Què és el Zen? Entrevista a un mestre.

(text publicat el 13/02/2013 a www.kolhosp.com)

Pere Taiho Secorún, mestre Zen i director del ‘Centre Zen Barcelona’

Pere Taiho Secorún (1955) dirigeix el ‘Centre Zen Barcelona‘, amb uns 200 membres, del qual en va ser un dels fundadors fa més de 30 anys. Em demana de quedar fora del local situat ben aprop de la Sagrada Família, a tres quarts de nou del matí, després de la meditació. Sóc l’únic que s’espera de peu davant la persiana abaixada de l’espai on es reuneixen, així que el mestre Zen em reconeix amb facilitat. Em proposa d’anar a esmorzar a un bar de la zona, per com el saluden sembla que no és la primera vegada que hi va després de meditar. Pere Taiho Secorún també és periodista i dirigeix el programa sobre el mar ‘Thalassa‘, a Televisió de Catalunya. Demana un cafè amb llet i un tall de truita de carabassó que acaben de fer.

P: Acabeu de realitzar una sessió de meditació Zen, en feu una cada dia?

Cada dia. Una a les set del matí i una altre a les set de la tarda.

P: I com ha anat? Què busqueu amb la meditació diària? Sobre què mediteu?

Ha anat bé. En les sessions de meditació no es persegueix res, no hi ha cap benefici. No cal que hi hagi cap benefici i tampoc meditem sobre res en concret. La ment no es queda en blanc perquè la ment no pot estar mai en blanc, pot estar més o menys tranquil·la però no en blanc. Normalment durant la meditació la ment es calma (tot i que no sempre) i el que fem durant la sessió és esdevenir íntims amb nosaltres mateixos. Meditar és tornar al silenci, esdevenir íntim amb un mateix, és una practica de no identificació.

P: Què vol dir ‘una pràctica de no identificació’…?

…hauria de xerrar molt.

P: I es pot explicar què és el Zen de forma senzilla, en un parell de línies?

No… Sí: És tornar-se íntim amb un mateix. Que no vol dir res, però vol dir molt. És agafar el timó de la teva vida íntimament.

Prové del budisme. Pot ser una filosofia com a quelcom que pot transformar la teva vida, en un sentit pràctic i original del que és una filosofia. És una filosofia que s’ha de viure, no es tracta només d’idees, és una pràctica.

P: No hi ha un Déu però hi ha monjos, hi ha rituals… no es pot confondre amb una religió?

És que no se si és una religió o no. Qui diu que no és una religió? Passa el mateix amb el budisme, que tampoc té un Déu però tothom entén que és una religió. La religió sempre s’identifica amb el teisme però hi ha més món. Segons el mestre Dashimaru ‘és una religió abans de la religió’, abans de l’estructura. És una pràctica espiritual que es remunta a l’origen, una experiència de l’ésser humà de la qual després en surten les religions.

P: I si l’important és l’experiència íntima, els rituals, estructures i formalismes què aporten?

Qualsevol cosa té forma. La societat està plena de rituals dels que no en som conscients. Els rituals tenen un sentit d’ajuda, una ajuda a la concentració i a la plena consciència al què fas. Una ajuda a l’obertura de tu mateix cap als altres i al món. No és un tema teatral. Vist des de fora qualsevol ritual pot semblar una ximpleria, qualsevol. Anar al camp del Barça i cridar i aixecar-se a aplaudir és un ritual modern. Vist des de fora poden semblar més o menys lògics.Per a practicar el Zen no calen els rituals, però es fan i ajuden.

P: Què cal per a practicar el Zen? El pot practicar tothom? Si tots el practiquéssim el món seria diferent?

No cal res per a practicar el Zen, és apte per a tothom. Només calen ganes de practicar-lo.Qualsevol canvi en el món passa per nosaltres mateixos. Aquesta és una bàsica deBuda, els pitagòrics i les filosofies de tota la vida. És a dir, el món no és res més que una expressió de nosaltres mateixos. El caos, el mal, la violència… tot són expressions de nosaltres mateixos. El Zen marca que canviant-nos podem canviar la nostra vida, i també el nostre entorn.

