Rere les patates d’Idaho, i els debats presidencials

(text publicat el 04/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Collint patates a un camp a prop de Bliss, Idaho

Carlton, Washington .- Patates fregides, patates amb ‘bacon’ i formatge, patates amb espècies, ‘tater tots‘, amanida de patates, puré de patates, patates púrpura fregides, patates ‘xip’, i finalment ‘hash browns‘. Per descomptat hi ha moltes més varietats i maneres de preparar patates, quasi innombrables, però una ració al dia mentre circulava per les terres d’Idaho crec que va ser més que suficient. I és que l’estat produeix fins un terç de totes les patates consumides als Estats Units, incloent una bona part de les que es serveixen als omnipresents restaurants de la marca McDonald’s. De fet va ser una companyia local la que al 1953 va patentar les patates congelades per a fregir, possibilitant-ne l’abastiment durant tot l’any i fent créixer la industria a la zona. Tot i això no me’n puc estar de dir un cop més, ‘però no només’. De fet, trobar camps de patates on fer-hi quatre fotografies va ser força més complicat del que en un primer moment preveia.

Wikipedia Facts: IDAHO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 36,10% – McCain/Palin: 61,53%
-El 14è estat en superfície: 216.632 Km2 (6,75 “Catalunyes”)
-El 39è estat en població: 1.567.582 habitants a 2010 (0,21 “Catalunyes”)
-El 44è estat en densitat de població: 6,04 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: My Own Private Idaho – Dante’s Peak (filmada a)
-Tòpic: L’estat de les patates

Arribant des del ‘Yellowstone National Park’, necessitava passar uns dies tranquils per tal de recuperar forces. ‘Idaho Falls’, a l’est de l’estat i amb un elevat nombre de població de religió mormona, va ser el lloc escollit. A partir d’aquí la ruta va seguir cap a l’oest, passant per la primera població en ser abastida amb energia nuclear del món i per paisatges que recordenals cràters de la lluna, fins arribar a la zona de muntanya del ‘Sun Valley’. Allí tot sembla girar en torn d’una de les estacions d’esquí i ‘resorts’ de muntanya més antics dels EUA, tot i que quan hi vaig arribar la neu encara no hi havia fet acte de presència. De fet, les pistes tradicionalment no obren fins el dia d’Acció de Gràcies, a finals de novembre, així que la tranquil·litat em va continuar acompanyant un parell de dies més. Només m’hi faltava un petit detall… els camps de patates. En tots els dies que de moment havia passat a Idaho, l’estat que presumeix dels seus tubercles fins i tot a les matricules dels cotxes, només em va semblar veure camions carregats de quelcom que podien ser patates en una ocasió. Calia posar-hi remei.

Estació d'esquí a Sun Valley, a Idaho

La carretera que em va dur fins a Twin Falls, bàsicament, creuava un paisatge desèrtic, però això no em va impedir parar en un parell d’ocasions per preguntar on podia trobar camps de patates. Les indicacions que em van donar van ser correctes però no el moment, doncs en arribar només m’hi vaig trobar un parell d’hispans de braços creuats que m’asseguraven que en dies anteriors havien estat molt enfeinats. No va ser doncs fins arribar a Bliss, una petita població a tocar del riu Snake, que vaig tenir per fi l’ocasió de fer les desitjades fotografies del producte més famós de l’estat sota l’atenta i curiosa mirada dels qui hi treballaven. I suposo que raó no els faltava. En el fons, tot i les energies que hi vaig haver de dedicar, només eren patates. No només deuen estar poc acostumats a gent somrient fent fotos als camps (i més si tenim en compte que qui les estava fotografiant prové de l’altra punta de món).

