Buscant les ombres del parc del Cabo de Gata

(text publicat el 31/07/2013 a www.kolhosp.com)

Aquest juliol he tingut ocasió de passar ni més ni menys que 60 hores (dos dies i mig) al parc natural de Cabo de Gata del sud-est de la península, concretament a la província andalusa d’Almeria. L’excusa no era altra que anar-hi a cercar algunes de les localitzacions que es van utilitzar per a filmar la tercera pel·lícula de la saga d’Indiana Jones, després d’assistir a la primera convenció sobre la saga a la ciutat d’Úbeda. D’entrada les expectatives eren força altes, sobretot a causa de les reaccions facials dels qui s’assabentaven que tenia intenció d’anar-hi. Tot i el baix nivell informatiu que vaig experimentar en cercar alguns detalls del parc a les pàgines web oficials del mateix (correus electrònics sense contestar, falta d’informació concreta i clara, confusió a l’hora de saber quina és la pàgina correcte, telèfons que ningú respon) tenia força ganes de veure per mi mateix l’espai natural que tanta gent tria cada any per passar-hi les vacances.

Arribar per Las Salinas no va ser la millor benvinguda. Una lleugera boirina feta de pura xafogor cobria tot el litoral carregat de cotxes aparcats i banyistes desafiant les altes temperatures. A l’estiu, a Cabo de Gata, hi fa calor, molta calor. A partir de les 11 del matí i fins que el sol no començava a amagar-se darrera les muntanyes, m’havia de dedicar a esquivar qualsevol raig de sol si no volia acabar com una taca al paviment. No entenc com tanta gent omplia les platges del petit poble de San José, deu ser que estem fets d’una pasta diferent. Jo m’esperava trobar les instal·lacions pròpies d’un parc natural, però en arribar em vaig trobar tancades totes les oficines d’informació i resulta que els senzills mapes de la zona costaven dos euros la peça. A aquest nivell, qualsevol comparació amb els Parcs Nacionals dels EUA resultava ridícula i odiosa, però gairebé inevitable. Quedava clar que m’havia d’adaptar ràpid a la nova situació i un bon amic m’havia recomanat que passés pel ‘Bar de Jo’.

El bar és un conjunt de barraques en mig del parc natural en el que cada dia d’estiu, des de fa vint anys, es serveixen cerveses i copes fins a les sis de la matinada acompanyades de música rock, a vegades fins i tot en directe. Però això no és el més important. La qüestió és que la recomanació em va obligar a parar a l’única gasolinera de la zona per preguntar a “La Pili” per la direcció del bar. La rossa (diria que tenyida) carregada d’energia i amb aspecte d’haver-ne viscut unes quantes sabia perfectament on era el bar, però va preferir presentar-me una amiga seva que hi treballava i que en aquell moment es dirigia cap a la zona. Més tard sabria que l’amabilitat de “La Pili” era tota una raresa entre els treballadors de la zona, per desgràcia en aquell moment no en vaig ser suficientment conscient com per agrair-l’hi com es mereixia. Però la seva amiga no només ens va explicar com arribar al ‘Bar de Jo’, sinó que ens va mostrar una bona i tranquil·la cala on passar la nit a l’autocaravana amb la que ens movíem.

El mèrit era doble. Per una banda l’acampada lliure està prohibida a tot el parc natural, per l’altra els qui van en autocaravana o furgonetes tendeixen a aplegar-se a les zones més segures i populars creant petits càmpings improvisats que es munten i desmunten cada nit en un intent d’esquivar la prohibició (i les tarifes dels càmpings legals). Però nosaltres vam estar pràcticament sols i, per descomptat, a primera línia de mar. Sincerament m’hagués agradat tenir una visió més romàntica de la vida per a gaudir de la sortida del sol banyant-me nu en les aigües d’aquella tranquil·la cala. Però realment no tenia ganes de passar-me la resta del dia amb el cos impregnat de sal marina i al llit s’hi estava molt bé fins ben bé les vuit o nou del matí, moment en que el sol ja començava a escalfar de valent i calia començar a pensar de nou en marxar a cercar una zona d’ombra on passar la resta del dia.

