Punxat en un pal, arrebossat, i fregit

(text publicat el 29/08/2012 a www.kolhosp.com)

State Fair

Si mai vols veure un nord-americà desencaixar la mandíbula, simplement demana-li que intenti definir amb una sola frase què és per a ell la ‘fira estatal’ de la zona on viu. Segurament no podrà, és quasi impossible. Amb la poc lloable intenció de poder lliurar-me de l’esforç d’haver de resumir per a mi mateix el concepte, he descobert una divertida manera de fer-los cavil·lar de valent. La resposta més habitual acaba sent una llista dels elements que un pot trobar a les ‘State Fair’, i la millor de totes les que m’han donat -no sense abans passar pel tràmit de ‘la llista’- ho defineix com ‘el lloc on els (nord-)americans és reuneixen’. Prou bona, però massa genèrica. El problema és que les fires estatals, actualment, no són mai una sola cosa. Probablement en un inici eren simplement un lloc de trobada de grangers i pastors, on cadascú mostrava els seus millors productes en una senzilla competició que atorgava prestigi (i una petita suma de diners) als guanyadors. Ja se sap… el porc més gran, la fruita més gustosa, el cavall més elegant, o la carabassa digne de ser convertida en la ‘carrossa de la ventafocs’. A partir d’aquí però, les fires han anat incorporant amb el pas dels anys més i més activitats, fins a convertir-se en autèntics monstres capaços d’acollir més de 230.000 persones en un sol dia (rècord establert al 2012 a la fira estatal de Minnesota, un estat amb menys població que Catalunya).

Així doncs, què hi ha a la fira? Doncs molts animals de granja, exposicions d’art, mostres de talent, concerts, atraccions de fira, mostres de productes locals, estands promocionals, activitats per a nens i nenes, mostres de fruites i verdures, competicions gastronòmiques, escultures de mantega, shows de tota mena, competicions gimnàstiques, rodeos, ‘destruction derbys’, actes polítics, mostres gratuïtes de nous productes, exposicions d’associacions locals… i molt menjar poc saludable punxat en un pal. Com per exemple les barres de xocolata i caramel arrebossades i fregides. O directament una barra de mantega arrebossada i fregida. O bacon sucat en xocolata. O un cubell de patates fregides. O un cubell de galetes de xocolata. O una bola de gelat flotant en Coca-Cola. O gelat de bacon. O els increïblement pràctics ‘walking tacos’: una bossa de ‘Doritos’ esmicolats amb tots els ingredients que acostuma a tenir un taco, i una convenient cullera de plàstic per menjar-ho mentre un es baralla per avançar entre la multitud.

State Fair

Però per entendre aquesta bogeria cal, sobretot, entendre les particularitats de les zones on es celebren. Les fires estatals més grans sovint tenen lloc a les zones rurals amb grans extensions dedicades a la agricultura i la ramaderia, tot i que per qüestions de logística els terrenys de la fira sempre es troben a les grans ciutats. Però això implica per a molts haver de recórrer grans distàncies en cotxe i, possiblement, perdre algun dia de feina. Aquí als EUA, de mitjana, els treballadors tenen només una o dues setmanes de vacances pagades, xifra que és encara més reduïda per a grangers i ramaders (tal i com passa arreu del planeta). Així que el que per a nosaltres possiblement serien una dotzena o més d’esdeveniments repartits durant tot l’any, ells necessiten concentrar-ho tot en els deu dies que acostuma a durar una d’aquestes fires. Sens dubte, cal aprofitat per a tastar tot el que es pugui.

I com no podia ser d’altre manera la falta de fre i moderació significa diners, molts diners. Buscant l’oficina de premsa a l’edifici de l’organització de la fira d’Iowa, vaig poder veure la sala on processaven, contaven, i classificaven feixos de bitllets. N’hi havia a carretades. No vaig tenir ocasió de preguntar res, no tinc ni idea d’on venien aquells bitllets ni la quantitat total. Tampoc en conec el destinatari ni el temps necessari per a recaptar aquelles quantitats. El fet és que per entrar a la fira has de pagar, per tenir un estand has de pagar, per posar una atracció de fira has de pagar, i fins i tot per a participar a alguns concursos també has de pagar. Així que suposo que per a uns quants la pregunta inicial no és tant complicada de contestar: les ‘state fairs’ són rectangulars, de color verd i tenen la cara d’algun president dels EUA estampada.