P: Com a mestre Zen que alhora és també periodista, com reacciona davant d’un telenotícies i totes les injustícies que s’hi veuen?

La primera reacció és la confirmació de que els éssers humans ens podem equivocar i ens equivoquem. Ens equivoquem molt i el món que construïm és conseqüència de la nostra actitud, no per casualitat. El telenotícies és un reflex de la part fosca de l’ésser humà.

P: I no s’indigna? Com s’actua davant la indignació?

És clar que m’indigno. Davant de la injustícia, de la maldat, de la violència… sempre hi ha indignació. Però no hi ha una regla fixa d’actuació. La regla Zen és arrelar a la nostra vida, arrelar en aquest món per ser capaços d’enfrontar-nos a aquesta realitat des d’un punt de vista d’arrelament i no de bogeria. És complicat. L’actuació és lliure, la realitat canvia cada dia i nosaltres actuem amb ella cada dia.

T’explicaré un conte: Un home va a cavall amunt i avall del poble sense parar. Un avi que se’l mira en un moment donat li pregunta: ‘On vas?’. I ell li contesta: ‘No ho se, pregunta-li al cavall’.

Aquest és el paradigma de la nostre vida i de l’ésser humà. Estem damunt d’un cavall que són les nostres neurosis, les nostres il·lusions, les nostres grans idees. Elles ens porten i nosaltres hi anem al darrera. És així com anem creant una societat de caos, d’angúnia, de dolor, de violència. No som conscients de què caram està passant, i el Zen diu que hem de ser conscients del que passa.

Però a banda del cavall existeix el cavaller. Qui som nosaltres? Has de saber-te reconèixer i saber qui ets per a poder posar-te a un altre lloc i poder actuar. Prendre un cert control de la teva vida i no estar sempre a dalt del cavall que et porta allà on ell vol.

P: Com a mestre Zen, em pot mencionar tres coses que li semblin especialment preocupants en les que cal treballar?

Home… hi ha moltes coses a solucionar! Però avui en dia sí que hi ha una cosa a arreglar: L’economia, que és una creació mental i que és el que ens governa avui. Seria bo comprendre que ho hem creat nosaltres, que podem crear monstres com l’economia actual i que aquesta hauria d’estar al servei de l’ésser humà. Un segon tema seria la política, amb la que passa exactament el mateix que amb l’economia.

El tercer, més planer, és que hem de ser més curosos amb les nostres pròpies relacions humanes. Me n’adono que dins de la crisi les relacions humanes es deterioren, i són molt importants. Seria bo que tots fóssim conscients de que som nosaltres els qui fem aquestes relacions. Més val tenir una actitud oberta i positiva, somriure de tant en tant. No deixar-nos endur per aquest cavall de pressions. Aquí tots podem fer una feina important.

Un vespre a Urgell 249

(text publicat el 23/01/2013 a www.kolhosp.com)

Tot sembla normal a dos quarts de set de la tarda al carrer Urgell a l’alçada de la seu del Partit Popular de no ser per dos furgons policials que en bloquegen per complert l’entrada, que també tapen la porteria del bloc de pisos del número 249. Ja fa uns dies que es van convocar, a través de les xarxes socials, dues protestes simultànies a les seus del PP de Madrid i Barcelona avui divendres a les set de la tarda en contra dels últims casos de corrupció que han aparegut a la premsa relacionats amb ex-dirigents del partit. El cas, relacionat amb la trama ‘Gürtel’, té implicacions greus i es suma als molts altres que ja es coneixien relacionats amb aquest i altres partits polítics. Però a quinze minuts de l’inici de la protesta no sembla que hi hagi ningú, més enllà de mitja dotzena de persones i un parell de càmeres d’informatius. A l’altra banda del carrer unes veïnes es queixen del dispositiu policial, del que ja comencen a estar-ne habituades. ‘- Antes la sede estaba más arriba, pero se vinieron aquí. Nosotros no queríamos al PP y se quiso comprar el local para elegir quien venia, pero no se qué pasó.’ ‘-Se dijo: Se va a poner cualquiera. Y mira…’.