Pocs turistes i massa pous de petroli al pas per North Dakota

(text publicat el 13/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol a Bismarck, capital de Noth Dakota

Choteau, Montana .- Sí, North Dakota té un paisatge i història força similar al del seu germà del sud, però ben poca cosa més en comú. De fet només cal fixar-nos en una dada per entendre’n algunes de les principals diferències: mentre l’estat de South Dakota és conegut per les seves peculiars i icòniques atraccions turístiques, el de North Dakota és considerat l’estat turísticament menys visitat dels 50 que formen la unió. Només un parc nacional tocant la banda oest, quasi amb la frontera amb Montana, atrau un nombre relativament important de visites. Tot i això cada any son més els que s’animen a anar-hi a viure, i en algunes poblacions els preus de les cases són exageradament alts si es comparen amb localitzacions similars. El motiu? North Dakota és actualment, amb un 3,7%, l’estat amb un nivell més baix d’aturats de tot el país. I és que tot i que l’agricultura segueix sent la principal font d’ingressos, les explotacions petrolieres a la part nord-oest del territori estan experimentant un gran creixement que requereix d’un elevat nombre de treballadors qualificats. Tot plegat fa que l’estat no només sigui sobradament auto-suficient pel que fa a recursos energètics, sinó que a més sigui un dels pocs de la unió que pot presumir de tenir superàvit en els seus comptes.

Wikipedia Facts: NORTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,62% – McCain/Palin: 53,25%
-El 19è estat en superfície: 183.272 Km2 (5,71 “Catalunyes”)
-El 48è estat en població: 672.591 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 47è estat en densitat de població: 3,58 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jesus Camp – Fargo (només els primers minuts)
-Tòpic: L’estat Sioux – L’estat dels ‘Peace Gardens’

Carrer principal de Fargo, North Dakota

Una de les destinacions que tenia més clara al planificar la ruta era la ciutat de Fargo, a la banda més oriental de l’estat just a la frontera amb Minnesota. Però venint de les ‘Black Hills’ primer calia fer parada a Bismarck, la capital de North Dakota i seu d’un interessant museu que intenta fer amb les seves exposicions un recorregut per tota la història de l’estat. Des de restes de dinosaures de fa milions d’anys fins a les tècniques modernes d’agricultura, passant per les diferents tribus de natius americans que habitaven la zona i el seu estil de vida (junt amb una breu explicació dels diferents conflictes i batalles amb ‘l’home blanc’). Una bona introducció a l’estat abans de continuar la ruta. La ciutat de Fargo, en canvi, té ben poc a oferir al viatger més enllà d’un ambient tranquil on passar uns dies i la possibilitat de fer-se una fotografia al costat de l’estelladora de fusta que es va utilitzar a la pel·lícula dels germans Coen que du el nom de la ciutat. Quelcom que no deixa de tenir el seu punt d’absurd si tenim en compte que només una breu escena a l’inici del film està localitzada a Fargo (tota la resta passa a l’estat veí de Minnesota), en un bar que ni tan sols existeix a la ciutat. Suposo però que l’escassetat d’atractius turístics fa que qualsevol reclam sigui vàlid, fins i tot encara que només estigui relacionat amb l’estat d’esquitllada i sigui tant poc significant com una senzilla màquina que serveix per triturar fusta.

Visitar els ‘Peace Gardens’ semblava, en un inici, una aposta segura… si fins i tot els destaquen a les matricules dels cotxes és que deu valdre la pena, no? Doncs no tant. Tot i que he de reconèixer la interessant particularitat geogràfica dels anomenats ‘jardins de la pau’, un cop feta la visita no estic del tot segur de si totes les milles recorregudes van acabar valent la pena. Establerts als inicis dels anys 1930 just a la frontera entre els EUA i el Canada, volen ser una celebració de la bona relació entre els dos països mitjançant un parc on poder trobar-se i dur a terme certs esdeveniments sense necessitat de creuar les fronteres. I és que els jardins es troben tècnicament, tot i que la frontera és quasi sempre present, en terres internacionals. Això sí, arrel dels atacs del onze de setembre a New York City, ara cal presentar documentació a l’hora de sortir-ne cap a qualsevol dels dos països.

