Un punt i apart en el parc nacional de Yellowstone

(text publicat el 28/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol i els vapors dels guèisers al arribar al parc nacional de Yellowstone, Wyoming

Bliss, Idaho .- El ‘parc nacional’ per definició. Diferents tribus de natius americans van habitar durant milers d’anys la zona que en l’actualitat ocupa el parc nacional del Yellowstone sense necessitat de posar-hi límits, però en veure l’amenaça del desenvolupament típic de ‘l’home blanc’ -i la possible destrucció del seu patrimoni natural- es va fer necessari el plantejament de regular-ne els seus usos. El primer de març de 1872 el president Ulysses S. Grant firmava la llei del Congrés dels Estats Units que acabaria establint el primer parc nacional del món. Una mesura de protecció, no exempta de polèmica en el seu dia, per evitar que les terres acabessin en mans privades i així garantir-ne la seva preservació. Avui però ningú dubta de l’eficàcia de la mesura, i així ho demostren els tres milions de visitants del parc -sumats als 60 milions de visitants de la resta dels 57 parcs nacionals dels EUA- que cada any hi passen uns dies entre guèisers, bisons i paratges que et fan esgotar les bateries de la càmera de fotos.

Com no podia ser d’altra manera, aquest any jo he estat un més dels molts turistes de Yellowstone, tot i que s’ha fet esperar més del previst. La gran majoria de les quasi 900.000 hectàrees que ocupa el parc estan dins de Wyoming, estat que vaig visitar a principis del passat abril, però a causa de les baixes temperatures i la neu que s’hi acumula, les carreteres es tanquen des de novembre fins a finals d’abril. Mesos en que el territori és només accessible per als més atrevits, que han d’accedir al parc mitjançant esquis de muntanya o vehicles adaptats a la neu i sempre acompanyats de guies professionals. Jo no anava preparat per tant fred. No hi va haver més remei doncs que esperar al mes de setembre, accedint al parc des del veí estat de Montana, per poder-hi passar quatre nits (molt més del que he dedicat a cap parc nacional als EUA) plantant la tenda al terreny d’acampada de Norris. Al bell mig del parc i just als límits del volcà de Yellowstone. Sí, el volcà, que es considera actiu tot i que sense risc imminent d’erupció però que no evita que a les nits la temperatura baixés fins els dos graus negatius (Celcius).

Bisons americans bevent aigua al parc nacional de Yellowstone, Wyoming

El parc és ben conegut per la seva variada fauna, que inclou principalment uapitís, bisons, llops, aus de tota mena i probablement els més famosos de tots: els óssos (tant l’ós negre com l’ós ‘grizzly’). Ara a molts potser us ha vingut a la ment un conegut personatge de dibuixos animats… doncs heu de saber que tècnicament l’Ós Yogi i el seu company Boo-Boo no eren habitants de Yellowstone, sinó que vivien en el fictici parc nacional de ‘Jellystone’ (traduït com ‘pedra de melmelada’). En tot cas les oportunitats de veure animals salvatges són constants, tot i que mai estan garantides. Sense anar més lluny em vaig haver de quedar amb les ganes de veure els famosos óssos, tot i que en principi durant aquests mesos estan més actius que mai engreixant-se per a poder hivernar. Ocasions hi va haver per a la resta, especialment per als majestuosos bisons que habiten en gran nombre (entre tres i quatre mil exemplars) i que aquí conserven la genètica més pura de l’espècie.

Detall del 'Grand Prismatic Spring' al parc nacional de Yellowstone, Wyoming

Però si hi ha algun element que fa realment famós al parc és la gran activitat geotèrmica que s’hi troba, i més en concret els seus espectaculars guèisers. Les estadístiques diuen que un 95% dels visitants del parc passen per l’Old Faithful, el guèiser més famós del parc gràcies a la seva mida i la regularitat de les seves erupcions. D’entre els 400 o 500 guèisers que es troben a Yellowstone -aproximadament la meitat de tots els guèisers del món- els que es poden predir no arriben a la dotzena, i algun d’ells amb ‘finestres’ que superen les quatre hores de diferència. L’Old Faithful és diferent. No només és un dels més alts del parc amb alçades que van dels 30 als 50 metres, sinó que se’n pot predir la propera erupció amb una precisió de només vint minuts de marge, amb una mitjana de 91 minuts entre cada una d’elles. Tot plegat fa que, més o menys cada hora i mitja, al seu voltant s’hi apleguin centenars de persones equipades amb tot tipus de càmeres esperant l’impressionant erupció. Això al setembre. Al mes de juliol, en el que passen pel parc quasi un terç dels visitants de la xifra total anual, no vull ni saber quanta gent es pot arribar a concentrar a les seves rodalies durant les hores punta.

