Una petita visita a la gran i salvatge Alaska

(text publicat el 16/08/2012 a www.lavanguardia.com)

El 'Mount McKinley', la muntanya més alta d'Alaska i tot nord-amèrica

Milwaukee, Wisconsin .- Alaska és gran, molt gran. I si tenim en compte que aproximadament la meitat de la seva població viu concentrada al voltant de la principal ciutat, Anchorage, Alaska també és deshabitada, molt deshabitada. Intentaré, amb quatre idees, que us feu una idea de lo inabastable que pot arribar a ser: L’estat d’Alaska és més gran que els tres següents estats més grans combinats (Texas, California i Montana), però només amb un 1,1 per cent de la seva població. És tan gran que té més línia de costa que la resta dels 49 estats junts. És tant extensa que aproximadament el 70 per cent de les comunitats de l’estat no estan comunicades per carretera, incloent la seva capital, Juno, en la que els representants polítics d’altres parts de l’estat hi han d’arribar en avioneta. Hi ha sis grans zones dins l’estat, però no hi ha fronteres que les defineixin ja que serviria de ben poc. Alaska té volcans actius, boscos, tundres, glaceres, illes, més de tres milions de llacs, i la muntanya més alta de nord-amèrica. I per si tot això encara fos poc, a més a més, no va ser conquerida sinó comprada. Concretament als russos, al 1867, per 7,2 milions de dòlars (equivalents a uns 120 milions actuals).

Wikipedia Facts: ALASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 37,89% – McCain/Palin: 59,42%
-El 1r estat en superfície: 1.717.854 Km2 (53,49 “Catalunyes)
-El 47è estat en població: 710.231 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 50è estat en densitat de població: 0,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Into the Wild- The Grey - Grizzly Man
-Tòpics: La terra del sol de mitjanit – L’última frontera

En general, a Alaska no s’hi arriba en cotxe a no ser que es tingui algun motiu de pes per creuar Canadà conduint durant més de 2.800 km (aproximadament la distància entre Barcelona i Stockolm, la capital de Suècia). En general, venint de la resta dels EUA, s’arriba a Alaska en avió i normalment al aeroport internacional d’Anchorage (com va ser el meu cas). Potser és per això que la ciutat és plena d’hotels de diferents cadenes i pàrquings públics de pagament. De fet, en arribar, us puc assegurar que vaig tenir una petita decepció de la mateixa manera com em va passar amb Honolulu, a Hawaii. Però tenia tantes ganes de visitar l’estat que, tot i el cansament acumulat del viatge i els canvis horaris, vaig sortir a fer un volt seguint les recomanacions de la recepcionista de l’hotel on m’allotjava. De seguida vaig entendre les dificultats que va tenir per suggerir-me un lloc on anar a passejar i fer ‘quatre fotos’ de la posta de sol. I és que com diuen amb força ironia els que coneixen l’estat, “Anchorage està a només 30 minuts en cotxe d’Alaska”.

Inici del recorregut en bus pel 'Denali National Park', a Alaska

Així que el dia següent vaig haver de conduir aquests trenta minuts en direcció nord, i unes quantes hores més també. Després d’unes 5 hores al cotxe de lloguer, amb parada inclosa a Wasilla per intentar veure la casa de Sarah Palin, finalment vaig arribar als afores del Parc Nacional de Denali. Allí, un complex hoteler i turístic de mida considerable dóna servei als més de 400.000 visitants que cada any rep el tercer parc nacional en superfície dels EUA (els quatre més grans estan a Alaska). El parc és ben famós per dos principals atractius; la facilitat amb la que es pot veure vida salvatge i per incloure la muntanya més alta dels EUA. Amb 6.194 metres d’alçària el ‘Mount McKinley’, que en realitat és el que dóna nom al parc ja que els natius l’anomenen ‘Denali’, domina tot el parc i es pot veure amb facilitat des de força distància (sempre i quan la meteorologia ho permeti, cosa que no passa sovint). El respecte que es té al parc per la vida salvatge és admirable. En tot moment s’intenta evitar la interacció d’aquesta amb els humans, que són uns veritables visitants. De fet, tot i que és possible fer-hi excursions a peu o en bicicleta, no s’hi permet l’entrada amb cotxes particulars sinó que cal contractar els serveis d’uns busos que fan de llançadora entre diferents punts claus del parc recorrent les més de 85 milles de carretera sense asfaltar. Durant el trajecte sovint hi ha ocasió per parar a observar la fauna del parc, sempre sense baixar del bus i intentant mantenir un volum baix per no destorbar-la. En el meu cas vam estar de sort ja que, a més a més del bon temps, vam poder també gaudir de llops, cabres, caribús, esquirols, conills, àligues… iquatre exemplars dels mítics óssos ‘Grizzlies’ d’Alaska.