Delaware, en un vist i no vist

(text publicat el 11/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Torre de vigilància al 'Cape Henlopen State Park'

Readington, New Jersey .- Fa uns mesos, a Florida, em va acollir a casa seva una jove parella de Delaware que havien decidit provar de viure per una temporada a tants estats dels EUA com els fos possible. Per si això no fos suficient senyal d’alarma, quan els vaig explicar el meu projecte van afegir ‘…i Delaware també el visitaràs?’. Però, tal i com acostuma a passar, en realitat no n’hi ha per tant. És cert que és un dels estats més petits i amb menys població però també ho és que té unes costes que res tenen a envejar a les de Maryland, zones rurals que bé es valen una fotografia, i que els seus habitants no han de pagar taxes al consum (el que coneixem com a I.V.A.). Es clar que quan el lema de l’estat, tal i com es pot llegir destacat a les matrícules dels cotxes i a tants altres llocs, és ‘El Primer Estat’ en motiu de haver estat el primer en signar la constitució…

Wikipedia Facts: DELAWARE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,94% – McCain/Palin: 36,95%
-El 49è estat en superfície: 6.452 Km2 (0,20 “Catalunyes”)
-El 45è estat en població: 897.934 habitants a 2010 (0,12 “Catalunyes”)
-El 6è estat en densitat de població: 170,87 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dead Poets Society (filmada a) – Wayne’s World (per al·lusions)
-Tòpic: El primer estat – L’estat de les corporacions

El meu pas per Delaware va ser, com no podia ser d’altre manera, breu. Remuntant en direcció nord la costa de Maryland s’agraeix trobar certa protecció natural, en aquest cas en forma de parcs estatals, per tal d’evitar la massificació hotelera i les seves conseqüències. Tot i que de pagament, els parcs són probablement la millor manera de veure les platges i les seves dunestal i com devien ser quan van arribar aquí els colons. Es clar que no del tot, ja que el Fort Miles i les seves torres de vigilància -de l’època de la Segona Guerra Mundial i obertes al públic- es deixen veure integrades entre la vegetació. Fora de la costa, la falta de zones muntanyoses faciliten la proliferació de l’agricultura i la ramaderia. Com de costum és especialment recomanable deixar-se perdre per les solitàries carreteres secundàries, creuant camps de blat de moro i soja, des d’on de tant en tant es pot observar algun membre de la fauna salvatge de la zona.

Camp de blat de moro, a l'interior de Delaware

La casualitat va voler que una d’aquestes carreteres em portés fins a la població de Dover, la capital de l’estat i on vaig poder visitar el seu capitoli en plena activitat. Igualment activa sembla estar la campanya electoral a nivell nacional, especialment a jutjar pels esforços que tots dos partits estan fent per captar tants donatius com els és possible. De fet hi ha qui diu que la victòria dels republicans a l’estat de Wisconsin la setmana passada, va ser possible gràcies a la gran desproporció entre els recursos econòmics entre uns i altres. Periòdicament els mitjans es fan ressò de les quantitats recaptades per part de cada candidat, sent les de l’últim més superiors per al candidat Mitt Romney que no pas per al President Obama. Teòricament en política el que més compta són les idees, però enguany sembla ser que el pressupost de campanya amb que compta cada candidat serà més decisiu que mai.

Els últims dies a Delaware els vaig dedicar en bona part a posar a punt el cotxe pel que queda de ruta. Fent tantes milles com faig, cal canviar l’oli del motor força sovint però un fi xiulet al frenar m’indicava que, en aquesta ocasió, també li tocava una revisió al frens. La ciutat de Wilmington, la més poblada de l’estat, va ser la base ideal per deixar la feina feta… que no hem d’oblidar que aquí no es paguen taxes al consum!

Galledes de crancs a la badia de Maryland

(text publicat el 06/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Edificis al centre de Baltimore, al costat mateix del port.

