Tag: Pluja

L’últim dels 50, l’estat d’Oregon

(text publicat el 21/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Costa de l'Oceà Pacífic al nord d'Oregon

Medford, Oregon .- Semblava que aquest dia no arribaria mai, però ha arribat. Com qui no vol la cosa, a base de milles i més milles, ja ha arribat el moment en que puc dir que he visitat els 50 estats que formen els Estats Units d’Amèrica. I, per sí algú s’ho pregunta, he de dir que ha estat (i esta sent) una gran experiència com no hagués pogut imaginar. Així que moltes gràcies a tots i totes els qui heu ajudat (i esteu ajudant) a fer-ho realitat. El primer estat a visitar va ser Utah, començant per la conservadora ciutat de Provo, on vaig comprar el ‘PT Cruiser’ que m’ha acompanyat quasi a tot arreu. L’últim estat, tal i com estava previst, ha estat Oregon i la progressista ciutat de Portland, on és la bicicleta la que regna pels seus carrers plens de negocis independents, orgànics, reutilitzats, i ecològics. Però com ja va sent una petita tradició en aquest blog, a Oregon ‘no només’ hi ha ‘hipsters’ i ecologistes. De la mateixa manera com passa a l’estat de Washington, aquí també hi ha dues parts ben diferenciades.

Wikipedia Facts: OREGON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,75% – McCain/Palin: 40,40%
-El 9è estat en superfície: 255.026 Km2 (7,94 “Catalunyes”)
-El 27è estat en població: 3.831.074 habitants a 2010 (0,51 “Catalunyes”)
-El 39è estat en densitat de població: 15,41 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Goonies – Short Circuit – The Simpsons – Portlandia
-Tòpic: L’estat dels castors – La meravella del Pacífic – L’estat dels ‘hipsters’

Les grans ciutats sempre són més fàcils i agradables de visitar durant els caps de setmana (pàrquing gratuït, mercats als carrers, àmplies programacions culturals…), així que enlloc d’anar directament a Portland la primera parada a l’estat d’Oregon va ser l’especial població d’Astoria. Situada a la punta nord-oest de l’estat, aquesta població costanera a les portes de l’Oceà Pacífic ha servit durant un munt d’anys com a escenari de pel·lícules tant emblemàtiques com ‘The Goonies‘, ‘Free Willy‘ o ‘Short Circuit‘. Les seves tradicionals cases s’enfilen pels turons mentre els carrers del centre estan plens de botigues d’antiguitats i cafès on remenar entre llibres de segona mà durant tot un vespre a l’escalfor de l’estufa. I és que no podem oblidar que, de la mateixa manera com passa a Seattle, a la costa d’Oregon quan a la tardor comença a ploure, difícilment para fins ben bé a la primavera. Una costa però que no deixa de tenir els seus atractius, especialment per als amants del surf que busquen platges menys atapeïdes que les de California.

'Manté Portland estrany i curiós', a una paret del Downtown de Portland, Oregon

Igualment remullada per la pluja, la ciutat de Portland (la principal de l’estat amb uns 600.000 habitants) és especialment coneguda pel seu caràcter progressista i ecologista. De fet, tot i el gran nombre de dies amb pluja, cada any rivalitza amb la ciutat de Minneapolis com la població més ben adaptada per circular-hi en bicicleta. La seva fama ha crescut considerablement en els últims anys gràcies a la sèrie de televisió ‘Portlandia‘ que amb un gran sentit de l’humor, retrata l’ambient més ‘hipster‘ de la ciutat. La meva experiència en els dies que hi vaig passar no va fer més que confirmar-ho. Els qui em van acollir no només vivien en un dels barris artísticament i culturalment més actius (a banda del ‘Downtown’), sinó que complien amb tots els ‘típics tòpics’ que un pot esperar. Des de vestimentes estrafolàries a converses transcendentals que intenten arreglar el món, passant per una dieta vegetariana a base d’aliments orgànics (com es coneixen aquí els aliments ecològics) i -sobretot- frondoses ‘barbes iròniques’ que lluïen amb orgull. En tot cas, una ciutat plena de propostes culturals més que interessants en la que, de no ser per la pluja, ben bé m’hi podria passar una temporada deixant-me inspirar pel seu ambient relaxat i optimista a parts iguals.