Turistes orgullosos de les captures del dia a Homer, Alaska

I més carretera. Per ser exactes nou hores de cotxe amb petites parades incloses, per a arribar a la costa sud del estat. Tot i que m’hagués encantat poder visitar els fiords i les glaceres del Parc Nacional de Kenai, prop de la població de Seward, finalment em vaig decantar per visitar una de les àrees més importants per a la pesca del estat (un altre dels grans atractius d’Alaska). El petit poble de Homer és el principal port per a la pesca del ‘halibut’ que atrau cada any milers de visitants ansiosos per atrapar algun dels exemplars del peix, semblant al llenguado, que pot arribar a pesar fins a 200 kg o més. Però jo, això de la pesca ja fa anys que ho vaig deixar enrere així que, en principi, em conformava simplement en veure l’activitat de l’atrafegat port des de terra ferma i descansar una mica de tanta carretera. La casualitat va voler que la persona que em va allotjar treballés en una de les moltes companyies d”Aero Taxi’ que operen des de Homer per donar servei a les àrees on no arriben carreteres i, sobretot, la casualitat va voler que hi hagués una plaça lliure per a mi en un d’aquests viatges. Com comprendreu, un oferiment difícil de rebutjar. Va ser només poc més d’una hora de vol en total, però suficients per a comprendre la immensitat d’aquest estat veient des de l’aire les glaceres, llacs remots i, fins i tot, un ós negre que semblava un petit punt entre la massa verda. Senzillament espectacular i recomanable a tothom qui visiti la zona.

Glacera vista des de l'aire, a Alaska

I mentre jo recorria les llargues distàncies d’Alaska per carreteres sense cobertura de mòbil, el futur candidat republicà a la Casa Blanca anunciava la seva elecció per a candidat a la vice-presidència republicana. Després de mesos d’especulació l’escollit ha estat un dels qui menys apareixia a les llistes dels experts, el congressista per l’estat de Wisconsin Paul Ryan. Finalment Mitt Romney ens ha sorprès a tots triant un polític de pes, sense experiència en el sector privat, i amb unes idees tant conservadores que fins i tot agraden als membres del ‘Tea Party’. El principal actiu de Ryan és haver estat capaç d’idear un pla per a reduir l’immens deute sobirà que tenen els EUA. Una feina força lloable si tenim en compte que retallar mai és popular i aquí pujar impostos és gairebé equivalent a perdre les eleccions. Bàsicament el pla de Paul Ryan retalla en tot excepte en despesa militar, empetitint el govern a la mínima expressió possible. De fet retalla tant que fins i tot inclou abaixar els impostos per als més rics, cosa que significaria que ciutadans com el mateix Romney passessin a pagar menys del 1 per cent d’impostos sobre la renda. Com era d’esperar, els seguidors del partit republicà no poden estar més satisfets amb l’elecció però sembla ser que no són els únics, doncs els demòcrates ara tenen més arguments que mai per atacar als rivals i les seves idees d’extrema dreta. Caldrà veure en les properes enquestes la influència que l’elecció de Ryan ha tingut en la previsió de vot per saber si ha estat encertada o no.