Mentrestant ha anat arribant més gent a la vorera contrària d’on es troba la seu del partit polític, a l’altre la policia n’ocupa tot l’ample. També han arribat més mitjans de comunicació. Amb puntualitat suïssa, a les set de la tarda, comencen els crits de protesta. La Guàrdia Urbana ja ha tallat el carrer i els manifestants no triguen a invadir-ne la calçada per ser més a prop del local. Els crits i consignes es succeeixen en direcció a unes persianes abaixades, la seu del parit està completament tancada i no sembla que hi hagi d’haver ningú a dins. A qui criden els prop de tres-cents manifestants? Els reporters dels mitjans de comunicació ho graven tot, però coneixent-ne les dinàmiques difícilment se’n faran massa ressò. Especialment si no hi ha incidents destacats, i no n’està havent. Tot i això, els locals comercials i restaurants de la zona també han abaixat les persianes. Ho fan per sistema i amb naturalitat, no corren riscos, ja hi estan acostumats. Saben que en la gran majoria de casos els manifestants marxaran cap a casa sense ocasionar problemes quan creguin que ja han cridat prou estona, i ells podran tornar a obrir per atendre als qui volen venir a sopar. ‘-Aquí tenemos que comer todos, ¿sabes?’

En aquesta ocasió però, els manifestants no marxen a casa sinó que al cap d’una hora de protestes es decideix fer una marxa a peu fins a la seu de Convergència i Unió (també protagonistes de recents notícies a la premsa sobre corrupció) al carrer Còrsega. En iniciar-se la caminada, els agents dels Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana es posen també en marxa. Amb tota naturalitat i, aparentment, sense entrar en converses amb els qui protesten, van tallant el trànsit dels carrers que porten d’una seu a l’altre. Fins i tot es talla l’Avinguda Diagonal, una de les principals vies de la ciutat. Els agents s’avancen a la marxa i desvien el trànsit amb prou anticipació com per evitar majors complicacions, tots sabem on es dirigeix la protesta. Arribant a la seu de CiU es veu clarament que els furgons han arribat abans que ningú i esperen als manifestants bloquejant les portes, també tancades, de l’edifici. Dos carrers més enllà la Guàrdia Urbana desvia el trànsit per a deixar la part final del carrer Còrsega lliure. Els crits i consignes es reprenen. En son uns quants menys, potser a causa d’una fina pluja. De nou criden a un edifici que sembla buit, i ara gairebé no queda cap mitjà de comunicació.

De tornada

(text publicat el 21/11/2012 a www.kolhosp.com)

Platja de la Nova Icària, a Barcelona

He tornat a casa. Feia una mica més d’un any que no circulava en bici pels carrers de Barcelona i el cert és que ho trobava a faltar. No són pocs els que de seguida comenten el ‘Segur que vols tornar? Pensa que tot està fatal…’. Doncs precisament, i per molts motius més. Com poder-li fer, en baixar de l’avió, una bona mossegada a un entrepà de pernil salat amb gust de pernil salat i amb el pa sucat amb tomàquet. És cert que molts ho estan passant molt malament i les dades d’atur no deixen de créixer. Però trobar-me al barri immers en les festes majors i veure les terrasses dels bars plenes de gent petant la xerrada compartint unes cerveses mentre la banda de música fa de les seves, em fa pensar que tot i les grans dificultats encara sabem trobar els nostres moments. Tal i com em va comentar en Marc Bassets, corresponsal de La Vanguardia a Washington D.C., als Estats Units és fàcil acabar enyorant la ‘qualitat de vida’ de la que, en general, es gaudeix aquí. En aquell moment em va sorprendre, ara li dono la raó.

