Quadrícules i tornados al pas per Kansas

(text publicat el 19/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Una part de la quadricula de carreteres al nord-est de Kansas

Des Moines, Iowa .- Hi ha una regió entre els estats de Nebraska i Kansas en què la terra és tan plana i la densitat de població tant baixa, que les carreteres formen una quadrícula. Fins i tot les poblacions estan quasi alineades, cosa que fa que em pregunti si va ser abans la carretera o el poble. Al planejar la ruta vaig tenir clar que una zona així l’havia de visitar, encara que després al passar-hi la quadrícula es difumina per passar a ser una senzilla carretera recta i llarga enmig de camps. Per descomptat no tot Kansas és així, però en general sí que hi dominen les grans extensions dedicades a la ramaderia, l’agricultura i l’indústria que l’envolten. De fet Dodge City -la meva primera parada- és un dels principals centres de processament de carn del país, cosa que es deixa notar fàcilment amb “l’olor” que impregna tota la zona.

Wikipedia Facts: KANSAS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,65% – McCain/Palin: 56,61%
-El 15è estat en superfície: 213.096 Km2 (6,64 “Catalunyes”)
-El 33è estat en població: 2.853.116 habitants a 2010 (0,38 “Catalunyes”)
-El 40è estat en densitat de població: 12,7 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Wizard of Oz – Superman – Dances with Wolves 
-Tòpic: La cistella del pa – L’estat dels gira-sols

Buscant una mica de contrast vaig anar a parar a Wichita, la ciutat més poblada de l’estat i, segons diuen, una de les deu millors dels EUA on viure. Però a no ser que els factors que van tenir en compte per fer el rànquing fossin diferents als que jo prioritzaria, diria que s’han passat. Motius a favor no en falten: uns llocs de feina de qualitat gràcies a importants seus d’empreses aeronàutiques, un preu de l’habitatge més que raonable, i un ambient en general agradable i tranquilper passejar els diumenges a la tarda. Però també n’hi ha alguns en contra, com la sensació de poca activitat cultural i… les alertes de tornado. Sí, tota la regió central dels EUA és ben famosa per les fortes tempestes que en ocasions originen devastadors tornados i aquí no se n’escapen. De fet, recordeu com arriba Dorothy des de Kansas al país d’Oz? Exacte.

Cel tapat al "Tallgrass Prairie National Preserve", Kansas

Justament va ser l’alerta per una d’aquestes tempestes la que em van fer marxar de Wichita unes hores abans de les previstes. No m’hagués importat gens veure en directe un tornado per fer-li un parell de fotos, però suposo que el seny va fer acte de presència. Durant el trajecte fins a Kansas City passant per la “Tallgrass Prairie National Preserve”, els forts vents i els cels tapats van ser constants però en cap cas vaig observar res que pogués recordar a un remolí. No hi va haver ocasió per a una foto. La tempesta em va esquivar (o jo a ella) només tocant terra en forma de tornado en algunes zones rurals dels afores de la ciutat (tot i que va fer destrosses importants a altres regions). Ja està bé així. Parlant amb qui m’acollia vaig descobrir que tampoc no és un fenomen tan senzill d’observar ja que ella, tot i haver-hi viscut des de petita, mai no havia tingut l’oportunitat de veure’n un en primera persona.

Una altra tempesta ben diferent és la que viuen els canals de notícies 24h amb el que han anomenat “La guerra contra les dones”.  La competició contra Santorum va fer que Romney hagués d’apropar-se a la dreta ultra-conservadora, havent d’adoptar certes postures en contra del control de natalitat. Aquestes afirmacions li estarien passant ara factura en les enquestes d’intenció de vot respecte d’Obama i, per tant, la lluita per convèncer el vot femení està atraient molta atenció. Especialment ara que sembla que Mitt Romney s’ha quedat sense rivals a la cursa republicana i els mitjans de comunicació ja el comparen amb el president i gairebé ignoren la resta de candidats. De moment, pel que fa al debat sobre l’elecció de candidat o candidata a la vicepresidència, Romney ha anunciat que ha delegat la recerca a una membre del seu equip i que no en desvetllarà el nom fins a la convenció d’agost a Tampa.