Família d'óssos capturant salmons al 'Russian River' d'Alaska

A tot això, en el meu últim dia a Alaska i ja de tornada cap a l’aeroport, vaig voler parar a les cataractes del ‘Russian River’. Uns habitants de l’estat em van comentar, mentre visitàvem el Parc Nacional de Denali, que hi ha una part del riu en que els salmons es concentren en el seu viatge curs amunt i on se’ls pot veure saltant els ràpids. El més important però, és que també em van comentar que els óssos ho saben i sovint fan acte de presència per atrapar-ne uns quants i acumular reserves per a hibernar. Una ocasió com aquesta no me la podia perdre de cap manera, tot i que la presència dels plantígrads no estava en cap cas assegurada. De fet, després de caminar uns 45 minuts a pas lleuger, quan vaig arribar al lloc els salmons saltaven tranquils sense perill de ser atrapats per cap ós. Havia arribat tard ja que, segons em van confirmar, els óssos hi havien estat feia una hora o dues i per tant trigarien a tornar. Però com en tantes ocasions en aquest viatge, la sort va estar del meu costat. Potser els óssos aquell dia tenien més gana de l’habitual, potser havien calculat malament el temps que feia que havien estat per allà. Sigui com sigui, mentre feia fotos dels salmons arran d’aigua una femella amb dos cadells apareixien d’entre la vegetació a l’altre banda del riu. Em vaig quedar glaçat, especialment recordant totes les mesures preventives que ens van explicar al parc nacional. Però per sort els óssos només mostraven interès pels pobres salmons que anaven atrapant i engolint. Tots els que érem allà vam callar davant l’espectacle salvatge i tendre alhora, quan la mare capturava salmons per als més petits que semblaven mostrar poca traça. Amb un ull al rellotge vaig enfilar el camí de tornada per arribar a temps a l’aeroport segur, d’haver tingut el millor final possible per al meu recorregut a la gran Alaska.

Pelegrins, balenes i caixes de te a l’estat de Massachusetts

(text publicat el 02/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Molls de Plymouth, Massachusetts

Manchester, New Hampshire .- Inicio oficialment, amb la visita a l’estat de Massachusetts, el meu recorregut per la regió dels EUA coneguda com ‘New England’. Situada a l’extrem nord-est del país rep el nom directament pel gran nombre de pelegrins anglesos que van establir a la zona les seves colònies, començant precisament per la petita població costanera de Plymoutha Massachusetts on al 1620 va arribar el vaixell ‘Mayflower’ amb 102 colons. Cultural i econòmicament rica, aquí s’hi troben algunes de les universitats més prestigioses del món i els seus habitants senten una forta identificació amb les seves arrels. Això però, no va impedir que al 1773 es produís a Boston un dels fets que acabaria desencadenant la guerra per a la independència americana respecte l’imperi britànic. Història i tradició en una regió que compta també amb importants centres turístics i espais naturals, capaços d’atraure banyistes a l’estiu i esquiadors a l’hivern.

Wikipedia Facts: MASSACHUSETTS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,80% – McCain/Palin: 35,99%
-El 44è estat en superfície: 27.336 Km2 (0,85 “Catalunyes”)
-El 14è estat en població: 6.547.629 habitants a 2010 (0,87 “Catalunyes”)
-El 3er estat en densitat de població: 312,7 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jaws – Cheers (la sèrie)
-Tòpic: L’antic estat colonial – L’esperit d’Amèrica – L’estat dels pelegrins

Venint de l’estat de New York, la meva primera parada va ser el port d’origen dels protagonistes de la novel·la Moby-Dick: New Bedford. En el seu dia aquest va ser un dels principals centres baleners del món i, tot i que ara la pesca es basa en altre tipus de captures, a la ciutat encara s’hi poden trobar museus i edificis històrics dedicats als grans cetacis i als anys d’esplendor de la població. Avui en dia però, tot i que sembla que creix l’interès turístic, New Bedford serveix per a molts com a ciutat de pas cap a la península del ‘Cape Cod’ i altres destinacions de platja. Tot i el clima sempre canviant i difícil de preveure, son molts els que cada estiu passen uns dies a les costes on es va situar la fictícia illa d’Amity de la taquillera pel·lícula ‘Jaws’ de Steven Spielberg. Jo, no m’hi vaig voler banyar. No per res, sinó perquè el dia en que vaig visitar les platges feia força mal temps.