Mural sobre l'herència basca a Boise, Idaho

Ja amb una “preocupació” menys al cap, la resta de dies a l’estat van ser força entretinguts començant per la visita a la seva capital, Boise. La ciutat compta amb una important població de procedència basca que van arribar a Idaho a principis del segle XX per treballar en la ramaderia i el sector de la fusta. Avui en dia, un parell d’illes de cases al centre de la ciutat en recorden l’herència mitjançant restaurants, un museu i, sobretot, el Centre Basc (el lloc de trobada per a les diades importants i, com no pot ser d’altre manera, per veure els partits de l’Athletic de Bilbao). Però no puc passar per alt la visita a un laberint traçat dins un camp de blat de moro ni, sobretot, el poder assistir a un autèntic ‘rodeo’ envoltat de ‘cowboys’ (aquest cop amb competicions més variades que en el de la visita a Oklahoma, ara fa deu mesos). Unes experiències més que recomanables que ajuden a comprendre l’estil de vida senzill de les zones rurals de l’oest americà. Gairebé tan senzilles com el poder gaudir de les fonts d’aigües termals que abunden a les muntanyes al nord de Boise. La majoria no surten als mapes, però són molts a la zona els que saben com trobar aquests petits racons on prendre un relaxant bany d’aigua calenta enmig del bosc.

Atrapant un vedell al rodeo de Meridian, Idaho

Menys tranquils estan els membres de les campanyes dels dos candidats a les eleccions presidencials de novembre. I és que després d’unes setmanes més que complicades per als republicans, en que els demòcrates ja veien quasi assegurada la seva victòria, el debat celebrat ahir a la ciutat de Denver sembla que pot capgirar una mica les previsions. Centrat sobretot en l’economia i altres qüestions internes del país com el sistema sanitari, el debat va ser clarament dominat per un Mitt Romney molt més enèrgic i apassionat que el seu contrincant. Obama no va saber articular respostes contundents als arguments de Romney, i en alguns moments fins i tot va donar la sensació d’estar cansat o esgotat. Tampoc es van utilitzar, per cap de les dues parts, les consignes de campanya més efectistes (com el famós ‘vídeo del 47%’), quelcom que fa pensar que es guarden les millors cartes per als propers dos debats que encara s’han de celebrar. La victòria de Romney no és inesperada, ja que històricament el candidat que es presenta per primera vegada a la presidència té les de guanyar en el primer debat. El que sorprèn és la contundència i sobretot la baixa forma mostrada pel president. Caldrà veure com afecta tot plegat a les properes enquestes d’opinió, però està clar que el debat d’ahir va ser un toc d’alerta que activa de nou una campanya que semblava resolta.

South Dakota, un recorregut entre camps solitàris i muntanyes sagrades

(text publicat el 04/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Carreteres secundàries que semblen rectes infinites al pas per South Dakota

Bismarck, North Dakota .- No ho puc evitar. Un somriure d’orella a orella s’activa de forma automàtica quan em trobo conduint cap a l’oest americà per carreteres solitàries amb el sol a punt de desaparèixer darrera l’horitzó (dur ulleres de sol i vigilar el dipòsit de gasolina és més que recomanable). Ja a l’última parada de Minnesota el paisatge va començar a canviar per donar pas a les rectes inacabables, sovint només interrompudes per petites poblacions d’uns quants centenars d’habitants. Especialment a les carreteres secundàries. Al voltant de l’autopista I-90, que creua d’est a oest tot l’estat, les coses poden ser lleugerament diferents. Vàries atraccions turístiques situades al seu recorregut, algunes d’elles força peculiars, animen a molts conductors a fer-hi una parada i, en ocasions, fins i tot a passar-hi uns dies. I és que l’estat atrau cada any milions de turistes i visitants, sent el turisme la quarta font d’ingressos de South Dakota després de les finances, la despesa governamental (sobretot la militar) i l’agricultura. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que tots els qui llegiu aquestes línies coneixeu o heu vist, d’una manera o altre, el principal monument de l’estat (que alhora és un dels més carismàtics i icònics del país). Saber situar el monument al mapa ja és una altra cosa, quelcom que també inclou a molts ciutadans nord-americans.

