UNA D’ESCLAUS I CAÇARECOMPENSES, TARANTINO REFÀ DJANGO

(text publicat el 22/01/2013 a www.avivaveu.com)

Em pregunto si alguns crítics cinematogràfics han vist “Django Unchained“, l’última proposta de Quentin Tarantino recentment estrenada, abans d’escriure’n la ressenya. Em pregunto també si han arribat a veure la “Django” original, la de 1966, i si coneixen els clixés més típics dels spaghetti western. El que ara ens presenta el director d’obres com “Reservoir Dogs” o “Kill Bill” no entra dins un sol gènere sinó que en suma un munt ben barrejats. Per mi ja seria un feixuc esforç haver de penjar-li l’etiqueta de pel·lícula del Far West, i ncara més la dels westerns que es filmaven a Almeria amb actors americans i equip italià. Tot plegat li ha servit d’inspiració, però el resultat se n’allunya tant que finalment només la podem qualificar d’una nova genialitat del gènere que ell mateix es va inventar fa uns vint anys amb “Reservoir Dogs” i la gran “Pulp Fiction“. La nova “Django” (el personatge de la qual apareix en una trentena de films més, la majoria de finals dels 60 i principis dels 70) reflexiona sobre la crueltat de l’esclavatge, just abans de l’inici de la Guerra Civil americana, a través dels dos protagonistes de la història, que decideixen unir esforços tot i els seus distants orígens. La violència, els grans paisatges, els diàlegs carregats d’astúcia, i una fotografia impecable són els recursos de Tarantino.

Hi ha moments, però, en que es pot dubtar si s’està veient una preqüela d'”Inglourious Basterds“. Bona part de la trama sembla feta a mida per al lluïment deChristoph Waltz interpretant al Dr. King Schultz, un caçarecompenses d’origen alemany amb molts punts en comú amb l’oficial nazi que Waltz va encarnar a l’anterior film de Tarantino. També La posada en escena de molts diàlegs i situacions compromeses en les que l’espectador és còmplice del que s’està desenvolupant a la pantalla recorden les més cèlebres d’aquella pel·lícula. Sigui com sigui, Christoph Waltz torna a fer una magnífica feina sent capaç de portar sense aparents esforços el pes de la trama. No puc dir el mateix del suposat protagonista del film, Jamie Foxxfent de Django, qui en alguns moments no sembla acabar d’aguantar tot el que el personatge li demana. Completen el repartiment actors de la talla de Samuel L. Jackson, Kerry Washington i Leonardo DiCaprio. Cal destacar, a més, el “cameo” deFranco Nero, l’actor que el 1966 va interpretar el primer Django i apareix aquí preguntant al nou, amb certa cara de desconcert potser en veure que és negre, si sap lletrejar el seu nom: -D-J-A-N-G-O, La d és muda. -Ho sé. I tant que ho sap!

Ara bé, que ningú esperi trobar massa referències al film original més enllà de la melodia dels crèdits inicials, perquè Tarantino es salta tota la simbologia i argument central. No apareix cap caixa de morts, tampoc cap metralleta d’alta capacitat, no és una història d’enfrontament entre dos bàndols per un botí d’or. I no és que el director (que alhora n’és també el guionista) fos un desconeixedor d’aquests símbols. Ell mateix va participar al 2007 en la “Django” del director japonès Takashi Miike, on no només no es saltaven els símbols de l’original sinó que Tarantino hi interpretava el personatge que s’intueix que podria ser l’avi del propi Django. Tot i això, si molts han qualificat “Django Unchained” d’homenatge als spaghetti western, deu ser perquè a l’inici es veuen un parell de zooms ràpids característics del gènere. Si analitzem les localitzacions veiem també que només el primer terç del film té lloc al que es pot qualificar d’oest americà, però més concretament al sud-oest americà. La resta té lloc a la riba est del riu Mississipí, al deep south, i per tant els paisatges i maneres recorden més a escenes de “Gone with the Wind” que no pas als deserts dels films de Sergio Leone. A Tarantino però, només li cal una breu silueta per evocar-nos tot l’imaginari de l’Home sense nom que Clint Eastwood va interpretar a terres espanyoles. La trobem gairebé al final de la pel·lícula, una mica com passa amb l’homenatge que també se li fa a la quasi homònima “Rango“.

En qualsevol cas, aquesta és una més de les imprescindibles del director, amb tantes lectures i nivells de gaudi com se li vulguin trobar. Funciona com a film d’acció, com a denúncia poc convencional de l’esclavatge i potser fins i tot com a història d’amor. Les més de dues hores i mitja no es fan ni de bon tros llargues, tal i com s’espera d’un mestre del llenguatge audiovisual com Tarantino. Ara que ja sabem que probablement no hi haurà una tercera part de “Kill Bill”, només ens queda veure “Django Unchained” per segona i tercera vegada durant l’espera de la propera obra d’un director que sap aprofitar la llibertat creativa i econòmica que ben pocs tenen i que tants voldrien.

