Buscant les ombres del parc del Cabo de Gata

(text publicat el 31/07/2013 a www.kolhosp.com)

Aquest juliol he tingut ocasió de passar ni més ni menys que 60 hores (dos dies i mig) al parc natural de Cabo de Gata del sud-est de la península, concretament a la província andalusa d’Almeria. L’excusa no era altra que anar-hi a cercar algunes de les localitzacions que es van utilitzar per a filmar la tercera pel·lícula de la saga d’Indiana Jones, després d’assistir a la primera convenció sobre la saga a la ciutat d’Úbeda. D’entrada les expectatives eren força altes, sobretot a causa de les reaccions facials dels qui s’assabentaven que tenia intenció d’anar-hi. Tot i el baix nivell informatiu que vaig experimentar en cercar alguns detalls del parc a les pàgines web oficials del mateix (correus electrònics sense contestar, falta d’informació concreta i clara, confusió a l’hora de saber quina és la pàgina correcte, telèfons que ningú respon) tenia força ganes de veure per mi mateix l’espai natural que tanta gent tria cada any per passar-hi les vacances.

Arribar per Las Salinas no va ser la millor benvinguda. Una lleugera boirina feta de pura xafogor cobria tot el litoral carregat de cotxes aparcats i banyistes desafiant les altes temperatures. A l’estiu, a Cabo de Gata, hi fa calor, molta calor. A partir de les 11 del matí i fins que el sol no començava a amagar-se darrera les muntanyes, m’havia de dedicar a esquivar qualsevol raig de sol si no volia acabar com una taca al paviment. No entenc com tanta gent omplia les platges del petit poble de San José, deu ser que estem fets d’una pasta diferent. Jo m’esperava trobar les instal·lacions pròpies d’un parc natural, però en arribar em vaig trobar tancades totes les oficines d’informació i resulta que els senzills mapes de la zona costaven dos euros la peça. A aquest nivell, qualsevol comparació amb els Parcs Nacionals dels EUA resultava ridícula i odiosa, però gairebé inevitable. Quedava clar que m’havia d’adaptar ràpid a la nova situació i un bon amic m’havia recomanat que passés pel ‘Bar de Jo’.

El bar és un conjunt de barraques en mig del parc natural en el que cada dia d’estiu, des de fa vint anys, es serveixen cerveses i copes fins a les sis de la matinada acompanyades de música rock, a vegades fins i tot en directe. Però això no és el més important. La qüestió és que la recomanació em va obligar a parar a l’única gasolinera de la zona per preguntar a “La Pili” per la direcció del bar. La rossa (diria que tenyida) carregada d’energia i amb aspecte d’haver-ne viscut unes quantes sabia perfectament on era el bar, però va preferir presentar-me una amiga seva que hi treballava i que en aquell moment es dirigia cap a la zona. Més tard sabria que l’amabilitat de “La Pili” era tota una raresa entre els treballadors de la zona, per desgràcia en aquell moment no en vaig ser suficientment conscient com per agrair-l’hi com es mereixia. Però la seva amiga no només ens va explicar com arribar al ‘Bar de Jo’, sinó que ens va mostrar una bona i tranquil·la cala on passar la nit a l’autocaravana amb la que ens movíem.

El mèrit era doble. Per una banda l’acampada lliure està prohibida a tot el parc natural, per l’altra els qui van en autocaravana o furgonetes tendeixen a aplegar-se a les zones més segures i populars creant petits càmpings improvisats que es munten i desmunten cada nit en un intent d’esquivar la prohibició (i les tarifes dels càmpings legals). Però nosaltres vam estar pràcticament sols i, per descomptat, a primera línia de mar. Sincerament m’hagués agradat tenir una visió més romàntica de la vida per a gaudir de la sortida del sol banyant-me nu en les aigües d’aquella tranquil·la cala. Però realment no tenia ganes de passar-me la resta del dia amb el cos impregnat de sal marina i al llit s’hi estava molt bé fins ben bé les vuit o nou del matí, moment en que el sol ja començava a escalfar de valent i calia començar a pensar de nou en marxar a cercar una zona d’ombra on passar la resta del dia.