Rehoboth Beach, Delaware .- ‘Teniu crancs de closca dura?’. El personatge de Jack Nicholson, a la pel·lícula As Good as It Gets, tenia clar el principal reclam turístic de Maryland quan preguntava amb certa insistència als restaurants de Baltimore pels famosos crancs blaus de la ‘Chesapeake Bay‘. La gran badia, a més a més de proveir de crancs les taules de Maryland, és també la que divideix en dos l’estat: a la banda oest la part més densament poblada -amb la capital, Annapolis, i la gran Baltimore- i a la banda est la part més rural amb camps de blat, petits ports de pesca i poblacions de vacances. En aquesta ocasió la ruta escollida ha estat una suau transició des de zones principalment urbanes (especialment venint de la capital de la nació), cap als paisatges que amb més freqüència m’acompanyen en aquest viatge.

Wikipedia Facts: MARYLAND

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,92% – McCain/Palin: 36,47%
-El 42è estat en superfície: 32.133 Km2 (1 “Catalunyes”)
-El 19è estat en població: 5.773.552 habitants a 2010 (0,77 “Catalunyes”)
-El 5è estat en densitat de població: 209,2 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: As Good as It Gets – Twelve Monkeys – The Wire
-Tòpic: Amèrica en miniatura – L’estat dels crancs

A molts el nom de Baltimore us farà recordar la sèrie de televisió “The Wire”, localitzada a la principal ciutat de l’estat i en què el tràfic de drogues hi té un paper protagonista. El problema és que mai n’he vist un sol capítol i, per tant, no us en puc fer una comparació decent. En tot cas, per la meva experiència a la població, us puc assegurar que els barris pels que em vaig moure no feien pas pinta de perillosos. És clar que gairebé no vaig sortir de la cèntrica zona del port i, per si de cas, tampoc em vaig animar a fer cap excursió nocturna a la recerca d’escenaris més pròxims als que deu mostrar la sèrie. En canvi, sí que vaig tenir ocasió de gaudir d’una barbacoa amb vistes de luxe a la ciutat en el moment de la posta de sol, així com d’un primer tast de la carn de cranc -en forma d’entrepà– a l’acollidor i actiu barri de ‘Fells Point’. Ah! I tot això sense oblidar l’oportunitat de veure la meva primera pel·lícula en un cinema a l’aire lliure, assegut al seient del cotxe. Un clàssic americà com pocs, disponible cada cap de setmana d’estiu al ‘Bengies Drive-In Theatre’.

Galledes de crancs blaus a la costa de la 'Chesapeake Bay'

Vista la part més urbana de l’estat, segurament la millor opció per creuar la badia en direcció est és pagar els quatre dòlars de peatge que et donen dret a passar per un dels 100 ponts suspesos més grans del món. En poc menys de 7Km et plantes a l’altra banda. Un de seguida pot notar un important descens en el volum de trànsit, a la vegada que un increment dels anuncis a la carretera destinats als qui van en direcció a les poblacions de platja. Tampoc és massa complicat topar-se amb petits negocis familiars destinats a la captura i venta dels crancs blaus, així com amb restaurants en què el principal reclam és el preuat crustaci servit a dotzena per galleda. Un petit tast del típic plat a Crisfield -l’auto-anomenada capital mundial del cranc– va servir per acomiadar la badia en direcció a les turístiques i atapeïdes poblacions de platja, l’última parada a l’estat de Maryland.

Mentrestant, aquesta setmana, a la campanya electoral de les presidencials americanes, tothom sembla haver estat observant amb detall el que succeïa a l’estat de Wisconsin per les possibles implicacions que això pot tenir a nivell nacional. I és que arran d’unes protestes sindicals, es van recollir prou signatures en contra de l’actual governador de l’estat -el republicà Scott Walker- com per forçar una nova votació que es va programar per ahir al vespre. Els membres del partit demòcrata han estat fent grans esforços per guanyar la nova votació, però finalment els resultats de les urnes han acabat ratificant el governador en el càrrec. El dubte ara és saber si tot el procés s’acabarà traduint en un important impuls per al partit republicà, amb Mitt Romney al capdavant, en un estat considerat clau de cara a novembre. En la majoria d’estats els resultats són força previsibles, però aquest no és el cas de Wisconsin. Això fa especialment importants els seus deu vots electorals, ara potser una mica més a prop de sumar per a Romney que no pas per a Obama (que va ser qui se’ls va endur en les passades eleccions de 2008).

Nebraska és com… el beisbol?