Wikipedia Facts: SOUTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,75% – McCain/Palin: 53,16%
-El 17è estat en superfície: 199.905 Km2 (6,22 “Catalunyes”)
-El 46è estat en població: 814.180 habitants a 2010 (0,11 “Catalunyes”)
-El 46è estat en densitat de població: 4,05 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dances with Wolves – North by Northwest
-Tòpic: L’estat del ‘Mount Rushmore’ – L’estat dels coiots

La primera ciutat que un es troba arribant per la part est de l’estat és Sioux Falls, que amb menys de 200 mil habitants és la principal ciutat de South Dakota. Avui en dia és on hi tenen les seus molts dels bancs que operen a la zona, a banda de comptar amb importants centres de salut i hospitals. El nom li ve de les cataractes formades pel el riu ‘Big Sioux’ al creuar la ciutat. Però aquest estat no és especialment conegut per les seves ciutats, sinó per algunes atraccions més o menys ‘freaks’ que amb el temps s’han anat establint al voltant de l’autopista. A només una hora en direcció oest hi trobem la primera en que vaig parar, el ‘Corn Palace’ (el ‘palau de blat de moro’). Tècnicament tan sols és un centre multi-funció on es programen tant concerts com partits de bàsquet o rodeos, però des que van construir el primer a l’any 1892 (l’actual és el tercer) tot l’edifici està decorat a base de murals fets amb blat de moro (força abundant a la zona). Per a fer-ho, bona part dels habitants del poble de Mitchell, on està situat ‘el palau’, col·laboren cada any per a elaborar un nou disseny i dur-lo a terme mitjançant blat de moro de fins a 11 varietats i colors diferents. El resultat és força pintoresc i, a banda d’atreure tot tipus d’ocells encantats de poder triar entre tanta varietat, cada any atrau també un mig milió de turistes que hi fan una breu parada abans de continuar la seva ruta.

Cartell a l'autopista 'I-90' anunciant el 'Wall Drug' de South Dakota

Però cap atracció de South Dakota és comparable al ‘Wall Drug’, doncs en realitat hi ha ben poc d’especial a visitar. Es podria dir que el ‘Wall Drug’ és famós precisament perquè és famós. Tot va començar al 1931 quan un farmacèutic de Nebraska va comprar la drogueria del llavors minúscul i ‘en mig del no res’ poble de Wall. Farta de que ningú hi parés, la dona del farmacèutic va decidir posar un cartell a la carretera anunciant aigua amb gel gratuïta per a tothom que hi passés. A partir d’aquí el negoci ja no va parar de créixer fins a convertir-se avui en dia en una espècie de centre comercial amb l’estètica típica del ‘Far West’ amb restaurants, botigues i exposicions de fotografies antigues (entre moltes altres coses). Entenc que vist l’èxit del primer cartell a la carretera es van animar a posar-ne més i, actualment, se’n poden veure fins a més de 400 quilòmetres abans d’arribar-hi. El cert és que són molt pesats. Hi ha trams en que els cartells són tan continus que a un li venen ganes de no parar com a acte de protesta. El problema és que l’aigua amb gel gratuïta segueix sent un bon reclam quan les temperatures arriben quasi als 40ºC i no hi ha massa més alternatives on parar a refrescar-se.