Pelegrins, balenes i caixes de te a l’estat de Massachusetts

(text publicat el 02/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Molls de Plymouth, Massachusetts

Manchester, New Hampshire .- Inicio oficialment, amb la visita a l’estat de Massachusetts, el meu recorregut per la regió dels EUA coneguda com ‘New England’. Situada a l’extrem nord-est del país rep el nom directament pel gran nombre de pelegrins anglesos que van establir a la zona les seves colònies, començant precisament per la petita població costanera de Plymoutha Massachusetts on al 1620 va arribar el vaixell ‘Mayflower’ amb 102 colons. Cultural i econòmicament rica, aquí s’hi troben algunes de les universitats més prestigioses del món i els seus habitants senten una forta identificació amb les seves arrels. Això però, no va impedir que al 1773 es produís a Boston un dels fets que acabaria desencadenant la guerra per a la independència americana respecte l’imperi britànic. Història i tradició en una regió que compta també amb importants centres turístics i espais naturals, capaços d’atraure banyistes a l’estiu i esquiadors a l’hivern.

Wikipedia Facts: MASSACHUSETTS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,80% – McCain/Palin: 35,99%
-El 44è estat en superfície: 27.336 Km2 (0,85 “Catalunyes”)
-El 14è estat en població: 6.547.629 habitants a 2010 (0,87 “Catalunyes”)
-El 3er estat en densitat de població: 312,7 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jaws – Cheers (la sèrie)
-Tòpic: L’antic estat colonial – L’esperit d’Amèrica – L’estat dels pelegrins

Venint de l’estat de New York, la meva primera parada va ser el port d’origen dels protagonistes de la novel·la Moby-Dick: New Bedford. En el seu dia aquest va ser un dels principals centres baleners del món i, tot i que ara la pesca es basa en altre tipus de captures, a la ciutat encara s’hi poden trobar museus i edificis històrics dedicats als grans cetacis i als anys d’esplendor de la població. Avui en dia però, tot i que sembla que creix l’interès turístic, New Bedford serveix per a molts com a ciutat de pas cap a la península del ‘Cape Cod’ i altres destinacions de platja. Tot i el clima sempre canviant i difícil de preveure, son molts els que cada estiu passen uns dies a les costes on es va situar la fictícia illa d’Amity de la taquillera pel·lícula ‘Jaws’ de Steven Spielberg. Jo, no m’hi vaig voler banyar. No per res, sinó perquè el dia en que vaig visitar les platges feia força mal temps.

Platges de Cape Cod, Massachusetts

La següent parada no podia se altre que la ciutat de Boston. Amb una població que no supera el milió d’habitants, però amb una àrea metropolitana que és la desena més poblada del país ila més important de la regió de New England. També és la seu d’universitats tant prestigioses com ‘Harvard’ o el ‘MIT’ (Massachusetts Institute of Technology) i la ciutat d’origen de John F. Kennedy, el 35è president de la història dels EUA (i l’únic de confessió catòlica que hi ha hagut fins el moment). Jo però, no em vaig voler perdre l’oportunitat d’assistir, per només 20 dòlars, un partit de baseball dels ‘Boston Red Sox’ en un dels estadis amb més història i afició dels EUA. I es que, tot i celebrar-se a la una i mitja del migdia d’un dia laborable, érem milers els que quasi omplíem el centenari ‘Fenway Park’.

És clar que la visita a Boston no hagués estat complerta sense recórrer l’històric -així com turístic- ‘Freedom Trail’. Un traçat entre els carrers del centre de la ciutat que passa pels punts claus del que va suposar l’inici de la revolució americana, i que a mi em va interessar principalment per conèixer els orígens del ‘Boston Tea Party’. I és que el 16 de desembre de 1773, liderats per Samuel Adams, un grup de colons de Boston van abordar vaixells britànics llençant per la borda el carregament de te en protesta per les taxes imposades per l’imperi britànic. Avui en dia, formant part de l’experiència del recentment renovat museu del ‘Boston Tea Party’, tothom qui vulgui pot recrear el fet històric llançant algunes caixes de te a les aigües de Boston. Potser més d’un partidari de l’actual ‘Tea Party’ s’acostarà aquest estiu a provar-ho, per tal de recordar les arrels que van inspirar el moviment del que avui en dia formen part Sarah Palin o Michele Bachmann (entre molts d’altres) i que intenta reduir tant com sigui possible les taxes als EUA.

