Flotar a base de bones intencions

(text publicat el 19/06/2013 a www.kolhosp.com)

Hangar principal del projecte als molls de Copenhaguen, Dinamarca
Hangar principal del projecte als molls de Copenhaguen, Dinamarca

Posem per exemple que un bon dia d’estiu, xerrant amb els teus amics al voltant d’algunes cerveses, comencen a sorgir idees de llibertat i sostenibilitat per a crear un món millor. Diguem també que sentiu la necessitat de comunicar aquestes idees i promoure-les arreu del món. Llavors, de cop i volta, algú proposa: i si fem una ciutat flotant energèticament autosuficient a partir de materials reciclats, capaç de recórrer els mars, rius i canals del món per donar a conèixer les tecnologies que l’han fet possible, i salvar així el planeta de la seva segura destrucció a causa de les emissions de gasos amb efecte hivernacle? D’acord, molt probablement no va ser exactament així com es va arribar a la idea final del projecte però sí, més o menys això és el que un grup de joves de Dinamarca i Suècia estan intentant dur a terme als molls de Copenhaguen des de ja fa gairebé cinc anys. Si sona complicat i ambiciós és perquè ho és.

Al principi tot van ser bones notícies: es va aconseguir una nau industrial on començar a construir la flota i un munt de gent es va apuntar a col·laborar desinteressadament. Les idees també florien i apareixien projectes paral·lels que es desenvolupaven tot i no ser d’especial rellevància per al projecte principal. Durant força temps fins i tot van poder comptar amb el finançament de fundacions i donatius que els permetien mantenir un bon ritme de treball tot i la precarietat dels materials (gairebé tots ells reciclats i recuperats de les deixalles). En el seu punt més àlgid el projecte disposava, entre d’altres coses, de: una embarcació tipus catamarà com a prototip per a la resta, una embarcació a partir d’una vella barca com a hivernacle, una sauna flotant en forma de tortuga, una bicicleta amb una cuina acoblada per a fer creps, desenes de bicicletes reciclades de tot tipus, un escenari sobre rodes, una “botiga” amb roba gratis sobre rodes i un espai on disposar d’informació sobre el projecte i oferir cafè ecològic als curiosos (en aquest cas però, sense rodes).

Detall de l’hivernacle instal·lat sobre un antiga barca.
Detall de l’hivernacle instal·lat sobre un antiga barca.

Amb el temps els diners es van anar acabant, al mateix temps que l’entusiasme inicial de la gent que col·laborava amb el projecte també semblava haver desaparegut. Ja fa una mica més d’una setmana que vaig arribar aquí a Copenhaguen, un dilluns a dos quarts de set de la matinada per ser més exactes, per unir-me també de forma temporal al projecte de la ciutat flotant. Als carrers hi havia ben poca activitat i als voltants de la parada del bus que m’hi va portar no hi havia ni rastre de cap cafeteria oberta a aquelles hores. Vaig decidir començar a caminar en direcció a la nau industrial on iniciaria la col·laboració de tres setmanes de durada. No esperava trobar-hi ningú a aquelles hores, però tampoc que la primera persona hi aparegués passades les deu del matí i que els primers responsables del projecte no traguessin el cap fins més enllà del migdia. La cosa no pintava bé, i encara menys si prenia com a referència els tòpics de la gent del nord d’Europa.

L’energia que quedava en les ments dels responsables del projecte semblava haver-se esvaït del tot. És realment complicat intentar ajudar a algú que no sap en quina direcció va. De moment crec que les meves insistents preguntes i insinuacions han contribuït a organitzar reunions per a replantejar el projecte. Probablement aquesta serà la meva principal contribució al mateix en les tres setmanes que m’hi estaré. Ara mateix tot està en un perillós ‘stand-by’ a falta de confirmar una nova injecció econòmica. Oficialment no hi ha ‘pla b’, però no cal molta imaginació per saber quin és.

Tot i les més que bones intencions inicials, per desgràcia i un cop més, un projecte nascut de les ganes de millorar el món i oferir una alternativa al model de societat i economia actual, ha topat amb les barreres del dia a dia i està en risc de desaparèixer. Em recorda al 15M de Barcelona, al mateix barri de Christiania de Copenhaguen i a tantes bones idees que han acabat diluint-se per tenir una estructura basada excessivament en la bona voluntat de les persones que el formen. Per desgràcia, sembla ser que no només de bones intencions es pot sobreviure.

Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.