"Skyline" de Kansas City, a Missouri

I amb tot això jo ja havia anat a parar a un altre estat, i quasi sense assabentar-me’n. Sabia que la frontera entre Kansas i Missouri divideix la ciutat de Kansas City, però no m’esperava que la part més interessant i desenvolupada de la ciutat es trobés a l’estat que no li dóna el nom. Però només va caldre fer com si no ho sabés i no fixar-me amb fronteres, per gaudir d’una ciutat amb molta més vida que Wichita: visita a un mercat de segona mà, cafeteries encantadores, dos “weeklies” (revistes independents gratuïtes) i, fins i tot, un festival de cinema que es celebrava mentre jo era a la ciutat. Què més puc demanar? Com comprendreu aquesta ciutat sí que entra per mèrits propis a la meva llista particular de “llocs on si s’escau, en un moment determinat, podria arribar-hi a viure per una temporada”.

Nebraska és com… el beisbol?

(text publicat el 13/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge al nord-oest del esta

Dodge City, Kansas .- La pregunta “Què fa un de Barcelona per aquí?” ha tornat al dia a dia. És evident que, en general, ni tan sols a la gent de Nebraska els agrada Nebraska. L’estat és de nou un dels menys poblats, amb molta presència ramadera, i enormes camps destinats a l’agricultura (sobretot al blat de moro i la soja). Aquest cop, però, no hi ha parcs nacionals a visitar i el paisatge, sense deixar de ser interessant, és molt menys espectacular. Quasi el noranta per cent de les poblacions no arriben als 3.000 habitants, cosa que es fa evident en creuar els pobles en un tres i no res. Molts no tenen ni benzinera. De fet, només Omaha -que no és la capital- es pot arribar a considerar ciutat, i la mostra és que ha estat l’únic lloc a tot l’estat on he trobat senyal de dades per al mòbil (internet).

Wikipedia Facts: NEBRASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,60% – McCain/Palin: 56,56%
-El 16è estat en superfície: 200.520 Km2 (6,24 “Catalunyes”)
-El 38è estat en població: 1.826.341 habitants a 2010 (0,24 “Catalunyes”)
-El 43è estat en densitat de població: 8,88 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Children of the Corn
-Tòpic: L’estat de la vedella – L’estat de les grans planes

La ruta fins arribar a Omaha es va fer llarga i fins a cert punt monòtona. Vista una vaca vistes totes, vist un camp segat… Per descomptat hi va haver pobles amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un cinema petit i antic, una gasolinera abandonada, o els motels on inevitablement em vaig allotjar. Però en general cada població recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort la temporada de “baseball” als EUA acaba de començar, i per si em faltaven motius per animar-me, l’equip local jugava contra els mítics (gràcies als Simpsons) “Isotopes” d’Albuquerque.

Aguantar el partit de beisbol fins arribar al final es va fer llarg i fins a cert punt monòton. Vist un “strike” vistos tots, vista una bola perduda… Per descomptat hi va haver moments amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un “homerun”, el cant de l’himne, o els nens jugant a la gespa sense atendre el joc. Però en general, cada jugada em recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort era el primer cop que assistia a un partit de beisbol així que no em van faltar motius per distreure’m intentant entendre tot plegat de què anava, i acabar veient la metàfora perfecte per Nebraska. Ja em perdonareu.

Jugador dels "Isotopes" preparat per entrar al joc

Respecte de la campanya de les primàries republicanes la setmana no podia haver estat més moguda. La retirada de Rick Santorum de la cursa a la candidatura, tot i que no va agafar a molts per sorpresa, marca un abans i un després al fer força més fàcil el camí a Mitt Romney. Tan Newt Gringrich com Ron Paul segueixen insistint que aguantaran fins al final però, tot i que a Newt ja li ha faltat temps per reclamar el suport dels seguidors de Santorum, cap dels dos compte amb possibilitats reals de sortir-ne victoriós. Comença així ara una nova etapa en la qual probablement es parlarà molt més seriosament de les opcions que té Romney per triar candidat a la Vicepresidència, així de la manera com unir el partit després d’uns mesos on la divisió s’ha fet més que evident.