Llançament de te en el 'Boston Tea Party Museum', Massachusetts

I son precisament els membres d’aquest moviment, el Tea Party, els que menys satisfets estan amb la decisió d’aquesta passada setmana del Tribunal Constitucional dels EUA, al declarar constitucional (amb mals entesos inicials per part de la premsa inclosos) la reforma sanitària plantejada pel President Obama. La sentència atorga validesa a la proposta al considerar la mesura com una forma més d’impostos, fet que dóna llum verda per a la seva aplicació. Per una banda els demòcrates respiren tranquils sabent que podran fer realitat una de les seves principals propostes de l’actual legislatura, però per l’altre l’anunci ha donat empenta a la campanya de Romney en l’intent de parar la mesura en cas de resultar guanyador al novembre. De fet, sembla ser que en les hores posteriors a l’anunci l’equip de Romney hauria sumat més d’un milió de dòlars en donacions de ciutadans contraris a una de les propostes que més està dividint el país. El dubte però és, en cas de la victòria de Romney, si aquest serà capaç d’anul·lar la mesura en un procés que serà suficientment llarg com per a que la població n’hagi tingut ocasió de veure-la en funcionament, i tastar-ne els beneficis per als quals va ser introduïda. En tot cas, tot indica que aquest serà un dels conceptes claus d’aquesta campanya i un dels principals cavalls de batalla de l’equip republicà.

La terra promesa de Hawaii

(text publicat el 14/03/2012 a www.kolhosp.com)

Segur que una setmana no és suficient per conèixer bé un lloc, segur que el mal temps hi ha ajudat (i a més em van faltar illes per visitar). Però una setmana és el temps que deu tenir la majoria de gent que passa per Hawaii i la verdor dels boscos em fa pensar que el sol tampoc hi brilla cada dia. Les illes són una promesa constant que només de vegades es compleix. Com el surf. Per a practicar-lo com cal hi ha d’haver grans onades en la direcció correcte i amb una forma determinada. No totes valen. Al llard d’un matí en remull, si les condicions són bones, s’acostumen a “agafar” menys d’una dotzena d’onades en total. Hawaii té algunes de les millors costes de tot el món per a practicar aquest esport i cada any s’hi veuen onades espectaculars de les que fan guanyar premis de fotografia. Però no sempre. Per això cada matí a l’hostal de surfistes de la costa nord de l’illa d’Oahu, a prop d’on hi ha les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”, se li pregunta al primer que torna per l’estat del mar amb certa insistència. La resposta que més vaig sentir s’acostava a un “sí però no”.

Com les platges. Els prospectes de l’avió prometen racons extraordinaris amb sorra blanca i aigües tranquil·les, on remullar-se i bussejar al costat de tortugues marines. Ho vaig trobar, no menteixen, però difícilment tot en un mateix lloc. Si l’indret està a raser de vent i fortes onades, probablement estigui infestat d’hotels a primera línia de costa. On les roques oferien capbussades entre corals i peixos tropicals, les corrents marines no permetien un moment de descans. A les costes solitàries entre penya-segats l’accés pot ser difícil i no s’hi aconsella el bany, que les onades son fortes i el fons és de roques afilades. Ah! I alerta si, a causa de les pluges, el mar té un color marró. En aquest cas el bany també està desaconsellat, doncs l’aigua conté un alt nivell de bacteris i la falta de visibilitat facilita l’atac de taurons. Genial. Sobretot perquè als prospectes, de taurons, ni un.

O com els volcans. Un exercici: introduïu al Google “Volcans Hawaii”. Ja ho heu fet? Doncs de lava incandescent, explosions, i vessaments de roca fosa al mar més aviat pocs. Com a molt columnes de fum sulfurós i esquerdes per on s’escapa vapor. Sí, el vapor de l’aigua de pluja. No em mal-interpreteu, va ser una de les visites més interessants i de les que més vaig gaudir. Però haver d’esperar fins al vespre per poder veure, a una distància d’unes deu milles, uns punts vermells que de no ser per la falta de constància haguessin pogut ser llums d’una casa en mig de la muntanya; tampoc és exactament el tipus d’experiència volcànica que un s’espera. I el millor és que potser demà mateix hi ha una nova erupció i els visitants del parc nacional poden estar a tocar de la roca fosa. De fet és gairebé segur que en un futur no molt llunyà la terra es tornarà a tenyir de vermell lava, creant nous paisatges de roca negre. De nou, no s’enganya a ningú en aquesta espècie de pla de màrqueting perfecte que manté en meravelloses condicions la maquinaria turística de l’estat de Hawaii.