Bisons pasturant a les terres sagrades de 'Black Hills', a South Dakota

I ja arribant a la frontera de l’estat amb Wyoming s’arriba a les ‘Black Hills, les muntanyes cobertes de pins considerades sagrades pels natius americans als qui se’n va concedir la legitima propietat al 1868. El problema però és que la descoberta d’or a la zona va precipitar la massiva arribada d’exploradors a la recerca del metall preciós, fet que va provocar el trencament dels pactes establerts. A partir d’aquí els natius americans són retirats de les muntanyes, passant aquestes sota el control del govern federal (fet que no es reconeixeria il·legal fins a l’any 1980). És sota aquest context que al 1925 un historiador de South Dakotaproposa la idea d’esculpir grans escultures a les roques de les ‘Black Hills’, concretament, el que més endavant acabaria sent el que avui coneixem com a ‘Mount Rushmore’. Durant més de deu anys es van dinamitar les roques per tal d’extreure’n les cares de quatre presidents dels EUA que havien estat clau durant els primers 150 anys del jove país. En ordre d’esquerra a dreta en el monument: Washington per ser el creador de la nació i els seu primer president,Jefferson per expandir el territori cap a l’oest amb la compra de Louisiana, Roosevelt per l’afany de preservar la natura creant els ‘Parcs Nacionals’, Lincoln per mantenir el país unit batallant la guerra civil americana i fer lliures a tots els americans mitjançant l’abolició de l’esclavatge. Avui en dia, tot i les polèmiques no resoltes amb els natius americans, el monument rep cada any la gens menyspreable xifra de quasi 15 milions de visitants, que contribuïm en l’explotació d’un espai natural que probablement mai hagués hagut de ser tant dramàticament modificat.

Pocs monuments tant icònics com el 'Mount Rushmore' a les 'Black hills' de South Dakota

Després de passar uns dies acampant a les muntanyes, amb breu visita inclosa al monument encara en construcció de ‘Crazy Horse’ (la resposta dels natius americans al ‘Mount Rushmore’), em vaig dirigir cap al nord-est camí del següent estat. Les immenses i solitàries planes de fenc van tornar a ser la norma fins a l’arribada al poble Lemmon, l’última parada del meu pas per South Dakota on m’esperava una petita sorpresa digne de les atraccions turístiques al voltant de l’autopista ‘I-90′. O millor encara, doncs aquí sí hi havia motius per a fer una parada i fer-hi quatre fotos. Aquí no hi ha palaus de blat de moro, però sí que tenen una bona col·lecció de fòssils d’ossos de dinosaure o tot un jardí fet als anys trenta a base de troncs de fusta petrificats. L’ambient familiar i relaxat permeten una visita més tranquil·la entre objectes de totes les èpoques. Això sí, de tot plegat no se’n pot esperar massa rigor científic i al preguntar et pots trobar com a resposta que ‘els fòssils són de l’època de la gran inundació, tenen només uns quants milers d’anys’. I és que de la mateixa manera com al museu del Creacionisme de Kentucky entenen que els dinosaures es van extingir al no ser salvats per Noè i la seva arca, aquí les teories de l’evolució tampoc són massa benvingudes.

I a tot això, mentre per a mi la falta de cobertura al mòbil era una constant i l’accés a internet un bé relativament escàs, els republicans celebraven a Tampa (Florida) la seva convenció en la que Mitt Romney va ser nomenat com a candidat a les eleccions de novembre. Com acostuma a passar en aquests actes gairebé tot va seguir l’estricte guió establert amb ben pocs element a destacar més enllà de la falta de rigor general d’alguns parlamentaris, però especialment greu en el cas del candidat a la vice-presidència Paul Ryan. La gran sorpresa que ben pocs s’esperaven va ser la curiosa aparició del mític actor Clint Eastwood, que ja fa unes setmanes va anunciar el seu suport a Mitt Romney. Enlloc del tradicional parlament però, l’actor i director va interpretar un estrany diàleg amb una cadira buida on suposadament seia el president Obama. Tot plegat sense guió i agafant per sorpresa als mateixos coordinadors de la convenció que esperaven quelcom més convencional. La imatge d’home d’avançada edat (concretament 82 anys) discutint amb una cadira buida va ser tant impactant que va fer que molts comentessin més aquest fet que no pas el propi discurs de Romney, que en tot moment es va intentar mostrar com un home proper al ciutadà mig. Avui mateix però comença a Charlotte (North Carolina) la convenció dels demòcrates, en què Obama no parlarà fins dijous i que inclourà, entre d’altres, discursos de la primera dama i de l’ex-president Bill Clinton. Veurem doncs si ens tenen preparada també alguna sorpresa de l’alçada de la de Clint Eastwood i la seva ja famosa cadira buida.