El famós i regular 'Old Faithful Geyser' del parc nacional de Yellowstone, Wyoming

Però tranquils, les estadístiques també diuen que el 95% dels visitants no s’allunyen més d’una milla (1,6Km) del seu cotxe. Sabent-ho, només cal caminar les 2,3 milles de camí que separen el pàrquing del ‘Lone Star Geyser’. La solitud amb el guèiser està pràcticament garantida, envoltats de natura. Potser l’experiència més propera avui en dia (salvant totes les distàncies) a la que van viure els exploradors de mitjans del segle XIX, quan van ‘descobrir’ les grans meravelles d’un parc per al qual quatre nits no van ser, ni de bon tros, suficients.

[més fotografies i texts sobre la visita al parc nacional de Yellowstone, al diari de viatge]
[àmplia sel·lecció de fotos al àlbum del ‘Yellowstone National Park’]

New York, New York

(text publicat el 27/06/2012 a www.kolhosp.com)

Un cafè i sis donuts petits en una caixa de plàstic. Tot per 2,50$ al ‘deli’ de la cantonada del carrer de Brooklyn on vaig aparcar el cotxe. Sucre i cafeïna per començar un llarg dia en que em plantejava visitar l’illa de Manhattan en tan sols 24 hores. Un pla en el que s’hi barrejava la necessitat d’estalviar temps, les poques ganes de batallar amb l’estrès amb el que es viu a la capital del món, i la possibilitat de demostrar que al 2010 no vaig ser més optimista del que tocava. ‘No, les fotos no les vaig fer en 24h sinó en uns 15 dies’. ‘No, no em vaig passar 24 hores sense dormir per fer les fotos’. Però ara sí. Ara ja puc dir per experiència pròpia que és possible recórrer els principals atractius turístics de New York City en un sol dia i després, si un vol, fer un llibre de fotos titulat ‘NYC: 24h a la ciutat que mai dorm’.

El principal avantatge és el que allà el metro no tanca mai, així que és ell qui realment no dorm i manté la ciutat amb un ull mig obert. Les estacions han quedat antiquades, és brut, i un sovint s’hi perd la primera vegada que l’ha d’agafar. Però funciona. Quin sentit tenen els busos turístics quan el ‘subway’ forma part de les visites turístiques imprescindibles? Discussions airejades, homes i dones de negoci en direcció a l’oficina, guiris, hipsters, estudiants… i la gran majoria amb auriculars passant de tot. A primera hora del matí, direcció a la ‘Grand Central Terminal’, hi ha al vagó un relatiu silenci i no es creuen mirades. Potser hi ajuda la falta de cobertura per a telèfons mòbils, potser és per això que s’hi veuen tants ‘e-books’.

La superfície és encara menys amable. Estar pendent dels colors dels semàfors ajuda però realment no és necessari. Un es pot sumar a la marea de gent que aprofita qualsevol oportunitat per creuar, els cotxes sovint tenen la batalla perduda en els carrers més cèntrics de la ciutat. Constantment cal negociar entre venedors ambulants, trossos de carrer en obres, terrasses de restaurants i sobretot els milers de turistes que cada dia visiten la ciutat. Aquests som els que mirem cap amunt, els locals ja saben com d’alts són els gratacels. El dia va passant entre cantonades vistes en pel·lícules i sèries de televisió. Quan es té gana, es menja. I més econòmic del que un es pot imaginar. Hot dogs a dos dòlars, llaunes de refresc per un, porcions generoses de pizza de formatge per 99 cèntims. Els gourmets s’hauran de gratar una mica més la butxaca.