El Rei, musica country i alguns processos difícils d’explicar

(text publicat el 09/01/2012 a www.lavanguardia.com)

"Street car" a Memphis

Asheville, North Carolina .- Encara que geogràficament Tennessee es troba al mig del país, això de viatjar pels estats considerats del sud està sent tota una experiència. Passar el cap d’any a Memphis va ser la benvinguda ideal a l’estat que va fer gran la música country i, posteriorment, a Elvis Presley. Segurament les dates hi han ajudat, però la sensació de festa continuada ha estat present en les diferents ciutats que he visitat. Tant al “Beale Street” de Memphis com al “Broadway” de Nashville, cada nit es poden trobar múltiples actuacions en viu que intenten reviure un passat musical que probablement ja no tornarà a ser el què un dia va ser.

Wikipedia Facts: TENNESSEE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,83% – McCain/Palin: 56,90%
-El 36è estat en superfície: 109.247 Km2 (3,4 “Catalunyes”)
-El 17è estat en població: 6.346.105 habitants a 2010 (0,85 “Catalunyes”)
-El 19è estat en densitat de població: 53,29 hab/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: 21 Grams / The Green Mille (filmades a)
-Tòpic: L’estat de la música Country

La primera parada, especialment venint de Tupelo (Mississippi), havia de ser Memphis. Un jove Elvis hi va aterrar amb la seva família al 1948 i és aquí on va començar la seva carrera musical que el va portar a ser “el Rei”. Per als més fans hi ha un munt de possibilitats per recordar-lo. Des de fer un tour per Graceland (la seva mansió), al museu del “Rock and Soul” o la visita aSun Studio (on va ser “descobert i va gravar els seus discs). El problema és que tot i que m’encanta Elvis, sempre m’acaba resultant un pèl embafador després d’unes quantes cançons. Calia doncs continuar la ruta cap a la capital de la música a partir de la qual Elvis va crear els seu particular estil, i la que més sovint m’acompanya a la carretera. I es que va ser a Nashville, -concretament al 1925 al Grand Ole Opry– on es va iniciar la transformació de la música Country cap el que és avui en dia. El que en aquells temps no eren més que cançons populars cantades als bars i places dels pobles va acabar sent, gràcies a les estacions de ràdio establertes a Nashville, un fenomen de masses al país i arreu del món.

"Country Music Hall of Fame" a Nashville

I mentrestant, la tan anticipada cursa cap al nomenament del partit republicà per fi ha començat. El caucus d’Iowa ja ha quedat enrere amb un resultat que atorgarà 13 delegats per Romney i 12 per Santorum, dels 2.380 que hi ha en joc de cara a la convenció republicana d’Agost. Però això no para i aquesta setmana és el torn de New Hampshire, un estat al nord-est del país on s’esperen resultats força diferents als d’Iowa. Si bé fins ara les qüestions religioses i purament conservadores han tingut un paper determinant, a New Hampshire caldrà buscar altres recursos degut al caràcter més moderat de la població. S’esperen doncs bons resultats per a Mitt Romney i potser també per a Jon Huntsman, que va saltar-se el primer caucus per tal de centrar-se en aquest estat. El dubte és què passarà Rick Santorum, que va sorprendre amb molt bons resultats però que no ha comptat amb suficient suport ni temps per “treballar-se” el terreny tal i com va fer a Iowa. Ah! I cal tenir molt present també que el sistema canvia doncs a New Hampshire no es celebren caucus sinó primàries semi-obertes, en les que poden participar tant els que han declarat ser votants republicans com els que s’han registrat com a independents.

Dubtes? A veure si aconsegueixo esvair-ne alguns. Els caucus consisteixen en reunions veïnals on s’escolten les propostes de les diferents candidatures (mitjançant representants dels candidats)  i cadascú vota després la opció que més li ha agradat. A les primàries, en canvi, simplement es vota el candidat escollit sense haver d’escoltar postures ni reunir-se amb els veïns. Però això no és tot, doncs a les primàries no sempre pot votar la mateixa gent a cada estat on es celebren. Per a votar als EUA cal estar prèviament registrat com a votant i, en el tràmit, es pregunta al ciutadà si vol constar com a votant republicà, demòcrata o independent. Mitjançant això, els partits de cada estat defineixen qui pot participar en el procés d’elecció del candidat segons la seva “afiliació”.

Per mi la setmana ha estat llarga i atapeïda, i la ruta sempre m’obliga a continuar sense massa temps a descansar. Però per sort he pogut passar el cap de setmana sense presses camuflat entre estudiants de la universitat de Tennessee a Knoxville, la ciutat on va créixer Quentin Tarantino. Bon ambient, xerrar de tot i de res, cerveses (sempre!) i escoltar música country al porxo de la casa. El millor que podia fer per agafar forces abans de canviar d’estat, tot creuant les “Smoky Mountains” fins a North Carolina.