Un dels molts pous de petroli a prop de Williston, North Dakota

Passant pel que es considera el centre geogràfic d’Amèrica del Nord (incloent Mexico i Canada), va arribar el moment d’entrar de ple en territori d’explotacions petroleres. Ja me n’havien parlat en el meu pas per Fargo i sobretot a Bismarck, on vaig poder conversar amb algú que treballa amb les companyies que n’exploten els recursos, però en cap cas em podia imaginar ‘la magnitud de la tragèdia’. Al circular per estats com Oklahoma o Texas ja havia vist força pous de petroli escampats pel paisatge en convivència amb tranquils camps de pastures, però aquí la millor manera de descriure la sensació que vaig tenir en veure-ho és ‘una autèntica febre de l’or (negre)’. Tot sembla estar en obres, hi ha un intens trànsit de camions i vehicles comercials que obliga a ampliar les autopistes, per tot arreu es veuen pous de petroli inoves prospeccions, els ramats han desaparegut del paisatge i al seu lloc hi ha grans residències temporals per als milers de treballadors necessaris per a fer funcionar la maquinària. La combinació de les noves tècniques (inclosa la polèmica tècnica del ‘fraking’, que requereix grans quantitats de productes químics per alliberar els recursos de les roques) junt amb els preus elevats del petroli, en fan rendible l’extracció a aquesta zona. Per sort la meva estada allà va ser força breu i de seguida vaig poder continuar la ruta cap al sud, on el gran ‘Theodore Roosevelt National Park’ protegeix, com en tantes altres ocasions, el característic paisatge del oest americà i la seva fauna. L’entrada del parc està situada a la minúscula població de Medora, conservada tal i com era ara fa més de cent anys quan un empresari la va comprar sencera per tal de convertir-la en un centre turístic al ‘Far West’. El seu principal reclam és un gran musical que barreja música country popular amb petites pinzellades de la història del poble, junt amb moments per al patriotisme i l’exaltació del president Theodore Roosevelt. El 26è president no només va viure aquí una bona temporada sinó que fins i tot en una ocasió va arribar a dir, tal i com els agrada recordar als de la zona, que ‘no hagués estat mai president de no ser pels seus dies a North Dakota’.

Moment final del particular musical de Medora, a North Dakota

Un cop finalitzada també la convenció dels demòcrates (realitzada la primera setmana de setembre a Charlotte, North Carolina) sembla que el més beneficiat a les enquestes d’opinió ha estat l’equip d’Obama, sobretot gràcies a una convenció sense grans sorpreses però amb enèrgics i emotius parlaments de la primera dama i Bill Clinton. L’ex-president va posar dades concretes sobre la taula, parlant sobre les diferències entre els plans econòmics i les mesures que els dos partits volen posar en pràctica si guanyen les eleccions de novembre. En canvi, el discurs d’Obama va ser molt més genèric però amb la clara intenció d’intentar reactivar l’esperit que al 2008 el va dur a la Casa Blanca, i que enguany sembla molt més diluït. En tot cas, coincidència o no, després de tres mesos consecutius en que l’equip de Mitt Romney havia estat recaptant més donacions que el d’Obama, les últimes dades mostren un lleuger avantatge per als demòcrates. La propera gran cita en la campanya però, seran sens dubte els debats presidencials en que els candidats s’hauran d’enfrontar cara a cara, i per al quals sembla que Mitt Romney s’està preparant a consciència. El primer d’ells no es celebrarà fins el 3 d’octubre a la ciutat de Denver, a Colorado, així que mentrestant es preveu que els actes de campanya i les recaptacions de donatius continuïn sense massa sorpreses o grans canvis en la intenció de vot.

South Dakota, un recorregut entre camps solitàris i muntanyes sagrades

(text publicat el 04/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Carreteres secundàries que semblen rectes infinites al pas per South Dakota