Però en realitat no tot és asfalt i ciment, a New York també hi ha espai per a la natura. De fet, qui no ha sentit mai a parlar del gran ‘Central Park’? És tant ample com set illes de l’eixample barceloní juntes, i tant llarg com anar de la Plaça Espanya fins a la Plaça de les Glòries. Poca broma. Passejar-hi és perdre’s-hi. Un pot passar a la vora de grans llacs que molts aprofiten com a circuit per a córrer, o per espais oberts on es pren el sol i es juga a ‘baseball’, o per boscos tancats des dels que no es veu ni un sol edifici al voltant, o per racons tranquils on es pot trobar a algun local intentant pescar a la riba d’un estanc com si es trobés a un parc estatal de West Virginia. Als turistes ens encanten les barquetes de lloguer, els museus que hi ha a tocar, i el memorial a John Lennon ubicat a ‘Strawberry Fields’.

Fa calor i un rere l’altre els barris es van succeint a la marató fotogràfica de 24 hores. Cal anar baixant el ritme per zones on val la pena seure a prendre un cafè mentre s’observa el que passa al voltant. O mentre es fulleja un llibre o revista alternativa, de les que costen de trobar a les llibreries tradicionals. O mentre es gaudeix de galeries d’art sorprenent amb, probablement, complicada viabilitat comercial. Les dimensions i densitat de població de la ciutat fan possibles negocis inimaginables, botigues estrambòtiques que proven sort i fins que els estalvis aguanten. Les oportunitats són quasi tant elevades com la mateixa competència, així que no tothom sobreviu en un paisatge comercial que acaba estant en constant evolució. Agafar una mica de perspectiva sempre va bé, i per sort el metro permet escapar amb facilitat de l’illa de Manhattan per poder-la observar dels dels molls de ‘Long Island City’. Segurament un dels millors punts on fer una pausa tot gaudint com es pon el sol darrera els grans gratacels, mentre es pica alguna cosa per sopar.

Ja és fosc. Més enllà de mitja nit són pocs els turistes que s’animen a pujar fins al pis 68 de l”Empire State Building’. A aquestes hores un no s’ha de preocupar per aglomeracions ni cues d’espera i es pot gaudir amb tranquil·litat de les vistes d’un dels observatoris més elevats de la ciutat, abans de tastar alguna de les nombroses ofertes culturals que aquesta ofereix cada cap de setmana. Trio tornar al ‘Arlene’s Grocery’. L’antiga botiga de queviures és ara un dels locals musicals més actius, i on es pot trobar un dels pocs ‘karaokes’ en que els cantants són acompanyats per una banda en directe enlloc de “música enllaunada”. Aquí, en general, la gent es porta la cançó treballada de casa, llegir les lletres en una pantalla fa nosa quan un busca lluir-se. Al carrer ja no hi queda massa vida quan l’últim participant baixa de l’escenari. A ‘Times Square’ les pantalles i els anuncis lluminosos continuen encesos, però només algunes botigues de conveniència i els McDonalds segueixen oberts. La policia, en una petita comissaria amb llums de neó que no desentonen amb l’entorn, tampoc ha marxat. És el moment d’anar baixant fins al ‘Battery Park’, al costat mateix de ‘Wall Street’, per agafar el transbordador de les 5:30h cap a ‘Staten Island’. No per res, sinó perquè no puc pensar en una recompensa millor que, després de tot el l’esforç fet, asseure’s a la popa del vaixell a observar la sortida del sol il·luminant amb els primers rajos del llum del dia la mítica ‘Estàtua de la Llibertat’.

Nits en blanc, “guiris” i història al New York State

(text publicat el 25/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Perfil de Manhattan vist des de Long Island City, New York

Westminister, Massachusetts .- Normalment reservo el primer paràgraf del ‘post’ per a un breu resum del que ha estat el meu pas per l’estat de torn. Normalment trobo un fil conductor que agrupa amb un parell d’idees el que m’han semblat ser els seus trets principals. Però què passa si a l’estat de New York m’hi he trobat una mica de tot? Boscos, grans atraccions turístiques, petites ciutats, enormes ciutats, baseball, hippies, hipsters, zones empobrides, bojos del motor… Bé, potser podem dir que de la mateixa manera com tot és possible a la magnífica ciutat de New York, l’estat tampoc es queda curt. De fet, segurament no podia ser d’altra manera en un estat no precisament petit, amb un elevat nombre d’habitants i que allotja la ciutat que és considerada per molts com la capital del món.