També m’advertien de la forta crispació que hi ha al carrer a causa de les properes eleccions i els moviments independentistes. Però enlloc de crispació m’hi he trobat interès. Mai com ara les converses han derivat amb tanta normalitat cap a temes polítics, cap a discussions sobre l’estat de la qüestió i si aquella força política traurà més o menys diputats. I no amagaré que ja m’agrada. I si aquest diumenge les dades de participació són més altes del que últimament estem acostumats, doncs millor. Sigui el resultat que sigui. I la crispació sembla que queda per a portades de diaris, especialment els que s’editen força lluny d’aquí. Fa un any, sempre en general, treure qualsevol tema polític no generava més que desgana i apatia general. Ni que sigui en això, ja hi hem sortit guanyant.

Botifarres a la brasa a les Festes Majors del barri de La Sagrera, a Barcelona

I què caram! Que tenim una ciutat com poques al món, envejada per una gran majoria i que desperta somriures a qui dius que hi vas néixer i créixer. Així que evidentment que estic convençut de la meva tornada. Si les coses estan fumudes intentarem aportar el nostre granet de sorra per a intentar millorar-les. Al marxar a fora he trobat a faltar massa el bon clima, la gent, la mida raonable de la ciutat, el transport públic, una bona xarxa de serveis, el poder viure sense cotxe, les bicicletes per tot arreu. També és cert que hi ha molt marge de millora, sobretot en moltes actituds que segur que venen de molt enllà i que ens impedeixen la flexibilitat necessària per a adaptar-nos com cal als canvis del món que ens espera. Que per alguna cosa estem al vell continent. De moment però, a dia d’avui, jo em quedo per una bona temporada amb les botifarres que es fan poc a poc a la brasa a les places dels pobles i barris mentre la rumba catalana va sonant.

Romney no marca diferències en el tercer i últim debat presidencial

(text publicat el 23/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Galetes i beguda per als simpatitzants de Romney a Reno, Nevada

Reno, Nevada .- A només dues setmanes pel dia de les eleccions als EUA, ahir dilluns es va celebrar a l’estat de Florida l’últim dels tres debats que han enfrontat cara a cara el president Barack Obama i el governador Mitt Romney. El tema? Política exterior, quelcom que no acaba d’interessar a molts dels votants indecisos d’estats no definits com el de Nevada. Tal i com em comenta el director de l’oficina republicana del comptat de Washoe a la ciutat de Reno, on he vist el debat acompanyat d’una quarantena de simpatitzants del partit, el que més preocupa a la majoria d’aquest votants són les propostes per a millorar la situació econòmica i retallar les xifres d’atur. Els dos candidats ho saben perfectament, segurament per això s’han passat bona part del 3r debat buscant qualsevol excusa per canviar de tema i parlar de política interna enlloc de contestar directament les preguntes del moderador.

En general no ha estat un debat especialment interessant ni animat. Mentre Obama s’ha dedicat a defensar les polítiques dutes a terme durant el seu mandat, amb el principal actiu de la mort d’Osama bin Laden, Romney no ha sabut contestar-li amb propostes alternatives. De fet, la majoria de les seves propostes han consistit en recalcar que ell ‘faria el mateix que ja s’està fent, però millor’. Pocs s’atreviran a dir que Romney ha guanyat el debat d’avui, però veient la reacció dels qui ocupaven les cadires plegables de l’oficina de Reno no m’estranyaria que molts arreu del país segueixin pensat el mateix que pensaven a un minut d’iniciar-se el debat. I és que Romney ha mantingut les formes, ha parlat utilitzant grans expressions amb idees tant poc concretes que difícilment poden desagradar a ningú: ‘Hem de ser econòmicament més forts’, o ‘Hem de liderar millor amb un exèrcit capaç’. No li hem sentit cap crítica fonamental sobre el que ja s’està fent hores d’ara.