Antiga màquina de vapor exposada al museu d'Omaha

Abans de canviar d’estat no em podia saltar una breu visita a la “Omaha Union Station”, una important estació de trens ara convertida en museu. La història de l’estat està íntimament lligada als ferrocarrils i de fet la seu de la “Union Pacific”, la empresa que controla la xarxa ferroviària més gran als EUA, està situada a la ciutat d’Omaha. La important ruta que va de Chicago fins a San Francisco creua l’estat, i a l’alçada de la població de North Platte s’hi ubica el que es considera el centre d’intercanvi de vies més gran del món. Però jo vaig en cotxe, així que m’he pogut prendre la llibertat de triar ruta passant pel poble amb l’última “Soda Fountain” tradicional en funcionament a Nebraska. Abans de les grans màquines automàtiques que es poden trobar avui a qualsevol gasolinera i establiments de “fast food”, els refrescos com la Coca-Cola calia anar-los a buscar a les farmàcies on, de forma manual, es barrejava el xarop amb l’aigua amb gas per elaborar la beguda. Tot un petit plaer que poc té a veure amb el gegantisme dels gots que s’utilitzen avui en dia, que superen amb facilitat el litre.

Camps, prats i ranxos infinits a Wyoming

(text publicat el 10/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge de "Turtle Rock", al sud-est del estat.

Humphrey, Nebraska .- El pas pels deserts de Nevada no va ser suficient “frenada” abans d’entrar a l’estat menys poblat de tots, Wyoming. El contrast és força considerable ja que, tot i que a altres estats també m’he trobat amb zones deshabitades, aquí mai hi havia una gran ciutat al final del trajecte. Amb un cens de menys de 600.000 habitants, ja us podeu imaginar la mida de la majoria de poblacions, inclosa la capital. De fet, està tan buit que és el segon estat amb menys densitat de població (només després de la immensa Alaska) tot i ser un dels més petits. Em pregunto si no seria el primer si no fos per “l’efecte crida” que crea la falta de taxes. A diferència de la resta d’estats, Wyoming no cobra impostos a la renda ni a persones ni a empreses cosa que atrau teòrics nous habitants tan distingits com el mateix Harrison Ford.

Wikipedia Facts: WYOMING

-Resultats 2008: Obama/Biden: 32,54% – McCain/Palin: 64,78%
-El 10è estat en superfície: 253.348 Km2 (7,89 “Catalunyes”)
-El 50è estat en població: 563.628 habitants a 2010 (0,08 “Catalunyes”)
-El 49è estat en densitat de població: 2,08 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Brokeback Mountain – Close Encounters of the Third Kind
-Tòpic: L’estat dels cowboys

Al mirar el mapa de Wyoming jo quasi només hi veia una cosa: el parc nacional de Yellowstone (situat a la cantonada nord-oest de l’estat). El pla inicial era anar-hi directament per passar-hi uns quants dies gaudint de l’espectacular natura, però resulta que  les carreteres que arriben al parc des del sud estan tancades fins a mitjans d’abril per la “temporada d’hivern”. Cap problema, al setembre ja hi haurà temps. A canvi, vaig fer un parell de nits al tranquil poble de Jackson, porta d’entrada tant del famós parc nacional, del “Grand Teton National Park”, com també d’algunes de les pistes d’esquí amb més pendent del país. Però no estava pas sol, allà mateix els nombrosos uapití del “Elk National Refuge” (i algun ant despistat) també esperaven que es fongués la neu per tornar a les muntanyes mentre jo passava una bona estona amb els voluntaris de la “community radio” local.

"Grand Teton National Park", Wyoming

Gairebé al mateix temps, a la cursa a la candidatura republicana, Mitt Romney s’enduia tres noves victòries a les primàries de Maryland, Wisconsin i el Districte de Columbia (on és la capital, Washington D.C.). A cada votació va quedant més clar que el candidat Rick Santorum té ben poc a fer davant els bons resultats i la potència econòmica de Romney. De fet, fins i tot es comencen a sentir previsions dels més atrevits que parlen de la seva imminent retirada aquesta mateixa setmana. Oficialment però, ell assegura estar convençut d’arribar fins al final. Com a mínim s’espera que arribi fins a la propera data clau, el 24 d’abril, en què es celebren primàries al seu estat natal de Pennsylvania (així com a quatre estats més). El problema és que, si fins fa ben poc, la victòria de Santorum a l’estat que el va veure créixer semblava quasi segura, les enquestes més recents mostren com Romney estaria aconseguint capgirar les intencions de vot. En tot cas encara queden molts dies i, amb la velocitat i intensitat que imposen les cadenes de notícies 24h, qualsevol cosa pot passar. Un exemple: Hores d’ara moltes ja parlen obertament de les opcions que té Romney a l’hora de triar un possible vice-president, com si ja fos ell el nominat.