Bismarck, North Dakota .- No ho puc evitar. Un somriure d’orella a orella s’activa de forma automàtica quan em trobo conduint cap a l’oest americà per carreteres solitàries amb el sol a punt de desaparèixer darrera l’horitzó (dur ulleres de sol i vigilar el dipòsit de gasolina és més que recomanable). Ja a l’última parada de Minnesota el paisatge va començar a canviar per donar pas a les rectes inacabables, sovint només interrompudes per petites poblacions d’uns quants centenars d’habitants. Especialment a les carreteres secundàries. Al voltant de l’autopista I-90, que creua d’est a oest tot l’estat, les coses poden ser lleugerament diferents. Vàries atraccions turístiques situades al seu recorregut, algunes d’elles força peculiars, animen a molts conductors a fer-hi una parada i, en ocasions, fins i tot a passar-hi uns dies. I és que l’estat atrau cada any milions de turistes i visitants, sent el turisme la quarta font d’ingressos de South Dakota després de les finances, la despesa governamental (sobretot la militar) i l’agricultura. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que tots els qui llegiu aquestes línies coneixeu o heu vist, d’una manera o altre, el principal monument de l’estat (que alhora és un dels més carismàtics i icònics del país). Saber situar el monument al mapa ja és una altra cosa, quelcom que també inclou a molts ciutadans nord-americans.

Wikipedia Facts: SOUTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,75% – McCain/Palin: 53,16%
-El 17è estat en superfície: 199.905 Km2 (6,22 “Catalunyes”)
-El 46è estat en població: 814.180 habitants a 2010 (0,11 “Catalunyes”)
-El 46è estat en densitat de població: 4,05 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dances with Wolves – North by Northwest
-Tòpic: L’estat del ‘Mount Rushmore’ – L’estat dels coiots

La primera ciutat que un es troba arribant per la part est de l’estat és Sioux Falls, que amb menys de 200 mil habitants és la principal ciutat de South Dakota. Avui en dia és on hi tenen les seus molts dels bancs que operen a la zona, a banda de comptar amb importants centres de salut i hospitals. El nom li ve de les cataractes formades pel el riu ‘Big Sioux’ al creuar la ciutat. Però aquest estat no és especialment conegut per les seves ciutats, sinó per algunes atraccions més o menys ‘freaks’ que amb el temps s’han anat establint al voltant de l’autopista. A només una hora en direcció oest hi trobem la primera en que vaig parar, el ‘Corn Palace’ (el ‘palau de blat de moro’). Tècnicament tan sols és un centre multi-funció on es programen tant concerts com partits de bàsquet o rodeos, però des que van construir el primer a l’any 1892 (l’actual és el tercer) tot l’edifici està decorat a base de murals fets amb blat de moro (força abundant a la zona). Per a fer-ho, bona part dels habitants del poble de Mitchell, on està situat ‘el palau’, col·laboren cada any per a elaborar un nou disseny i dur-lo a terme mitjançant blat de moro de fins a 11 varietats i colors diferents. El resultat és força pintoresc i, a banda d’atreure tot tipus d’ocells encantats de poder triar entre tanta varietat, cada any atrau també un mig milió de turistes que hi fan una breu parada abans de continuar la seva ruta.

Cartell a l'autopista 'I-90' anunciant el 'Wall Drug' de South Dakota

Però cap atracció de South Dakota és comparable al ‘Wall Drug’, doncs en realitat hi ha ben poc d’especial a visitar. Es podria dir que el ‘Wall Drug’ és famós precisament perquè és famós. Tot va començar al 1931 quan un farmacèutic de Nebraska va comprar la drogueria del llavors minúscul i ‘en mig del no res’ poble de Wall. Farta de que ningú hi parés, la dona del farmacèutic va decidir posar un cartell a la carretera anunciant aigua amb gel gratuïta per a tothom que hi passés. A partir d’aquí el negoci ja no va parar de créixer fins a convertir-se avui en dia en una espècie de centre comercial amb l’estètica típica del ‘Far West’ amb restaurants, botigues i exposicions de fotografies antigues (entre moltes altres coses). Entenc que vist l’èxit del primer cartell a la carretera es van animar a posar-ne més i, actualment, se’n poden veure fins a més de 400 quilòmetres abans d’arribar-hi. El cert és que són molt pesats. Hi ha trams en que els cartells són tan continus que a un li venen ganes de no parar com a acte de protesta. El problema és que l’aigua amb gel gratuïta segueix sent un bon reclam quan les temperatures arriben quasi als 40ºC i no hi ha massa més alternatives on parar a refrescar-se.

