34,35% – McCain/Palin: 65,65%
-El 20è estat en superfície: 181.195 Km2 (5,64 “Catalunyes”)
-El 28è estat en població: 3.751.351 habitants a 2010 (0,50 “Catalunyes”)
-El 36è estat en densitat de població: 21,1 hab. per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Twister
-Tòpic: L’estat dels natius americans

Terra de cowboys i natius americans (potser hauria de ser a la inversa?), l’estat no està precisament atapeït dels atractius turístics o els parcs naturals que acostumo a visitar. Un recorregut pel memorial a les víctimes de la bomba d’Oklahoma City (al 1995) i deixar-me perdre per carreteres secundàries és més que suficient fins al dijous de “Thanksgiving” i el tradicional dinar a base de gall d’indi. Aquest és un dels dies més assenyalats i celebrats del calendari americà i jo he triat passar-lo a Duncan, una població d’uns 25.000 habitants origen de la multinacional proveïdora de serveis i material per a l’extracció de recursos naturalsHalliburton. Perquè Duncan? Doncs (evidentment) per la celebració del desè rodeo anual de “calf roping”. Un certamen que es celebra aprofitant el llarg cap de setmana de vacances escolars, i que ha estat per a mi una oportunitat única d’assistir a un tipus de competició molt representativa de la zona però que acostumen a tenir lloc en els mesos d’estiu. Barrets de cowboy, botes altes, texans i grans cinturons. Cavalls ben ensinistrats i vedells “enxampats” amb sorprenent destresa i velocitat, sota una constant banda sonora de música country. Ah! I per descomptat, com a cerimònia d’obertura, l’himne nacional a càrrec d’una jove veu de la comunitat.

Jove participant del concurs

Però el gall d’indi (i els rodeos) no són l’únic tradicional del la setmana d’acció de gracies. El dia després del banquet arriba el “Black Friday” amb l’inici de les rebaixes i la festa més gran del consumisme a la que mai he assistit. És especialment espectacular als grans magatzems on es programen importants descomptes a partir de la mitjanit (tot i que aquest any la cadena Walmart “ha fet trampa” començant les rebaixes a les 22h). Hi ha corredisses i nervis, cues d’hores per aconseguir els productes més rebaixats. És missió gairebé impossible intentar raonar amb els clients sobre el sentit de perdre hores de vida per un grapat de dòlars de descompte en articles de dubtosa utilitat. Ho vaig provar, creieu-me, però per a molts no és tant una qüestió de diners sinó una estranya celebració del consum. Els agrada, molts ho gaudeixen.

Black Friday al Walmart de Duncan

En tot cas demà deixaré enrere Oklahoma, camí de Missouri, amb la sensació d’haver estat en un “Texas en miniatura”. Amb una excepció, els casinos. Degut al gran nombre de terres propietat de natius americans i gràcies a les lleis federals que hi permeten la instal·lació d’aquests establiments, aquí es fàcil trobar-ne per arreu. Però a banda d’aquest detall, la resta encaixa perfectament amb els estereotips texans. O fins i tot els superen, doncs Oklahoma es considera l’estat amb un menor ús d’energies renovables. Espero recordar-me d’omplir el dipòsit de gasolina abans de sortir… que aquí és força més barata!