Moment final de la subhasta del "poble més petit dels EUA"

Però tornant a Wyoming, després de gaudir d’alguns dels espais naturals al sud-est, no em podia permetre finalitzar el meu recorregut per l’estat menys poblat sense passar per l’auto-anomenada “població més petita del país”. El propietari de la casa i la gasolinera que formen el poble de Buford s’hi va quedar sol després de la pèrdua de la seva dona i que el seu fill s’independitzés. Això va deixar el cens a tan sols un habitant, i una bona excusa per fer parar als turistes a posar benzina i fer-se una foto. Però després de vint anys de viure-hi, “l’alcalde” va decidir jubilar-se i vendre tot el poble sencer al millor postor. La casualitat va voler que la subhasta fos el mateix dia que jo tenia previst passar per la carretera on es troba. En uns ràpids sis minuts, uns vietnamites anònims ho van adquirir tot per 900.000$, provocant un generós somriure a l’antic propietari. A mi ara m’esperen per endavant uns quants estats quasi tan deserts com aquest, en una de les zones que més ganes tenia de visitar des del inici del projecte. Potser quan arribi a la propera gran ciutat a mi també se’m dibuixa un bon somriure…

Un “aloha” passat per aigua

(text publicat el 15/03/2012 a www.lavanguardia.com)

Surfista a la platja de "Sunset"

Death Valley, California .- Aloha! Quina ironia més fina la del conductor del bus que em va dur des de la terminal on va aterrar l’avió fins l’edifici principal de l’aeroport de Honolulu. “Que tingueu bon temps! Tot i que no sé perquè ho dic… que aquí sempre tenim bon temps!”. Per un moment me’l vaig creure i tot. Potser sóc jo, però set dies seguits de pluja no són el que jo acostumo a anomenar bon temps. No és que fos constant i fes impossible totes les visites, però ha estat suficient com per ajudar a trencar quasi tots els tòpics sobre les illes de Hawaii. Començant pel primer, ja que a l’arribada no hi ha cap noia amb biquini que et posi un collar de flors. Anem bé.

Wikipedia Facts: HAWAII

-Resultats 2008: Obama/Biden: 72,40% – McCain/Palin: 26,78%
-El 43è estat en superfície: 28.311 Km2 (0,88 “Catalunyes”)
-El 40è estat en població: 1.360.301 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 13è estat en densitat de població: 72,83 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Tora! Tora! Tora!
-Tòpic: El paradís del Pacific – L’estat més jove

Els primers dies els vaig passar a la costa nord de l’illa d’Oahu, lluny del sud on hi ha la gran ciutat de Honolulu (capital de l’estat amb una àrea metropolitana d’un milió d’habitants i ciutat de naixement de Barack Obama) i també la turística i plena d’hotels Waikiki (heu jugat mai al joc de taula “Hotel”?). La visió de tants edificis en un indret famós per les seves platges solitàries, em va esgarrifar tant que vaig allunyar-me’n tant com vaig poder. Vaig encertar-ho. Al nord hi vaig trobar el paradís dels surfistes, ja que allà és on les onades arriben amb més força i en la direcció adequada per a l’esport. De fet, milers de practicants arriben aquí cada any per poder “surfejar” a les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”. Però jo no en sé de fer surf així que, plovent com plovia, em vaig sentir “més perdut que els personatges de”… Sí, acudit fàcil per dir que a la North Shore és també on es van gravar moltes de les escenes de la popular sèrie “Lost”. La platja on es va estavellar l’avió, el poblat de “The Others”, o la platja on van muntar el campament els supervivents de l’accident són accessibles i ben fàcils de trobar. Visites recomanades no només per als fans de la sèrie, ja que també són alguns dels indrets més tranquils, icònics, i fotogènics que he trobat.