Platges de Cape Cod, Massachusetts

La següent parada no podia se altre que la ciutat de Boston. Amb una població que no supera el milió d’habitants, però amb una àrea metropolitana que és la desena més poblada del país ila més important de la regió de New England. També és la seu d’universitats tant prestigioses com ‘Harvard’ o el ‘MIT’ (Massachusetts Institute of Technology) i la ciutat d’origen de John F. Kennedy, el 35è president de la història dels EUA (i l’únic de confessió catòlica que hi ha hagut fins el moment). Jo però, no em vaig voler perdre l’oportunitat d’assistir, per només 20 dòlars, un partit de baseball dels ‘Boston Red Sox’ en un dels estadis amb més història i afició dels EUA. I es que, tot i celebrar-se a la una i mitja del migdia d’un dia laborable, érem milers els que quasi omplíem el centenari ‘Fenway Park’.

És clar que la visita a Boston no hagués estat complerta sense recórrer l’històric -així com turístic- ‘Freedom Trail’. Un traçat entre els carrers del centre de la ciutat que passa pels punts claus del que va suposar l’inici de la revolució americana, i que a mi em va interessar principalment per conèixer els orígens del ‘Boston Tea Party’. I és que el 16 de desembre de 1773, liderats per Samuel Adams, un grup de colons de Boston van abordar vaixells britànics llençant per la borda el carregament de te en protesta per les taxes imposades per l’imperi britànic. Avui en dia, formant part de l’experiència del recentment renovat museu del ‘Boston Tea Party’, tothom qui vulgui pot recrear el fet històric llançant algunes caixes de te a les aigües de Boston. Potser més d’un partidari de l’actual ‘Tea Party’ s’acostarà aquest estiu a provar-ho, per tal de recordar les arrels que van inspirar el moviment del que avui en dia formen part Sarah Palin o Michele Bachmann (entre molts d’altres) i que intenta reduir tant com sigui possible les taxes als EUA.

Llançament de te en el 'Boston Tea Party Museum', Massachusetts

I son precisament els membres d’aquest moviment, el Tea Party, els que menys satisfets estan amb la decisió d’aquesta passada setmana del Tribunal Constitucional dels EUA, al declarar constitucional (amb mals entesos inicials per part de la premsa inclosos) la reforma sanitària plantejada pel President Obama. La sentència atorga validesa a la proposta al considerar la mesura com una forma més d’impostos, fet que dóna llum verda per a la seva aplicació. Per una banda els demòcrates respiren tranquils sabent que podran fer realitat una de les seves principals propostes de l’actual legislatura, però per l’altre l’anunci ha donat empenta a la campanya de Romney en l’intent de parar la mesura en cas de resultar guanyador al novembre. De fet, sembla ser que en les hores posteriors a l’anunci l’equip de Romney hauria sumat més d’un milió de dòlars en donacions de ciutadans contraris a una de les propostes que més està dividint el país. El dubte però és, en cas de la victòria de Romney, si aquest serà capaç d’anul·lar la mesura en un procés que serà suficientment llarg com per a que la població n’hagi tingut ocasió de veure-la en funcionament, i tastar-ne els beneficis per als quals va ser introduïda. En tot cas, tot indica que aquest serà un dels conceptes claus d’aquesta campanya i un dels principals cavalls de batalla de l’equip republicà.