Bisons pasturant a les terres sagrades de 'Black Hills', a South Dakota

I ja arribant a la frontera de l’estat amb Wyoming s’arriba a les ‘Black Hills, les muntanyes cobertes de pins considerades sagrades pels natius americans als qui se’n va concedir la legitima propietat al 1868. El problema però és que la descoberta d’or a la zona va precipitar la massiva arribada d’exploradors a la recerca del metall preciós, fet que va provocar el trencament dels pactes establerts. A partir d’aquí els natius americans són retirats de les muntanyes, passant aquestes sota el control del govern federal (fet que no es reconeixeria il·legal fins a l’any 1980). És sota aquest context que al 1925 un historiador de South Dakotaproposa la idea d’esculpir grans escultures a les roques de les ‘Black Hills’, concretament, el que més endavant acabaria sent el que avui coneixem com a ‘Mount Rushmore’. Durant més de deu anys es van dinamitar les roques per tal d’extreure’n les cares de quatre presidents dels EUA que havien estat clau durant els primers 150 anys del jove país. En ordre d’esquerra a dreta en el monument: Washington per ser el creador de la nació i els seu primer president,Jefferson per expandir el territori cap a l’oest amb la compra de Louisiana, Roosevelt per l’afany de preservar la natura creant els ‘Parcs Nacionals’, Lincoln per mantenir el país unit batallant la guerra civil americana i fer lliures a tots els americans mitjançant l’abolició de l’esclavatge. Avui en dia, tot i les polèmiques no resoltes amb els natius americans, el monument rep cada any la gens menyspreable xifra de quasi 15 milions de visitants, que contribuïm en l’explotació d’un espai natural que probablement mai hagués hagut de ser tant dramàticament modificat.

Pocs monuments tant icònics com el 'Mount Rushmore' a les 'Black hills' de South Dakota

Després de passar uns dies acampant a les muntanyes, amb breu visita inclosa al monument encara en construcció de ‘Crazy Horse’ (la resposta dels natius americans al ‘Mount Rushmore’), em vaig dirigir cap al nord-est camí del següent estat. Les immenses i solitàries planes de fenc van tornar a ser la norma fins a l’arribada al poble Lemmon, l’última parada del meu pas per South Dakota on m’esperava una petita sorpresa digne de les atraccions turístiques al voltant de l’autopista ‘I-90′. O millor encara, doncs aquí sí hi havia motius per a fer una parada i fer-hi quatre fotos. Aquí no hi ha palaus de blat de moro, però sí que tenen una bona col·lecció de fòssils d’ossos de dinosaure o tot un jardí fet als anys trenta a base de troncs de fusta petrificats. L’ambient familiar i relaxat permeten una visita més tranquil·la entre objectes de totes les èpoques. Això sí, de tot plegat no se’n pot esperar massa rigor científic i al preguntar et pots trobar com a resposta que ‘els fòssils són de l’època de la gran inundació, tenen només uns quants milers d’anys’. I és que de la mateixa manera com al museu del Creacionisme de Kentucky entenen que els dinosaures es van extingir al no ser salvats per Noè i la seva arca, aquí les teories de l’evolució tampoc són massa benvingudes.

I a tot això, mentre per a mi la falta de cobertura al mòbil era una constant i l’accés a internet un bé relativament escàs, els republicans celebraven a Tampa (Florida) la seva convenció en la que Mitt Romney va ser nomenat com a candidat a les eleccions de novembre. Com acostuma a passar en aquests actes gairebé tot va seguir l’estricte guió establert amb ben pocs element a destacar més enllà de la falta de rigor general d’alguns parlamentaris, però especialment greu en el cas del candidat a la vice-presidència Paul Ryan. La gran sorpresa que ben pocs s’esperaven va ser la curiosa aparició del mític actor Clint Eastwood, que ja fa unes setmanes va anunciar el seu suport a Mitt Romney. Enlloc del tradicional parlament però, l’actor i director va interpretar un estrany diàleg amb una cadira buida on suposadament seia el president Obama. Tot plegat sense guió i agafant per sorpresa als mateixos coordinadors de la convenció que esperaven quelcom més convencional. La imatge d’home d’avançada edat (concretament 82 anys) discutint amb una cadira buida va ser tant impactant que va fer que molts comentessin més aquest fet que no pas el propi discurs de Romney, que en tot moment es va intentar mostrar com un home proper al ciutadà mig. Avui mateix però comença a Charlotte (North Carolina) la convenció dels demòcrates, en què Obama no parlarà fins dijous i que inclourà, entre d’altres, discursos de la primera dama i de l’ex-president Bill Clinton. Veurem doncs si ens tenen preparada també alguna sorpresa de l’alçada de la de Clint Eastwood i la seva ja famosa cadira buida.