Wikipedia Facts: NEW YORK
-Resultats 2008: Obama/Biden: 62,91% – McCain/Palin: 36,04%
-El 27è estat en superfície: 141.300 Km2 (4,4 “Catalunyes”)
-El 3er estat en població: 19.378.102 habitants a 2010 (2,58 “Catalunyes”)
-El 7è estat en densitat de població: 157,81 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Taxi Driver – Ghostbusters – Superman II (escena)
(…i bàsicament qualsevol del Woody Allen dels 70 i 80 triada a l’atzar)
-Tòpic: L’estat dels imperis (econòmics) – La jungla de ciment

La primera parada no podia ser una altra que New York City, especialment arribant des de New Jersey. Després de patir durant una bona estona el terrorífic trànsit de la ciutat vaig poder aparcar el PT Cruiser a Brooklyn, un dels barris culturalment més actius i on encara s’hi poden trobar places de pàrquing gratuïtes (a diferència de l’illa de Manhattan). Per visitar la ciutat com cal un ha d’invertir-hi temps, però per desgràcia a mi no és que me’n sobri massa. Així que, aprofitant que l’any 2010 ja vaig tenir l’oportunitat de passar-hi força dies, en aquesta ocasió vaig aventurar-me a visitar la ciutat que mai dorm durant 24 hores seguides per comprovar si realment dorm o no. Ho vaig aconseguir? Doncs sí i no. Si bé és cert que vaig poder visitar els principals atractius turístics de la ciutat en una marató que va incloure fins a 16 viatges en metro, també ho és que no hi va haver temps per a gaudir de la majoria d’ells. Aquesta és una ciutat en la que sovint val la pena parar a prendre un cafè a una terrassa i senzillament observar, o invertir unes hores en visitar algun dels nombrosos museus, o deixar-se perdre per Central Park, o assistir a algun dels musicals més espectaculars del món a Broadway, o creuar a peu el pont de Brooklyn, o anar de compres a… Suposo que ja us en feu una idea.

Carretera de Woodstock a Bethel, on es va celebrar el festival de Woodstock

Relativament recuperat de l’esforç després d’una “migdiada llarga”, em vaig dirigir cap a un dels indrets més emblemàtics de l’estat de New York. El petit poble de Woodstock -ben conegut per tothom, tot i que no sempre se sap ubicar al mapa- encara conserva certa atmosfera del què un dia va ser un important centre ‘hippie’, arran de la instal·lació d’artistes i músics de diferents disciplines ja al inicis del segle XX. Però, contràriament al que pot semblar, no va ser aquí on va tenir lloc el mític festival que va dur el nom de la població. Davant l’oposició dels veïns el festival es va haver de dur a terme a unes 60 milles (100Km) en direcció sud-oest, a les terres d’una granja que s’han convertit en centre de pelegrinatge de nostàlgics i mitòmans. Allà, a Bethel, encara avui en dia s’hi segueixen organitzant concerts, en unes instal·lacions en les que també es pot visitar un museu i un senzill monument que recorda el lloc exacte del festival.

Turistes observant les cataractes del Niagara (vistes des del Canadà)

Seguint fins a l’extrem oest de l’estat, i passant per poblacions que no semblen estar passant pel seu millor moment, s’arriba a la ciutat de Buffalo (origen de les ‘aletes de pollastre’) i a una de les principals atraccions turístiques de la costa est. Fent de frontera entre els EUA i el Canadà, les cataractes del riu Niagara ofereixen un espectacle per a la vista que meravella entre 20 i 30 milions de visitants cada any. Tal i com acostuma a passar en aquests casos, tanta indústria turística acaba complicant el poder gaudir de l’experiència. Dificultats per aparcar, grans hotels i casinos que “es colen” en cada fotografia, assetjament d’ofertes i souvenirs, preus elevats, i haver d’esquivar famílies estressades que no semblen saber massa bé on estan. Tot i això, amb la dosi adequada de paciència i ‘zen’, la visita resulta més que recomanable.