Un paisatge molt més sec a la part est de l'estat d'Oregon

‘L’altra’ part d’Oregon és la que està a l’altra banda de la ‘Cascade Mountain Range’, la mateixa serralada que també divideix l’estat de Washington. La pluja sembla que li costa de creuar la zona muntanyosa, deixant un paisatge semi-desèrtic més típic de les pel·lícules del ‘Far West’ que no pas la costa en si. El caràcter rural també ve acompanyat per una visió més conservadora de la política (amb petites excepcions, com el cas de la població de Bend). I és precisament aquí, al poble de Pendelton, on vaig poder veure per televisió el segon debat presidencial de la campanya. Però si en el primer el president Obama va donar la sensació d’estar adormit i absent (deixant el terreny abonat per a una gran victòria de Romney), en aquesta segona ocasió va passar gairebé tot el contrari. Tot i que Romney, en general, va seguir mostrant una bona imatge, el seu contrincant no li va posar gens fàcil la tasca amb contundents respostes i atacs a les propostes republicanes. I és que, des del meu punt de vista, una cosa se li ha de reconèixer a la campanya d’Obama: mentre ells han aportat al debat plans de futur i idees més o menys concretes, la campanya de Romney encara és hora que hagi de donar detalls del seu ambiciós pla que ha d’acabar equilibrant els pressupostos americans en els propers anys. I tot això a menys de tres setmanes del dia de les eleccions.

Els últims dies de ruta per Oregon els he passat, creuant de nou les muntanyes fins a la part més plujosa de l’estat, a la seva part sud entre Eugene, Springfield i el parc nacional del ‘Crater Lake’. La primera població és coneguda per ser el lloc on la multinacional ‘Nike’ va iniciar les seves activitats, literalment, venent calçat d’atletisme a la part del darrera d’una camioneta. En el meu cas però, la que s’emporta la fama és la petita i lletja Springfield. I és que tot i que repartides pels EUA hi ha més de trenta poblacions sota aquest nom, només l’Springfield d’Oregon pot presumir d’haver servit d’inspiració a Matt Groening per a crear la mítica sèrie de televisió ‘The Simpsons’ (en la que ja s’ha sabut que, en la propera temporada, Homer “votarà” per Mitt Romney).

La fàbrica a Springfield (Oregon) que va inspirar la central nuclear a 'The Simpsons'

Però tot i haver passat ja per tots els estats, la ruta no acaba aquí. Al planificar el recorregut, al setembre de 2011, vaig creure convenient deixar unes setmanes de marge al final ‘pel què pogués passar’. Per sort tot ha anat tal i com estava previst, així que ara em podré permetre el gran luxe de seguir viatjant uns dies més per aquestes terres tot visitant alguns parcs nacionals més en els que no vaig poder parar en el seu moment. La recta final de la campanya electoral també promet unes setmanes més que emocionants, incloent un tercer debat que sembla més decisiu que mai. Així que, per descomptat, també en seguirem absolutament pendents.

La terra promesa de Hawaii

(text publicat el 14/03/2012 a www.kolhosp.com)

Segur que una setmana no és suficient per conèixer bé un lloc, segur que el mal temps hi ha ajudat (i a més em van faltar illes per visitar). Però una setmana és el temps que deu tenir la majoria de gent que passa per Hawaii i la verdor dels boscos em fa pensar que el sol tampoc hi brilla cada dia. Les illes són una promesa constant que només de vegades es compleix. Com el surf. Per a practicar-lo com cal hi ha d’haver grans onades en la direcció correcte i amb una forma determinada. No totes valen. Al llard d’un matí en remull, si les condicions són bones, s’acostumen a “agafar” menys d’una dotzena d’onades en total. Hawaii té algunes de les millors costes de tot el món per a practicar aquest esport i cada any s’hi veuen onades espectaculars de les que fan guanyar premis de fotografia. Però no sempre. Per això cada matí a l’hostal de surfistes de la costa nord de l’illa d’Oahu, a prop d’on hi ha les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”, se li pregunta al primer que torna per l’estat del mar amb certa insistència. La resposta que més vaig sentir s’acostava a un “sí però no”.