Rhode Island, el més petit dels 50

(text publicat el 16/07/2012 a www.lavanguardia.com)

L”skyline’ de la ciutat de Providence, Rhode Island

New Haven, Connecticut .- L’estat de Rhode Island és tant petit com tan sols una desena part de la superfície de Catalunya. Una població de més d’un milió d’habitants, però, el fan un dels més densament poblats amb la gran majoria de residents concentrats al voltant de la principal ciutat i capital de l’estat, Providence. De fet, la influència de la ciutat arriba més enllà dels límits fronterers de l’estat, cosa que fa que la població total del que se’n considera l’àrea metropolitana arribi a superar en nombre la població total de l’estat. Però tot i les reduïdes dimensions, un es pot passar visitant Rhode Island una setmana sencera i encara més. L’important nucli turístic de Newport, així com d’altres destinacions situades en petites illes, ofereixen oportunitats per als visitants més enllà de la capital. En el meu cas però, un parell de dies van ser suficients per recórrer el territori del que es coneix com ‘l’estat de l’oceà’.

Wikipedia Facts: RHODE ISLAND

-Resultats 2008: Obama/Biden: 62,95% – McCain/Palin: 35,11%
-El 50è estat en superfície: 3.140 Km2 (0,10 “Catalunyes”)
-El 43è estat en població: 1.052.567 habitants a 2010 (0,14 “Catalunyes”)
-El 2n estat en densitat de població: 390,78 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: There’s Something About Mary – Dumb and Dumber – Family Guy
-Tòpic: L’estat del oceà – El petit “Rhody”

La ciutat de Providence, l”skyline’ de la qual serveix de fons paisatgístic a la popular sèrie d’animació ‘Family Guy’, em va servir com a base per organitzar els dos dies. El primer per a visitar la ciutat en si, i el segon per Newport i les zones de costa del sud. Aparcar, gratis, a la densa capital de l’estat no és gaire fàcil, però les dimensions del ‘downtown’ permeten poder deixar el cotxe a la zona de l’agradable campus de la universitat de Brown i acostar-s’hi a peu. Això sí, cal estar preparat per als costeruts carrers fins la petita badia que sembla dividir el centre de la ciutat en dos, però que permet espais d’esbarjo als parcs del seu voltant. Les zones turístiques del sud de l’estat, amb la població de Newport com a referent, tampoc s’escapen de les aglomeracions (especialment els mesos d’estiu). Aquí s’hi troba la major concentració d’edificis de l’època colonial americana (amb grans mansions obertes avui en dia al públic), així com una gran activitat marítima amb centenars d’embarcacions recreatives que hi fan port. El president John Fitzgerald Kennedy va contribuir també a la fama de l’indret ja que no només s’hi va casar al 1953 amb Jacqueline Bouvier, sinó que també és on va passar part dels estius durant la seva presidència.

Un dels molts velers, aquest carregat de turistes, de Newport, Rhode Island

Els qui no estan precisament de vacances, són les campanyes dels qui s’hauran d’enfrontar per a la presidència a les eleccions novembre. En els últims dies, l’aparició al diari ‘The Boston Globe’ d’uns documents que provarien que Mitt Romney no va abandonar del tot al 1999 (tal i com va afirmar) la direcció de la companya d’inversions ‘Bain Capiral’, han provocat els atacs d’Obama i la seva campanya. En els anys posteriors a la suposada marxa de Romney per a dirigir els Jocs Olímpics d’hivern de Salt Lake City de 2002, la companyia va fer alguns moviments que van acabar exportant llocs de treball fora dels EUA. Aquest fet, de confirmar-se que les operacions es van dur a terme sota la direcció de Romney, podria perjudicar seriosament la imatge del candidat republicà com a ‘expert creador de llocs de treball’. Com a resposta, Romney va concedir divendres passat una sèrie d’entrevistes en les que va negar la veracitat de les afirmacions d’Obama, però en les que no va ser capaç de esvair tots els dubtes generats. En tot cas, a hores d’ara, ja sembla segur afirmar que estem davant d’una de les campanyes més negatives de la història, en la que els candidats centren els esforços, enlloc de parlar d’idees i propostes, en desacreditar l’adversari