Última parada a ‘New England’: Connecticut

(text publicat el 20/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Embarcadors a la riba del riu Connecticut

York, Pennsylvania .- De tots els estats que formen la regió de New England, des del meu punt de vista, Connecticut és el que menys mèrits fa per pertànyer al “club”. De la mateixa manera com passa amb Rhode Island, les seves dimensions reduïdes -la meitat de la superfície de Catalunya- junt amb els grans nuclis urbans que un hi pot trobar, el fan un dels estats més densament poblats dels 50 que formen la unió. La proximitat amb la ciutat de New York hi contribueix. De fet, la majoria de la població de l’estat viu en zones que es consideren part de l’àrea metropolitana de ‘New York City’. A diferència dels seus veïns del nord, aquí predominen les àrees urbanes, tornen les tanques publicitàries a les autopistes (a alguns estats com Vermont estan prohibides), i hi ha cadenes de ‘fast food’ per tot arreu. Per ser justos però, hem de dir que, com a mínim, hi ha una zona que se’n salva, la de la riba del riu ‘Connecticut’, on encara s’hi troben espais naturals on fer un pic-nic a la vora d’un petit llac aïllat de la civilització.

Wikipedia Facts: CONNECTICUT

-Resultats 2008: Obama/Biden: 60,69% – McCain/Palin: 38,13%
-El 48è estat en superfície: 14.357 Km2 (0,45 “Catalunyes”)
-El 29è estat en població: 3.574.097 habitants a 2010 (0,48 “Catalunyes”)
-El 4rt estat en densitat de població: 271.40 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: RevolutionaryRoad – Beetlejuice
-Tòpic: L’estat de la Constitució

A la vora del riu que dona nom a l’estat es succeeixen tranquils veïnats de cases amb vistes a l’aigua, moltes d’elles fins i tot amb petits embarcadors particulars. Gairebé no queda un pam a primera línia sense propietari així que sovint cal demanar permís per poder passar, fet que no acostuma a ser un gran problema però sí un petit incordi (sobretot quan enxampes un propietari xerraire). Si es vol evitar només cal estar atent als rètols que anuncien ‘accés públic a la riba’, tot i que, com és d’esperar, estan força més descuidats que els privats. Seguint la ruta cap al sud, camí ja del proper estat, calia fer parada a la ciutat costanera de New Haven i no només per ser el lloc on es van inventar els ‘lollipops‘. Avui en dia la ciutat és força més coneguda per allotjar la prestigiosa universitat de ‘Yale’, la tercera més antiga del país i una de les protagonistes, junt amb la de Harvard de Boston, de la tradicional regata que té lloc a les aigües del ‘Thames River’ de Connecticut. Tot i això no em vaig poder resistir, abans de marxar de l’estat, de visitar una de les fàbriques de caramels més famoses del món. No hi fan piruletes sinó les tradicionals pastilles ‘PEZ’, les que es venen amb els característics dispensadors que tant agraden als més petits (i als col·leccionistes).

Campus de la universitat de Yale a New Haven, Connecticut

Mentrestant els futurs candidats a la presidència segueixen llançant-se retrets i intercanviant-se vídeos negatius enlloc de parlar d’idees. Les pressions per a que Mitt Romney faci públics els comptes personals dels anys anteriors a presentar-se com a candidat no paren d’augmentar. Fins i tot certs grups del bàndol republicà ho demanen. Però tot sembla indicar que no ho farà. Només una davallada preocupant a les enquestes el podria fer canviar d’opinió, i justament les últimes sembla que li donen cert avantatge. L’altre gran tema del que molts estem pendents, la nominació republicana a la vice-presidència, també sembla que es farà esperar. Tot i que s’ha dit que l’anunci podria ser imminent, el més probable és que no es produeixi fins a la tornada de Romney d’un tour per l’estranger que el portarà a assistir a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de London. Toca doncs esperar, i seguir especulant amb els possibles candidats durant unes setmanes més.