(text publicat el 13/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge al nord-oest del esta

Dodge City, Kansas .- La pregunta “Què fa un de Barcelona per aquí?” ha tornat al dia a dia. És evident que, en general, ni tan sols a la gent de Nebraska els agrada Nebraska. L’estat és de nou un dels menys poblats, amb molta presència ramadera, i enormes camps destinats a l’agricultura (sobretot al blat de moro i la soja). Aquest cop, però, no hi ha parcs nacionals a visitar i el paisatge, sense deixar de ser interessant, és molt menys espectacular. Quasi el noranta per cent de les poblacions no arriben als 3.000 habitants, cosa que es fa evident en creuar els pobles en un tres i no res. Molts no tenen ni benzinera. De fet, només Omaha -que no és la capital- es pot arribar a considerar ciutat, i la mostra és que ha estat l’únic lloc a tot l’estat on he trobat senyal de dades per al mòbil (internet).

Wikipedia Facts: NEBRASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,60% – McCain/Palin: 56,56%
-El 16è estat en superfície: 200.520 Km2 (6,24 “Catalunyes”)
-El 38è estat en població: 1.826.341 habitants a 2010 (0,24 “Catalunyes”)
-El 43è estat en densitat de població: 8,88 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Children of the Corn
-Tòpic: L’estat de la vedella – L’estat de les grans planes

La ruta fins arribar a Omaha es va fer llarga i fins a cert punt monòtona. Vista una vaca vistes totes, vist un camp segat… Per descomptat hi va haver pobles amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un cinema petit i antic, una gasolinera abandonada, o els motels on inevitablement em vaig allotjar. Però en general cada població recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort la temporada de “baseball” als EUA acaba de començar, i per si em faltaven motius per animar-me, l’equip local jugava contra els mítics (gràcies als Simpsons) “Isotopes” d’Albuquerque.

Aguantar el partit de beisbol fins arribar al final es va fer llarg i fins a cert punt monòton. Vist un “strike” vistos tots, vista una bola perduda… Per descomptat hi va haver moments amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un “homerun”, el cant de l’himne, o els nens jugant a la gespa sense atendre el joc. Però en general, cada jugada em recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort era el primer cop que assistia a un partit de beisbol així que no em van faltar motius per distreure’m intentant entendre tot plegat de què anava, i acabar veient la metàfora perfecte per Nebraska. Ja em perdonareu.

Jugador dels "Isotopes" preparat per entrar al joc

Respecte de la campanya de les primàries republicanes la setmana no podia haver estat més moguda. La retirada de Rick Santorum de la cursa a la candidatura, tot i que no va agafar a molts per sorpresa, marca un abans i un després al fer força més fàcil el camí a Mitt Romney. Tan Newt Gringrich com Ron Paul segueixen insistint que aguantaran fins al final però, tot i que a Newt ja li ha faltat temps per reclamar el suport dels seguidors de Santorum, cap dels dos compte amb possibilitats reals de sortir-ne victoriós. Comença així ara una nova etapa en la qual probablement es parlarà molt més seriosament de les opcions que té Romney per triar candidat a la Vicepresidència, així de la manera com unir el partit després d’uns mesos on la divisió s’ha fet més que evident.

Antiga màquina de vapor exposada al museu d'Omaha

Abans de canviar d’estat no em podia saltar una breu visita a la “Omaha Union Station”, una important estació de trens ara convertida en museu. La història de l’estat està íntimament lligada als ferrocarrils i de fet la seu de la “Union Pacific”, la empresa que controla la xarxa ferroviària més gran als EUA, està situada a la ciutat d’Omaha. La important ruta que va de Chicago fins a San Francisco creua l’estat, i a l’alçada de la població de North Platte s’hi ubica el que es considera el centre d’intercanvi de vies més gran del món. Però jo vaig en cotxe, així que m’he pogut prendre la llibertat de triar ruta passant pel poble amb l’última “Soda Fountain” tradicional en funcionament a Nebraska. Abans de les grans màquines automàtiques que es poden trobar avui a qualsevol gasolinera i establiments de “fast food”, els refrescos com la Coca-Cola calia anar-los a buscar a les farmàcies on, de forma manual, es barrejava el xarop amb l’aigua amb gas per elaborar la beguda. Tot un petit plaer que poc té a veure amb el gegantisme dels gots que s’utilitzen avui en dia, que superen amb facilitat el litre.