Maine, i les seves omnipresents llagostes

(text publicat el 13/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge de la costa de Maine, a prop de Bar Harbour

Providence, Rhode Island .- A mesura que avança l’estiu, cada dia estic més convençut d’haver encertat al decidir passar els mesos més calorosos al nord dels EUA. Per descomptat no serà al mateix quan vagi cap a l’interior, però haver de necessitar una mica de manta per passar la nit mentre mig país depèn d’aires condicionats per sobreviure és tot un luxe. A Maine he centrat la ruta en la costa, amb una breu parada a l’interior que les distàncies són prou elevades. L’estat és ben famós tant per les zones naturals i per les abundants ‘blueberries’ (de les que n’és el principal estat exportador), però sobretot per les seves llagostes que es poden trobar a quasi qualsevol local i restaurant de Maine.

Wikipedia Facts: MAINE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,71% – McCain/Palin: 40,38%
-El 39è estat en superfície: 91.646 Km2 (2,85 “Catalunyes”)
-El 41è estat en població: 1.328.361 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 40è estat en densitat de població: 16,64 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Iron Giant – Casper – Dark Shadows
-Tòpic: La terra de les vacances – L’estat dels pins

Des de feia força temps que no em sentia en mig del no res, però a Maine un s’hi pot sentir. Amb una economia una mica més debilitada que la dels seus companys de la zona de New England, l’estat compta amb grans àrees poc poblades en les que costa d’entendre el sobrenom que té com a ‘destí de vacances’. No és fins que un es va apropant a les zones costaneres que es comença a notar un cert volum d’infraestructura hotelera i, sobretot, d’espais pensats per a gaudir de la natura. Circulant per les carreteres, camí de l”Acadia National Park’, és fàcil creuar-se amb cotxes carregats de caiacs i canoes, així com amb petits negocis de venda de llenya per a fer focs de camp. Un cop allà és complicat resistir-se a treure la càmera fotogràfica per a retratar els paisatges de roques, mar i muntanyes que formen el litoral; i que conviuen amb la gran indústria pesquera de la llagosta. Per tot arreu es veuen petites boies surant a les blaves aigües. Sota de cada una d’elles, s’hi troba una o vàries trampes per atrapar els preuats crustacis que tanta vida donen a pescadors i restauradors locals.

Veler navegant entre centenars de boies amb trampes per a llagostes al Acadia NP, Maine

Seguint la costa cap al sud s’arriba a la principal ciutat de l’estat, Portland, amb una població que no arriba als setanta mil habitants. Aquí el turisme també és força nombrós, en part gràcies a un port ben equipat on arriben embarcacions amb visitants d’altres poblacions costaneres. Aquí, com no podia ser d’altre manera, la llagosta també n’és la protagonista i la zona del port és plena de locals que en serveixen i botigues amb records de tota mena. Jo no podia marxar de Maine sense tastar el crustaci, així que finalment em vaig decidir per un petit negoci de venta de marisc (ja sigui cru o cuinat). L’ambient familiar i la transparència en que tot estava cuinat no només em van convèncer, sinó que em van fer gaudir encara més del deliciós plat servit, en aquesta ocasió, en una bossa de paper.

Llagosta d'aproximadament una lliura i mitja a punt de ser cuinada a Portland, Maine

A tot això la campanya electoral segueix el seu curs amb un Obama preocupat per la gran diferència entre les donacions econòmiques rebudes per uns i pels altres, i amb un Romney que no és capaç de generar entusiasme entre les minories del país. De fet el candidat republicà recentment va haver d’aguantar una esbroncada considerable, en afirmar que revocaria la proposta de reforma sanitària d’Obama (recordem, inspirada en la que ell mateix va establir a Massachusetts) davant d’una audiència de raça negre a la convenció de la NAACP. I és que Romney en particular, i el partit republicà en general, tenen un suport molt minoritari entre la població afroamericana. Com sempre, haurem de veure com evoluciona tot plegat mentre les enquestes segueixen mostrant un suport a nivell nacional força igualat entre els dos candidats, però amb una aritmètica electoral que manté a Obama com a clar favorit de cara a novembre.