Com les platges. Els prospectes de l’avió prometen racons extraordinaris amb sorra blanca i aigües tranquil·les, on remullar-se i bussejar al costat de tortugues marines. Ho vaig trobar, no menteixen, però difícilment tot en un mateix lloc. Si l’indret està a raser de vent i fortes onades, probablement estigui infestat d’hotels a primera línia de costa. On les roques oferien capbussades entre corals i peixos tropicals, les corrents marines no permetien un moment de descans. A les costes solitàries entre penya-segats l’accés pot ser difícil i no s’hi aconsella el bany, que les onades son fortes i el fons és de roques afilades. Ah! I alerta si, a causa de les pluges, el mar té un color marró. En aquest cas el bany també està desaconsellat, doncs l’aigua conté un alt nivell de bacteris i la falta de visibilitat facilita l’atac de taurons. Genial. Sobretot perquè als prospectes, de taurons, ni un.

O com els volcans. Un exercici: introduïu al Google “Volcans Hawaii”. Ja ho heu fet? Doncs de lava incandescent, explosions, i vessaments de roca fosa al mar més aviat pocs. Com a molt columnes de fum sulfurós i esquerdes per on s’escapa vapor. Sí, el vapor de l’aigua de pluja. No em mal-interpreteu, va ser una de les visites més interessants i de les que més vaig gaudir. Però haver d’esperar fins al vespre per poder veure, a una distància d’unes deu milles, uns punts vermells que de no ser per la falta de constància haguessin pogut ser llums d’una casa en mig de la muntanya; tampoc és exactament el tipus d’experiència volcànica que un s’espera. I el millor és que potser demà mateix hi ha una nova erupció i els visitants del parc nacional poden estar a tocar de la roca fosa. De fet és gairebé segur que en un futur no molt llunyà la terra es tornarà a tenyir de vermell lava, creant nous paisatges de roca negre. De nou, no s’enganya a ningú en aquesta espècie de pla de màrqueting perfecte que manté en meravelloses condicions la maquinaria turística de l’estat de Hawaii.

Un “aloha” passat per aigua

(text publicat el 15/03/2012 a www.lavanguardia.com)

Surfista a la platja de "Sunset"

Death Valley, California .- Aloha! Quina ironia més fina la del conductor del bus que em va dur des de la terminal on va aterrar l’avió fins l’edifici principal de l’aeroport de Honolulu. “Que tingueu bon temps! Tot i que no sé perquè ho dic… que aquí sempre tenim bon temps!”. Per un moment me’l vaig creure i tot. Potser sóc jo, però set dies seguits de pluja no són el que jo acostumo a anomenar bon temps. No és que fos constant i fes impossible totes les visites, però ha estat suficient com per ajudar a trencar quasi tots els tòpics sobre les illes de Hawaii. Començant pel primer, ja que a l’arribada no hi ha cap noia amb biquini que et posi un collar de flors. Anem bé.

Wikipedia Facts: HAWAII

-Resultats 2008: Obama/Biden: 72,40% – McCain/Palin: 26,78%
-El 43è estat en superfície: 28.311 Km2 (0,88 “Catalunyes”)
-El 40è estat en població: 1.360.301 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 13è estat en densitat de població: 72,83 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Tora! Tora! Tora!
-Tòpic: El paradís del Pacific – L’estat més jove