Els assistents escoltaven atents a l'inici del 3r debat a Reno, Nevada

Nevada és un estat en que el vot encara no se sap massa bé cap a quina banda es decantarà, tot i que Obama té les de guanyar amb un 73,1% de probabilitats (segons el blog del prestigiósNate Silver al New York Times). Hi ha 6 vots electorals en joc, dels 538 que hi ha a nivell nacional. Poden semblar pocs, però poden ser els suficients per a decantar la balança. De fet, aquesta setmana tots dos candidats visitaran l’estat per tal d’intentar assegurar-se la victòria. A l’oficina de campanya de Reno animaven a tothom a quedar-se una estona després del debat per a fer algunes trucades extra abans d’anar a dormir, però no hi ha hagut manera. Un cop s’han encès les llums, ja amb les safates buides de galetes i crispetes, tothom ha marxat en un marge de cinc minuts. Potser si el debat hagués anat d’una altre manera, més simpatitzants s’haguessin quedat a defensar l’actuació de Romney.

Les dues meitats de l’estat de Washington

(text publicat el 12/10/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Seattle amb la famosa 'Space Needle', a l'estat de Washington

Astoria, Oregon .- A grans trets, com de costum, l’estat de Washington és fàcilment divisible en dues grans zones geogràfiques ben diferenciades entre si separades de nord a sud pel ‘Cascade Range’ (traduït literalment com ‘la serralada de les cascades’). La banda est és molt més àrida, amb menys població, una economia basada en l’agricultura i una majoria de vot republicà. La banda oest, la que toca amb l’Oceà Pacífic, és en canvi famosa per l’abundant pluja que la rega i per la gran àrea metropolitana de la ciutat de Seattle (per si sola ja acull més del 60% de la població de l’estat) on hi tenen la seva seu grans companyies líders en el seu sector arreu del món. A la costa però, en general, el vot se l’endú el partit demòcrata. En tot cas, un estat on la natura acostuma a ser espectacular i del que ben poca gent en parla malament, fent molts dels seus habitants força orgullosos. Ah! I a més és l’únic que deu el seu nom a un antic president, concretament a George Washington (el primer president de la nació i heroi de la Guerra de la Independència).

Wikipedia Facts: WASHINGTON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,65% – McCain/Palin: 40,48%
-El 18è estat en superfície: 184.827 Km2 (5,76 “Catalunyes”)
-El 13è estat en població: 6.724.540 habitants a 2010 (0,90 “Catalunyes”)
-El 25è estat en densitat de població: 34,20 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dante’s Peak – Free Willy – Twilight – First Blood (filmada al Canadà)
-Tòpic: L’estat de les pomes – L’estat ‘evergreen’ (‘sempre verd’)

Camps d'arbres fruiters a prop de Wenatchee, a l'oest de Washington

La ruta triada va fer que, en creuar la frontera, passés de l’estat de les patates a l’estat de les pomes. De fet Wenatchee, la primera població on vaig parar, s’autodefineix a si mateixa com ‘la capital mundial de les pomes’. Miris on miris hi ha camps d’arbres ben carregats de pomes i peres; a no ser que ja n’hagin recollit els fruits, que n’és la temporada. Tal i com acostuma a passar arreu (a casa podem posar l’exemple de Lleida), la necessitat de mà d’obra per a la col·lecta de fruita atrau a una gran quantitat d’immigració que busca una oportunitat de treball. A Wenatchee però, l’efecte és tant exagerat que la població d’origen llatí arriba a superar en nombre a l’anglosaxona. Un cop visitats els camps de pomes, passat per alguns pobles d’estètica ‘bavaresa’, i fotografiat grans llacs que deixaven entreveure l’espectacularitat del paisatge que m’esperava; la ruta va continuar cap al nord per tal de creuar les muntanyes per un dels millors punts possibles. La carretera que va de les poblacions de Winthrop a Newhalemcreua de ple el parc nacional de ‘North Cascades’. Gairebé sense adonar-te’n, entre parada i parada a miradors amb vistes espectaculars, canvies de la banda est a la oest de l’estat. I quina diferència!