Curses d'acceleració al circuit de Lebanon Valley Auto Racing, New York

I mentre a la campanya electoral es segueixen succeint les reaccions a la decisió del President Obama de no deportar els joves immigrants que reuneixen certes condicions (fet que centra l’atenció de la candidatura a la vice-presidència republicana cap al senador Marco Rubio), jo em dedicava a gaudir d’activitats purament americanes. Al poble de Cooperstown hi ha els terrenys (avui en dia l’estadi de Doubleday), on suposadament es va inventar al 1839 el joc del Baseball. El poble és ple de petits establiments dedicats a l’esport on s’hi pot trobar absolutament de tot: des d’equipacions esportives a tot tipus de souvenirs, passant per cromos de col·leccionista i boles firmades per jugadors famosos. La sort va voler que al camp on es va crear, s’hi estigues jugant un partit de categories inferiors que havia estat ajornat dies abans a causa de la pluja. Una petita sorpresa que em va permetre descansar una bona estona a l’ombra d’unes grades carregades d’història. Abans de seguir direcció est però, i com a punt i final del meu pas per New York, no em vaig voler perdre l’oportunitat d’assistir a unes sessions classificatòries de ‘Drag Racing’ (o curses d’acceleració). Al modest circuit del “Lebanon Valley Auto Racing” s’hi reunien aquest cap de setmana centenars d’aficionats del motor per tal de posar a prova les seves espectaculars màquines (hi havia més participants que espectadors), capaces d’arribar a les 250 milles per hora (quasi 300Km/h) en una distància d’un quart de milla (un 400 metres). Com comprendreu, la paraula espectacular es queda curta. De fet el proper estat, Massachusetts, ho tindrà ben difícil per superar tot el viscut en poc més d’una setmana a l’estat de New York.

Casinos, aliens (de nou), i carreteres solitàries

(text publicat el 02/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Hotel "New York New York" de Las Vegas

Baker, Nevada .- He de reconèixer que a aquest estat “li tenia ganes”. No és que als altres no, tot el contrari, però és que són moltes les històries, mites, teories de la conspiració i imatges de pel·lícula que tenen com a protagonista alguna part de l’estat de Nevada. Sense anar més lluny no em vaig poder estar de planificar la meva ruta per anar a Las Vegas sortint des de Los Angeles, tot “recreant” amb el descapotable el viatge del Dr. Hunter S. Thompson al seu llibre “Fear and Loathing in Las Vegas”. Unes 270 milles, la major part de les quals travessant paisatges desèrtics, fins a arribar a la capital del món del joc. Una ciutat que atrau cada any amb els seus llums de neó, a milers de turistes d’arreu del món disposats a perdre alguns dòlars a les màquines escurabutxaques.

Wikipedia Facts: NEVADA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 55,15% – McCain/Palin: 42,65%
-El 7è estat en superfície: 286.367 Km2 (8,92 “Catalunyes”)
-El 35è estat en població: 2.700.551 habitants a 2010 (0,36 “Catalunyes”)
-El 42è estat en densitat de població: 9,02 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fear and Loathing in Las Vegas  - Ocean’s Eleven – Paul
-Tòpic: L’estat de plata – L’estat del joc

A diferència de la resta d’estats, on el joc està molt més restringit, a Nevada és relativament senzill obtenir una llicència per obrir un establiment de joc. N’hi ha a tot arreu i de tota mena. Des dels grans casinos, fins a petits locals al marge de la carretera o la instal·lació de màquines escurabutxaques a supermercats, gasolineres i restaurants. Sembla que qualsevol lloc és bo per a posar-ne una, i que la seva quotidianitat evidencia que no tots estan pensats només per a turistes. Però a Las Vegas sí. La seva ubicació és l’únic sentit que té aquesta ciutat, a distàncies relativament còmodes de la superpoblada zona sud de California i del turístic Grand Canyon National Park d’Arizona. Per la resta tot són problemes. Els grans casinos i la ciutat que els envolta (Las Vegas té més de mig milió de residents) requereixen una quantitat exagerada de recursos per mantenir en marxa la maquinària turística de llums, pantalles, aires condicionats funcionant quasi tot l’any, grans espectacles, bufets lliures a baix preu i atraccions de fira de tota mena. I tot això en mig del desert, a l’estat més sec dels EUA, i només a unes 100 milles al sud del punt on es va provar la bomba nuclear als anys 50 i 60.