Els primers dies els vaig passar a la costa nord de l’illa d’Oahu, lluny del sud on hi ha la gran ciutat de Honolulu (capital de l’estat amb una àrea metropolitana d’un milió d’habitants i ciutat de naixement de Barack Obama) i també la turística i plena d’hotels Waikiki (heu jugat mai al joc de taula “Hotel”?). La visió de tants edificis en un indret famós per les seves platges solitàries, em va esgarrifar tant que vaig allunyar-me’n tant com vaig poder. Vaig encertar-ho. Al nord hi vaig trobar el paradís dels surfistes, ja que allà és on les onades arriben amb més força i en la direcció adequada per a l’esport. De fet, milers de practicants arriben aquí cada any per poder “surfejar” a les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”. Però jo no en sé de fer surf així que, plovent com plovia, em vaig sentir “més perdut que els personatges de”… Sí, acudit fàcil per dir que a la North Shore és també on es van gravar moltes de les escenes de la popular sèrie “Lost”. La platja on es va estavellar l’avió, el poblat de “The Others”, o la platja on van muntar el campament els supervivents de l’accident són accessibles i ben fàcils de trobar. Visites recomanades no només per als fans de la sèrie, ja que també són alguns dels indrets més tranquils, icònics, i fotogènics que he trobat.

La platja de "l'accident" a la sèrie "Lost".

A poc a poc em vaig anar adaptant a les condicions meteorològiques i, tot i que les temptacions d’entrar a una sala de cine van ser importants, vaig acabar unint-me a l’enemic entenent que si la qüestió era mullar-se res com capbussar-se al Pacífic. De fet fins i tot em vaig comprar unes ulleres de bussejar per uns deu dòlars. Una més que rendible inversió que em va permetre descobrir corals i peixos tropicals espectaculars a tocar de la costa oest de l’illa i que més endavant m’evitaria “xocar” amb una tortuga marina a la “Big Island”, el destí següent.

L’illa dels volcans, “Hawaii”, és la que dóna nom també a tot l’estat. El motiu de la duplicitat del nom es remunta als temps de “Kamehameha el Gran” (res a veure amb “Bola de Drac”), qui va unir sota el seu control totes les illes de l’arxipèlag al 1795. El territori resultant el va anomenar com a “El Regne de Hawai’i”, en honor a la seva illa natal. Així que per evitar confusions, avui en dia tothom l’anomena amb el gens irònic nom de “L’Illa Gran”, perquè no només ho és sinó que a més segueix creixent gràcies a l’activitat volcànica. De fet és l’única de les illes que conté volcans en actiu i, tot i que ara mateix les erupcions no són massa espectaculars, amb una mica d’esforç és possible veure la lava incandescent del volcà Kīlauea. Però no només. Molt menys massificada que l’illa d’Oahu, també ofereix indrets idíl·lics on contemplar la posta de sol, o platges de brillant sorra negre on prendre el sol. Ah! I a més es pot arribar en cotxe fins al cim més alt del món, el del volcà  Manua Kea, que supera al de l’Everest sempre que es mesuri des de la seva base al fons marí.

Volcà actiu a la "Big Island"

Mentrestant, a la campanya de primàries republicanes, la batalla per a la candidatura segueix en marxa després d’un superdimarts poc decisiu. De fet, només una setmana després de que Mitt Romney guanyés la majoria de delegats en joc a la destacada cita, Rick Santorum ja s’ha anotat tres noves victòries als estats de Kansas, Alabama i Mississippi. Queda ara més clar que mai que la cursa és cosa d’ells dos ja que Newt Gingrich, tot i que es resisteix a abandonar, hagués hagut d’aconseguir millors resultats als estats del sud per tenir opcions per al que queda de campanya (i Ron Paul ja fa temps que va quedar descartat a causa de les seves particulars idees). Les properes cites, com les de Missouri o Illinois aquesta setmana i la que ve, seran les encarregades de determinar si la cursa continua (en cas de victòria de Santorum) o si s’acosta al final (en cas de victòria de Romney). Per a mi el que continua és la ruta per terres californianes, deixant enrere surfistes i volcans amb la sensació que un dia hi tornaré a passar. No per les platges ni els “resorts” turístics, tampoc pel clima. Sinó perquè, si és prou grossa i s’ho val, sé que em costarà resistir la temptació de viure en persona la propera erupció volcànica. Mahalo i aloha!