Com era d’esperar el primer que destaca, especialment després d’haver estat circulant per estats més aviat despoblats, és la gran densitat de carreteres, industries, àrees comercials, i gent en general. La seva màxima expressió és, per descomptat, la ciutat de Seattle, de la que se’n poden destacar un munt de característiques. En el passat va ser el port de sortida cap a la regió d’Alaska per als qui hi anaven a la recerca d’or, avui la seu de grans companyes comMicrosoft, Starbucks o Amazon.com (a banda d’haver vist néixer l’aeronàutica Boeing, amb seu ara a Chicago). Però per a molts Seattle sempre serà coneguda, a banda de pel seu edifici més emblemàtic en forma d’”agulla espacial”, per la seva influència en la història de la música moderna. No només és on va néixer el mític Jimi Hendrix sinó que també és l’origen del ‘grunge’, l’estil que tant van popularitzar a inicis dels anys 1990 el grup ‘Nirvana’ amb el seu ja històric disc ‘Nevermind’.

Posta del sol al 'Olympic National Park' de Washington

La resta de dies els vaig passar seguint gaudint de l’espectacular natura que es troba a l’estat.Un ferry em va dur des de ben a prop de Seattle fins a la ‘Olympic Peninsula’, bàsicament dominada pel ‘Olympic National Park’. Bona part del parc però és àrea protegida per a la vida salvatge, així que no hi ha carreteres que en facilitin l’accés. En aquesta ocasió per tant, em vaig haver de conformar en una breu visita a un dels seus cims sense ocasió d’endinsar-m’hi. Quelcom de similar m’esperava al gran cràter del volcà de ‘St. Helens’, al sud de l’estat. L’última gran erupció, que va causar 57 víctimes mortals i incalculables destrosses materials, va tenir lloc tot just fa 32 anys però és que en fa tan sols quatre que en va tenir de noves de menor importància. Com és d’entendre, el centre de visitants està situat a una distància més que prudencial. Ah! I a tot això sense rastre de la suposadament típica pluja de la costa nord-est. El màxim que vaig arribar a veure, en termes d’humitat meteorològica, van ser un parell de matins emboirats. Coses que passen.

Cràter del 'Mount St. Helens' al sud de l'estat de Washington

I parlant de coses que passen… Tot just ha tingut lloc aquesta matinada (hora catalana), a l’estat de Kentucky, l’únic debat entre els candidats a la vicepresidència de la Casa Blanca: Paul Ryan i Joe Biden. Un debat que arriba després d’una setmana de mals resultats per a la campanya d’Obama a gairebé totes les enquestes, a causa de la modesta actuació del president al primer debat davant Romney, atorgant-li més importància de la que normalment reben aquests debats. El resultat? Depèn a qui preguntis. Per una banda Biden ha estat tot el que no va ser el president: ràpid en les respostes, concret en el contingut i enèrgic en les interpel·lacions. Per l’altre també és cert que ha estat força ‘sobre-actuat’ en més d’una ocasió fins arribar a faltar a la correcció interrompent al seu contrincant. Paul Ryan, en canvi, ha desenvolupat el seu discurs amb molta més calma, emfatitzant les qualitats del candidat Romney, però sense destacar especialment davant l’agressivitat de Biden. L’autèntica guanyadora ha estat per a molts la moderadora, Martha Raddatz, qui ha sabut conduir la conversa per temes de transcendència que han obligat als candidats a posicionar-se en qüestions clau. De nou, caldrà esperar a noves enquestes per veure qui realment ha sortit més beneficiat d’aquest debat, però tot sembla indicar que Biden ha sabut parar el cop de l’anterior enfrontament, deixant el camí de nou obert de cara als dos debats presidencials de les properes setmanes.