Missouri: vida tranquil·la al centre de la nació

(text publicat el 05/12/2011 a lavanguardia.com)

Gateway Arch a St. Louis

Rolla, Missouri .- Des de 1904 els resultats d’aquest estat han encertat el guanyador de la presidència a la Casa Blanca amb només dues excepcions, 1956 i 2008. Així que, fent-ho fàcil, si guanyes les eleccions a Missouri guanyes les presidencials a nivell nacional a no ser que et diguis Barack Obama o Dwight D. Eisenhower. Les grans zones naturals -boscos, fauna, i rius tant importants com els Missouri o Mississippi- fan que sigui un lloc ideal per a la caça a l’hivern i la pesca a l’estiu. Situat al bell mig de la nació i amb fins a 8 estats veïns, s’hi barregen influències de l’oest i del sud (fet que es nota fàcilment en els diferents accents al parlar). De fet es pot considerar el primer estat del “Mid-West” tal i com simbolitza el gran arc de Saint Louis, porta d’entrada dels pioners cap a les terres de l’oest.

Wikipedia Facts: MISSOURI

-Resultats 2008: Obama/Biden: 49,29% – McCain/Palin: 49,43%
-El 21è estat en superfície: 180.533 Km2 (5,62 “Catalunyes”)
-El 18è estat en població: 5.988.927 habitants a 2010 (0,8 “Catalunyes”)
-El 30è estat en densitat de població: 33,62 hab.  per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jesus Camp
-Tòpic: La porta d’entrada a l’oest.

Riu Missouri al seu pas per Columbia

Aquests dies la campanya electoral ha estat força animada, sobretot per l’anunci de retirada d’un dels principals candidats a la nominació republicana. Herman Cain no ha pogut resistir la pressió després d’un nou escàndol sexual, aquest cop amb una suposada relació extramatrimonial al llarg de 13 anys. Diu que no abandona la carrera política, que seguirà lluitant per les seves idees, però la lluita per la presidència dels EUA l’ha donat per acabada. Menys previsibles han estat dos anuncis menors que sincerament m’han fet força gràcia. Impliquen dues figures que van estar considerant presentar-se a candidats republicans, Donald Trump i Sarah Palin. El primer, home de negocis immobiliaris i estrella de la televisió amb el programa “The Apprentice” (onze temporades en antena), ha accedit a moderar un dels nombrosos debats republicans. Donat el seu particular estil i la trajectòria d’alguns candidats en compareixences públiques, tot apunta a que el debat pot acabar sent una bona font de material per animar la campanya (així com per alguns programes d’humor polític).

Paral·lelament els seguidors de l’ex-gobernadora d’Alaska han comprat alguns espais publicitaris a televisions locals d’Iowa en els que es demana a Sarah Palin que reconsideri la seva negativa a presentar-se a la presidència. Dubto molt que això acabi passant (és massa tard) però el missatge a llegir entre línies és molt clar, cap dels actuals candidats està satisfent les exigents demandes dels votants republicans. Al comentar-ho tothom arruga el nas. Els qui son més d’esquerres en fan mofa, els més conservadors assumeixen que hauran de votar per algú que estarà lluny de ser el candidat ideal. De fet quasi cada setmana les enquestes mostren canvis en les preferències republicanes. En aquests moments Newt Gingrich lideral’última enquesta feta a Iowa (el primer estat en celebrar primàries) seguit per Ron Paul en segona posició.

Peixos de piscifactoria per a repoblar els rius

Tornant a Missouri, la vida aquí és força tranquil·la. No és un estat especialment turístic -tot i passar-hi la famosa “Route66”- i en general l’estrès no sembla formar part del dia a dia dels seus habitants. Però alguna cosa em diu que no se’n lliura del tot d’algunes problemàtiques que poden quedar emmascarades. Des de la més absoluta subjectivitat, la meva experiència em diu que el consum d’alcohol i altres substàncies està força generalitzat. Un exemple: la caça i la pesca són unes de les formes d’oci més generalitzades de la zona però, en el fons, totes dues activitats poden arribar ser força avorrides si enxampes un dia de mala sort. Així que, perquè no animar-ho una mica? Un cartell en una gasolinera m’ho confirma: “Compra aquí els subministres de cervesa per la teva cacera”. Així, amb tota naturalitat. Ah! I tot això estant en un altre dels estats del “Bible Belt”, amb un munt d’esglésies de tota mena que busquen nous fidels posant anuncis a les autopistes prometent el perdó i la salvació eterna.