Passant el Nadal a l’altra riba del Mississippi

(text publicat el 28/12/2011 a www.lavanguardia.com)

Riba del riu Mississippi al nord de Vicksburg

Gulfport, Mississippi .- El nombre desmesurat de nadales a la ràdio ho deixa ben clar, és Nadal. Així que als candidats republicans els toca relaxar les campanyes mentre Obama descansa uns dies al seu Hawaii natal, i els centres comercials se saturen de compradors d’última hora. En el meu cas la ruta em porta a passar les festes a Mississippi, un estat carregat d’història -especialment interessant en èpoques de la guerra civil- però més conegut avui en dia per ser l’estat més pobre i amb més obesitat de la nació.

Wikipedia Facts: MISSISSIPPI

-Resultats 2008: Obama/Biden: 43,00% – McCain/Palin: 56,18%
-El 32è estat en superfície: 125.443 Km2 (3,91 “Catalunyes”)
-El 31è estat en població: 2.967.297 habitants a 2010 (0,4 “Catalunyes”)
-El 32è estat en densitat de població: 23,42 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: O Brother, Where Art Thou?
-Tòpic: L’estat de l’hospitalitat

El riu més llarg dels EUA no només li dóna nom a l’estat, sinó que li també li fa de frontera amb Louisiana a bona part de la banda oest. Intentar seguir el riu en cotxe no és tan senzill com pot semblar, doncs no hi ha cap carretera que segueixi el seu curs tortuós i ple de zones inundables. A les poques ciutats que disposen de pont per a creuar-lo, com Natchez o Vicksburg, s’hi poden trobar un munt de llocs històrics que recorden les diferents batalles pel domini de la zona i els seus accessos. La resta tot son deltes, boscos i meandres que serveixen de refugi ideal per a pescadors i caçadors. A la part del sud, a la costa del Golf de Mèxic, el paisatge canvia a favor dels pantans i les platges artificials. De fet els de la zona em parlen de la platja més llarga mai “construïda”, però una mica de recerca a internet permet veure que no tothom opina el mateix. En tot cas les 26 milles de sorra blanca (uns 42Km) proporcionen una bona excusa per mirar d’atraure turistes cap als grans casinos instal·lats principalment a Biloxi. Però no només el joc atrau visitants, Mississippi també és ben conegut per ser terra de “blues” -compta amb un important museu sobre el gènere-, i aquí han nascut artistes de la talla d’Elvis Presley o… Britney Spears.

Pescador local a Ocean Springs

Aquest cop però, he tingut més sort que per Thanksgiving i no només he pogut trobar una família que m’aculli per a les festes sinó que finalment n’han estat dues. La primera, amb una especial combinació d’orígens tant Peruans com Catalans, em va donar l’oportunitat de compartir un sopar força multicultural a la nit de Nadal. Si bé jo vaig intentar una versió d’escudella amb galets, no van faltar plats de la zona així com un pastís “tres leches” per acabar amb unes postres típicament llatinoamericanes. Per descomptat tampoc va faltar el plat estrella del viatge, la truita de patates amb pa amb tomàquet, que crea adeptes allà on el preparo.

Regals i més regals al dia de Nadal

Finalment el Nadal a l’americana que tots tenim al cap (en bona part per culpa de les pel·lícules de Hollywood), el vaig passar el dia següent en una casa centenària de Gulport. Un gran arbre de nadal presidia l’habitació on una llar de foc virtual -un DVD de dues hores amb un plano fixe a una llar de foc de debò- donava caliu sense escalfar l’ambient, que estem al sud i la temperatura ja és prou bona. Regals a dojo, menjar a dojo i, com de costum, cervesa a dojo. Gall dindi, pernil cuit, tres tipus diferents de pastissos, puré de moniato amb nous i cobertura de malví… Sort que les festes ja s’acaben i aquí no es celebra ni Sant Esteve ni Reis, ja que sinó ràpidament passaria a ser un més a les estadístiques d’obesitat de l’estat.