Viure a un museu i inaugurar-lo

(text publicat el 29/05/2013 a www.kolhosp.com)

Treballs d’última hora per posar a punt el museu
Treballs d’última hora per posar a punt el museu

Quan vaig arribar a la República Txeca el que avui és el museu de les titelles d’animació de la població de Tábor no era més que un munt de caixes i trastos escampats per totes les seves futures sales. Era un dimarts al migdia i m’obria la porta en Peter, un dels col·laboradors habituals de la companyia d’animació de Katariina Lillqvist, directora de films d’animació, finlandesa i principal impulsora del museu. Un altre dels seus col·laboradors, també finlandès, m’estava esperant a la estació de tren, però no ens vam trobar. Veient la situació i sabent que inauguraven el mateix divendres, de seguida vaig preguntar per com els podia ajudar. Encara ara ningú m’ha donat una resposta clara. Al museu, que alhora és la residència dels seus treballadors i col·laboradors, no hi va haver ningú més fins a la nit, quan la mateixa Katriina arribava procedent de Praga. Després de les presentacions vam anar a fer una cervesa a un pub del poble. Més tard m’instal·lava a un llit provinent d’un antic hospital mental a un racó del taller del museu. Dormiria rodejat d’eines, pots de pintures, caixes, titelles, instruments, i un koala de peluix un pèl maltractat per la vida. L’endemà al matí, i com per art de màgia, apareixerien tota la resta de col·laboradors i voluntaris amb els que hauríem de posar-ho tot a punt per a poder obrir el museu divendres a les dues de la tarda en presència de les autoritats locals. Jo ho veia molt complicat però, ‘spoiler alert’, ho vam aconseguir.

La meva habitació al taller del museu de Tábor
La meva habitació al taller del museu de Tábor

Les hores passaven i no es veia cap tipus d’organització per enlloc. Tampoc el museu semblava presentar massa progressos. Això sí, aquí ningú parava d’anar amunt i avall amb pinta d’ocupat. És en aquestes ocasions quan em ve a la ment la cèlebre ‘Don’t Panic’ (he de reconèixer certa propensió a tenir-ho tot planificat i sota cert control) i tota la poca teoria Zen que conec al complert. Vaig decidir centrar-me en acabar alguns detalls de la pàgina web del museu (la meva principal col·laboració a la causa). També vaig anar oferint ajuda a alguns dels col·laboradors txecs, que sempre em donaven una petita tasca que em mantenia ocupat entre deu i vint minuts. El més divertit va arribar al vespre quan tots érem al menjador de la casa. No parlo ni una paraula de finlandès, però ‘katastrofi’ s’entén a la perfecció. Resulta que un diari local havia publicat que la inauguració era dijous enlloc de divendres. Tothom a córrer. La situació va esdevenir una mica de pel·lícula de les acabades en “…como puedas”, tothom seguia tan desorganitzat com sempre. A mitjanit van decidir anar a dormir. M’agradaria pensar que algú deuria veure que fregar un terra mentre la gent anava amunt i avall amb trastos no servia de res. La ‘katastrofi’ finalment es va quedar gairebé en un no res. Es va dir que l’endemà al matí ens llevaríem aviat i que a dos quarts de nou ja seriem tots de nou “fent feina”, però els primers en aparèixer van ser els txecs al voltant de les nou del matí. Als finlandesos els vaig veure més tard, al seu ritme i sense barrejar-se massa.

Més Zen. Fins al punt que em van proposar anar a fer un vol al bosc a passejar els gossos de la casa i m’hi vaig apuntar. Era la persona més nova del lloc i em costava esforços saber en què caram podia ajudar. Així que… un bosc preciós i els gossos campant lliurement. En tornar algú havia començat a omplir de titelles unes vitrines i tot començava a agafar una mica més d’aspecte de museu. Vaig passar la resta del dia ajudant de nou en petites tasques com fixar els decorats que estaven desmuntats per peces o retirant caixes buides mentre, de tant en tant, algun lector de la premsa local apareixia demanant per una visita guiada.

La inauguració del museu de titelles a Tábor
La inauguració del museu de titelles a Tábor