La platja de "l'accident" a la sèrie "Lost".

A poc a poc em vaig anar adaptant a les condicions meteorològiques i, tot i que les temptacions d’entrar a una sala de cine van ser importants, vaig acabar unint-me a l’enemic entenent que si la qüestió era mullar-se res com capbussar-se al Pacífic. De fet fins i tot em vaig comprar unes ulleres de bussejar per uns deu dòlars. Una més que rendible inversió que em va permetre descobrir corals i peixos tropicals espectaculars a tocar de la costa oest de l’illa i que més endavant m’evitaria “xocar” amb una tortuga marina a la “Big Island”, el destí següent.

L’illa dels volcans, “Hawaii”, és la que dóna nom també a tot l’estat. El motiu de la duplicitat del nom es remunta als temps de “Kamehameha el Gran” (res a veure amb “Bola de Drac”), qui va unir sota el seu control totes les illes de l’arxipèlag al 1795. El territori resultant el va anomenar com a “El Regne de Hawai’i”, en honor a la seva illa natal. Així que per evitar confusions, avui en dia tothom l’anomena amb el gens irònic nom de “L’Illa Gran”, perquè no només ho és sinó que a més segueix creixent gràcies a l’activitat volcànica. De fet és l’única de les illes que conté volcans en actiu i, tot i que ara mateix les erupcions no són massa espectaculars, amb una mica d’esforç és possible veure la lava incandescent del volcà Kīlauea. Però no només. Molt menys massificada que l’illa d’Oahu, també ofereix indrets idíl·lics on contemplar la posta de sol, o platges de brillant sorra negre on prendre el sol. Ah! I a més es pot arribar en cotxe fins al cim més alt del món, el del volcà  Manua Kea, que supera al de l’Everest sempre que es mesuri des de la seva base al fons marí.

Volcà actiu a la "Big Island"

Mentrestant, a la campanya de primàries republicanes, la batalla per a la candidatura segueix en marxa després d’un superdimarts poc decisiu. De fet, només una setmana després de que Mitt Romney guanyés la majoria de delegats en joc a la destacada cita, Rick Santorum ja s’ha anotat tres noves victòries als estats de Kansas, Alabama i Mississippi. Queda ara més clar que mai que la cursa és cosa d’ells dos ja que Newt Gingrich, tot i que es resisteix a abandonar, hagués hagut d’aconseguir millors resultats als estats del sud per tenir opcions per al que queda de campanya (i Ron Paul ja fa temps que va quedar descartat a causa de les seves particulars idees). Les properes cites, com les de Missouri o Illinois aquesta setmana i la que ve, seran les encarregades de determinar si la cursa continua (en cas de victòria de Santorum) o si s’acosta al final (en cas de victòria de Romney). Per a mi el que continua és la ruta per terres californianes, deixant enrere surfistes i volcans amb la sensació que un dia hi tornaré a passar. No per les platges ni els “resorts” turístics, tampoc pel clima. Sinó perquè, si és prou grossa i s’ho val, sé que em costarà resistir la temptació de viure en persona la propera erupció volcànica. Mahalo i aloha!

Superdimarts, o no tant

(text publicat el 07/03/2012 a www.lavanguardia.com)

El "lounge" del hostal a la North Shore de Oahu

Oahu’s North Shore, Hawaii .- Estem igual que estàvem, o gairabé. Es pot dir que el superdimarts de les primàries republicanes l’ha guanyat Mitt Romney (tal com explica Marc Bassets a La Vanguardia), però en general hi ha hagut poques sorpreses tot i les grans expectatives posades en aquesta cita tant important. Cada candidat ha acabat guanyant allà on ja havien pronosticat les enquestes prèvies que guanyaria i l’únic cas que no es veia clar, a Ohio, finalment ha estat ell qui s’ha endut la victòria (amb una diferència de l’1% de vots respecte de Rick Santorum). En tot cas, tot i que actualment Romney lidera clarament la cursa, encara és massa aviat per descartar per complert a la resta de candidats. Tots ells estan prou lluny de la xifra total necessària per assegurar-se la nominació i Romney no sembla acabar de convèncer alguns votants republicans. A més, enguany cal afegir-hi l’entrada en joc dels “Super PACs” mitjançant el quals els candidats poden rebre donacions econòmiques il·limitades per a la seva campanya. Tots ells en tenen, i sembla que han pogut sumar prou recursos com per aguantar fins al final de la cursa.