Un dia a les carreres

(text publicat el 01/02/2012 a www.kolhosp.com)

El sol es lleva de nou radiant al tros de terra de menys d’un quilòmetre d’amplada davant la costa de Florida, és diumenge 29 de Gener de 2012 i és dia de carreres al Daytona Speedway. Els pilots porten fent torns des de dissabte a dos quarts de quatre de la tarda, moment en que va començar la “Rolex 24”. La prova de resistència de 24 hores és el segon esdeveniment més important del circuit després de la NASCAR i, amb una ullada a les matrícules, és fàcil saber que ha vingut gent del tot el país. Però és aviat, encara queda molt per saber qui se’n durà el premi i hi ha obligacions dominicals que un bon americà no s’ha de saltar.

Clau al contacte, motor en marxa, fora capota, i a esmorzar. La facilitat amb que s’ofereix qualsevol tipus de servei a través d’una finestreta no em deixa de sorprendre. Des de bancs a farmàcies passant per bodegues de licor. Sí, les he vist. A alguns estats és possible demanar un pack de sis llaunes de cerveses ben fredes assegut al seient del conductor amb el motor en marxa. Qui vol haver d’aparcar el cotxe i caminar per comprar un parell de donuts i got de cafè exageradament calent? Especialment si la intenció és menjar-se’ls de camí passant per una de les poques platges per les que es pot conduir sense problemes, herència dels temps en que uns tal Louis Chevrolet i Henry Ford hi disputaven carreres. La presència constant de la policia i els nombrosos cartells que prohibeixen anar a més 10 milles per hora, son una bona prova de que els temps han canviat. Ara hi passem els turistes, buscant un espai solitari per fer-li una foto al cotxe amb les ones de fons.

No hi ha pressa, la segona missa no comença fins a les deu. A l’entrada de “l’església”, sense baixar del cotxe, un fidel voluntari et dona la benvinguda amb un petit got de suc de raïm, un tros de pa i el programa del dia: “Sintonitza la radio del teu cotxe al 88.5FM per escoltar el servei”. Sí, un altre dels molts serveis “Drive-In”. Potser el més estrany i poc freqüent de tots. Però funciona! Cada diumenge unes 700 persones de mitjana passen per aquesta peculiar parròquia de Daytona Beach fundada al 1953. Des d’un balcó situat al final del gran pàrquing un capellà va fent de les seves mentre jo em pregunto si tothom té l’emissora correcte sintonitzada. Segur que més d’un ha fet “zapping” per saber el resultat de l’equip local. No hi ha interacció entre els assistents. Un cor amagat dins l’edifici interpreta alguns cants, els voluntaris passen cotxe per cotxe recollint els donatius i un toc de clàxon fa les funcions del “amén” fins que a l’acabar els motors es posen de nou en marxa. En el meu cas em poso en ruta per anar a gaudir de les últimes voltes al mític circuit de carreres on, curiosament, per primera vegada en tot el matí baixar del cotxe no serà una opció sinó una necessitat. Si mai voleu buscar el “Somni Americà”, potser no és mala idea començar per Daytona Beach.

Primàries i batalles que fan història

(text publicat el 23/01/2012 a www.lavanguardia.com)

Platja de Myrtle Beach

Westminster, South Carolina .- Aquesta ha estat una setmana intensa com poques, seguint de ben aprop els actes de les primàries, i intentant visitar els principals “atractius” de l’estat on va començar la guerra civil americana. El descans previ no ha estat suficient i l’acabo amb els ulls a mig tancar, content de les experiències viscudes. Les limitacions lògiques del projecte fan que només a South Carolina puguin coincidir plenament primàries i ruta, així que els esforços crec que estan prou justificats.