Divendres a falta de quatre minuts de les dues de la tarda (vaig mirar el rellotge), na Veronika (col·laboradora txeca) i un servidor col·locàvem a la façana de l’edifici el cartell del museu. Al carrer hi havia gent esperant i algun membre de la premsa que va poder fer la foto que definia el que havia viscut els últims dies: a última hora i a corre-cuita. Li vaig dir“aquesta és la foto”, i em va fer cas. Si mai veniu a Tábor fixeu-vos que el cartell en realitat és una porta d’armari penjada en horitzontal. Ni tan sols està envernissat, ja veurem quants hiverns txecs aguanta. Això sí, la inauguració va anar de guió. Copes de vi i pica-pica per a tothom, i fins i tot amb presència de representants de l’ambaixada finlandesa a la República Txeca. Semblava que tot havia funcionat com un rellotge, era moment de gaudir. Tant, que quan van marxar els visitants, els qui quedaven al museu van ocupar-ne alguns espais per celebrar la seva particular festa. D’alcohol no en faltava (havien portat uns 60 litres de vi pel pica-pica dels que en van sobrar bastants) i de seguida vaig començar a veure tabac i algunes bosses de marihuana. Tot al mateix espai on hores abans els nens i nenes havien estat gaudint de les titelles. Potser és l’edat però em va semblar excessiu, en el fons no deixàvem d’estar a un museu recent inaugurat que al dia següent havia d’obrir de nou les portes i cobrar entrada (uns vuit euros al canvi).

Flexibilitat i capacitat d’adaptació al que un es troba. Sense haver-m’ho proposat, a aquest pas, n’acabaré sent tot un mestre.

Delaware, en un vist i no vist

(text publicat el 11/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Torre de vigilància al 'Cape Henlopen State Park'

Readington, New Jersey .- Fa uns mesos, a Florida, em va acollir a casa seva una jove parella de Delaware que havien decidit provar de viure per una temporada a tants estats dels EUA com els fos possible. Per si això no fos suficient senyal d’alarma, quan els vaig explicar el meu projecte van afegir ‘…i Delaware també el visitaràs?’. Però, tal i com acostuma a passar, en realitat no n’hi ha per tant. És cert que és un dels estats més petits i amb menys població però també ho és que té unes costes que res tenen a envejar a les de Maryland, zones rurals que bé es valen una fotografia, i que els seus habitants no han de pagar taxes al consum (el que coneixem com a I.V.A.). Es clar que quan el lema de l’estat, tal i com es pot llegir destacat a les matrícules dels cotxes i a tants altres llocs, és ‘El Primer Estat’ en motiu de haver estat el primer en signar la constitució…

Wikipedia Facts: DELAWARE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,94% – McCain/Palin: 36,95%
-El 49è estat en superfície: 6.452 Km2 (0,20 “Catalunyes”)
-El 45è estat en població: 897.934 habitants a 2010 (0,12 “Catalunyes”)
-El 6è estat en densitat de població: 170,87 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dead Poets Society (filmada a) – Wayne’s World (per al·lusions)
-Tòpic: El primer estat – L’estat de les corporacions

El meu pas per Delaware va ser, com no podia ser d’altre manera, breu. Remuntant en direcció nord la costa de Maryland s’agraeix trobar certa protecció natural, en aquest cas en forma de parcs estatals, per tal d’evitar la massificació hotelera i les seves conseqüències. Tot i que de pagament, els parcs són probablement la millor manera de veure les platges i les seves dunestal i com devien ser quan van arribar aquí els colons. Es clar que no del tot, ja que el Fort Miles i les seves torres de vigilància -de l’època de la Segona Guerra Mundial i obertes al públic- es deixen veure integrades entre la vegetació. Fora de la costa, la falta de zones muntanyoses faciliten la proliferació de l’agricultura i la ramaderia. Com de costum és especialment recomanable deixar-se perdre per les solitàries carreteres secundàries, creuant camps de blat de moro i soja, des d’on de tant en tant es pot observar algun membre de la fauna salvatge de la zona.

Camp de blat de moro, a l'interior de Delaware

La casualitat va voler que una d’aquestes carreteres em portés fins a la població de Dover, la capital de l’estat i on vaig poder visitar el seu capitoli en plena activitat. Igualment activa sembla estar la campanya electoral a nivell nacional, especialment a jutjar pels esforços que tots dos partits estan fent per captar tants donatius com els és possible. De fet hi ha qui diu que la victòria dels republicans a l’estat de Wisconsin la setmana passada, va ser possible gràcies a la gran desproporció entre els recursos econòmics entre uns i altres. Periòdicament els mitjans es fan ressò de les quantitats recaptades per part de cada candidat, sent les de l’últim més superiors per al candidat Mitt Romney que no pas per al President Obama. Teòricament en política el que més compta són les idees, però enguany sembla ser que el pressupost de campanya amb que compta cada candidat serà més decisiu que mai.

Els últims dies a Delaware els vaig dedicar en bona part a posar a punt el cotxe pel que queda de ruta. Fent tantes milles com faig, cal canviar l’oli del motor força sovint però un fi xiulet al frenar m’indicava que, en aquesta ocasió, també li tocava una revisió al frens. La ciutat de Wilmington, la més poblada de l’estat, va ser la base ideal per deixar la feina feta… que no hem d’oblidar que aquí no es paguen taxes al consum!