Finalment seguir els resultats del superdimarts des de la North Shore a l’illa d’Oahu ha acabat tenint els seus avantatges i inconvenients. Tot i estar plovent de forma intermitent des de les deu del matí, he complert les previsions de començar a escriure aquestes línies amb el banyador posat. La temperatura és prou bona i l’aigua no està gens freda, així que posats a remullar-nos res millor que fer-ho capbussant-se a les aigües del Pacífic. Les primeres votacions han acabat a la una del migdia (hora de Hawaii) i així, al contrari de molts dels qui ho segueixen des del continent aquí encara tenia tota la tarda per endavant. La CNN anava donant els resultats de les enquestes a peu d’urna mentre dinava al “lounge” del hostal on he fet nit però calia anar en compte, perquè si algú obria la porta del magatzem es perdia el senyal “del cable”. Per sort internet ha estat funcionat molt millor del que ho va fer ahir en mig d’una bona tempesta. De mica en mica han anat arribant al “lounge” la resta d’hostes surfistes buscant un lloc on descansar i on connectar-se amb els seus portàtils, mòbils o “tablets”. Hi ha hagut de tot, des dels que estan més o menys al dia de la campanya i cridaven un “Go Ron Paul!” cada cop que el candidat apareixia a la televisió fins als que ens preguntaven si era avui que es votava el president dels EUA. Però no, no és avui.

Tot i l’enrenou avui només s’ha votat a 10 dels 50 estats, el candidat republicà que haurà de combatre Obama de cara a les eleccions de novembre (qui ja va dir que opta a la reelecció). El sistema estableix que cada estat, en funció de la mida i la població, envia un determinat nombre de delegats a la convenció final republicana que es celebra al més d’agost (enguany a Tampa, Florida). Un cop allà cadascun d’aquests delegats donarà el seu vot a un dels candidats que hagin aguantat fins al final l’esgotadora cursa de les primàries, un vot condicionat als resultats i normes de les primàries o caucus del seu estat. En alguns casos el candidat guanyador s’endú tots els vots dels delegats de l’estat, en altres es reparteixen de forma proporcional als resultats i en altres les normes són tant complicades que només els més experts s’atreveixen a projectar el repartiment de delegats. És per això que és fàcil veure resultats lleugerament diferents segons el mitjà que es consulta. I quants delegats s’acabaran decidint avui? Doncs segons la CNN una mica més de 419, és a dir un 36% dels 1144 que calen per guanyar a la convenció final.

A partir d’ara les votacions continuaran a la resta d’estats durant les properes setmanes i mesos fins a completar els 50 que formen la unió. Així, per exemple, fins a finals de març hi ha programats un gran nombre de caucus, on el candidat Ron Paul acostuma a aconseguir bons resultats gràcies a l’entusiasme dels seus seguidors i les particularitats del procés. Al llarg de les properes setmanes també es celebren les primàries als estats d’Alabama i Mississippi, on es creu que Newt Gingrich pot fer-se amb la victòria. Està per veure doncs com es defensen els principals candidats, Mitt Romney i Rick Santorum, en un procés que com més llarg més important és comptar amb  recursos econòmics sufucients (tant per a les despeses de campanya com per als cars minuts publicitaris dels estats amb més població).

Jo acabo el text assegut a la part del darrera d’un cotxe després de seguir el final del superdimarts exclusivament per Twitter. Què voleu que us digui? No ha estat culpa meva. Qui m’acull avui ha insistit que havia de deixar de banda la CNN per unes hores i gaudir de l’oportunitat de compartir una barbacoa en un hangar privat a l’aeroport de Honolulu. Tenia tota la raó del món. A vegades cal saber trobar l’equilibri apropiat per a cada cosa i aquí, els que fan surf, d’això en saben força.