Wikipedia Facts: SOUTH CAROLINA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,90% – McCain/Palin: 53,87%
-El 40è estat en superfície: 82.931 Km2 (2,58 “Catalunyes”)
-El 24è estat en població: 4.625.384 habitants a 2010 (0,62 “Catalunyes”)
-El 22è estat en densitat de població: 55,37 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Glory
-Tòpic: L’estat on es va iniciar la guerra civil – Destí de vacances

L’entrada a l’estat va ser espectacular, amb una primera parada directe al centre de convencions de Myrtle Beach. Sense visita a la ciutat o la costa (més tard ja descobriria quetampoc em perdia res) i amb un objectiu clar: el debat de dilluns a Fox News amb els cinc candidats republicans que en aquell moment es disputaven les primàries. Premsa a dojo, bona organització i bones possibilitats de ser a prop dels protagonistes gràcies als actes previs (i posteriors) al debat. Poder mirar als ulls dels diferents candidats no va tenir preu i crec que va canviar força la impressió a nivell personal que tinc de cadascun d’ells (idees polítiques a banda). Em va agradar Rick Perry amb la seva actitud texana, Santorum no deixava de mirar a terra amb cara trista (o cansada), i per Newt la sensació és de prepotència (a banda de que va fer força tard). Ron Paul desprèn honestedat i naturalitat, potser el motiu per el qual aconsegueix connectar amb tants joves i gent cansada de la política convencional, i per al que fa Mitt Romney… confirmo la sensació de fredor i falta de passió que tants li critiquen. Impagable va ser també la possibilitat d’accedir posteriorment a la “Spin Room”, on els candidats -o els seus representants- es troben amb la premsa per tal de defensar la seva actuació un cop acabat el debat.

La "Spin Room"

Tot plegat van ser més de 12 hores anant amunt i avall, amb un munt d’estones d’empeus esperant als candidats, i sense possibilitats de fer el “guiri” per la zona. Estava clar que el proper debat programat per només tres dies després a la CNN (i sense Rick Perry, a l’abandonar la cursa tres dies després) el deixaria per als professionals. Tot indicava que la població de Charleston s’ho valia i no només de debats van les primàries. De fet crec que vaig aconseguir un bon equilibri combinant els actes de campanya amb les passejades pel nucli antic o concerts de rock a bars solitaris dels afores. Fins i tot hi va haver un moment per assistir al Festival de la Comèdia de Charleston que, curiosament, coincideix en dates amb les primàries. L’esperada visita al Fort Sumter -el lloc on es va iniciar la primera batalla que va acabar originant la guerra civil americana- va servir per tancar l’estada a Charleston el mateixdia de les votacions, just abans de marxar cap on els principals candidats es reunien per celebrar els resultats obtinguts.

Interior del "Fort Sumter"

Fidel a les meves intencions inicials em vaig dirigir al local que la gent de Mitt Romney havia llogat a Columbia per a celebrar la “election night”, però us puc assegurar que a l’ambient s’hi respiraven poques ganes de celebració. Els resultats encara eren provisionals però tot semblava indicar una victòria per sorpresa de Newt Gingrich. Potser per això, amb un to poc amigable, em van acabar indicant que si no m’agradava haver-me de quedar a la sala de premsa sense accés al lloc on es celebrava l’acte principal… me’n podia anar a algun altre lloc. Dit i fet.

Newt es dirigeix a la premsa i als seus seguidors

L’hotel Hilton de Columbia no podia estar més a vessar de seguidors, voluntaris i premsa (molta premsa). Cal dir que hi havia un “catering” prou decent, però sens dubte el que tothom volia era estar a prop del que en aquell moment ja se sabia que era el guanyador de les primàries de South Carolina. Un Dj intentava animar una audiència acalorada i atapeïda en una sala d’actes que es va quedar més que petita, però tot i això l’espera es va fer molt llarga. No va ser fins al cap de poc més d’una hora d’arribar que els cabells blancs del candidat s’endevinaven entre un núvol format per centenars de càmeres i mòbils immortalitzant el moment, el moment de glòria de Newt. El  candidat semblava fora de la cursa fa només unes setmanes quan, després de pujar de forma meteòrica per uns dies a les enquestes, va quedar quart als dos primers comicis. Ara gaudirà d’una segona oportunitat.

Aquí tothom diu que “South Carolina escull presidents” però en aquesta ocasió ningú s’atreveix a utilitzar el tòpic, doncs la cursa segueix més oberta que mai a l’espera del que pugui passar a finals de mes a Florida (el proper estat amb primàries). De moment jo intentaré prendre’m l’estat de Georgia amb un pel més de calma, per intentar arribar-hi en condicions i no acabar com el meu estimat PT Cruiser. Sembla que a ell també l’ha afectat el ritme i ara el motor ha decidit que no vol passar de les 2.500 revolucions per minut, caldrà doncs passar pel taller.