Bar extraterrestre a Rachel, prop de l'"Area 51"

És precisament entre els camps de tests nuclears i bases aèries on es troba la famosa “Area 51”, un “petit” quadrat situat dins d’una gran àrea militar restringida en ple desert (a la meitat sud de l’estat).  Les teories de la conspiració asseguren que és el lloc on l’exèrcit va transportar al 1947, les restes de l’incident de Roswell (New Mexico) que suposadament incloïa material alienígena. Però això no és tot, el seu ultra-secretisme ha inspirat teories de tota mena que parlen del desenvolupament d’equipament per controlar la meteorologia, de màquines del temps, de tecnologia per a la tele-transportació o, fins i tot, de trobades i intercanvis amb espècies d’altres planetes. Per descomptat, sent com sóc, no em podia perdre tot aquest folklore fent una ruta al voltant de l’àrea restringida fins arribar a la porta que suposadament dóna accés a la mai reconeguda de forma oficial ”Area 51”. No, no la vaig creuar. Sembla ser que només el fet d’entrar a la zona militar és motiu suficient per a l’exportació del país (i la prohibició de tornar-hi). Ah! I a més tenen autorització per disparar a matar si ho creuen necessari. Com comprendreu, amb UNA foto en vaig tenir més que prou.

La resta de la ruta ha estat a la part nord de l’estat a prop de la ciutat de Reno, la població que va ser el principal centre del joc de l’estat abans que als anys 50 Las Vegas es fes suficientment gran com per treure-li el privilegi. A la meitat nord encara són ben presents les restes de la important indústria minera, principal font de riquesa de l’estat durant moltes dècades, que va atraure gent de tot el país per provar sort buscant or i plata. Així, en un ambient tranquil entre mines i pobles de pel·lícula de l’oest, vaig poder entrar de nou en contacte amb la societat just a temps per veure com les principals figures del partit republicà donaven suport al candidat Mitt Romney. Sembla que, veient que enguany les primàries no acaben de servir per decidir de forma ràpida un guanyador, des de dins del partit s’intenta acabar amb la desgastadora cursa per la via dels recolzaments, situant a Romney com el candidat “oficial” del partit. Veurem doncs si els votants accepten el missatge atorgant-li la victòria a les primàries del proper dimarts al District of Columbia, a Maryland i a Wisconsin.

La ruta 50: "La carreterra més solitària d'Amèrica"

Però les distancies no perdonen i avui ha tocat creuar tot l’estat, conduint més de 380 milles per la solitària “Rute 50” fins arribar a Baker, als peus del “Great Basin National Park”. Una breu visita al parc i les seves coves serviran, doncs, per tancar el meu recorregut per Nevada abans de creuar la frontera cap a l’estat de Utah, on tornaré després de cinc mesos de ruta per saludar alguns amics camí del proper objectiu…. Wyoming!

Barcelona “Guiriland”

(text publicat el 27/07/2011 a www.kolhosp.com)

Barcelona Guiriland - Isma Monfort

Passejar per la ciutat en els mesos d’estiu pot ser un exercici curiós. En poca estona es pot passar de la tranquil·litat més absoluta dels barris poc turístics on tothom és de vacances, a la bogeria del centre amb centenars de milers de persones de tot el món buscant el millor lloc per fer-se fotos amb una obra deGaudí de fons. La situació és especialment dolorosa a “Les Rambles”, un carrer que ja fa temps que ha deixat de ser dels barcelonins i on els “guiris” de tota mena es barregen al pujar i baixar. Uns busquen on és Canaletes o el mercat de la Boqueria, d’altres potser només perdre’s pels carrers del Gòtic i el Raval. Els pitjors però, són els que tot just tenen unes hores per tastar quatre tapes a preu de caviar -sovint regades amb sangria aigualida- abans de tornar al creuer de luxe que els ha deixat al port.

“Cada any hi ha més turistes!” Doncs sí. Encara que sembli un tòpic, si es compleixen les previsions de Turisme de Barcelona enguany vindran a visitar-nos més turistes que mai. Segons l’agència, durant el 2011 es poden arribar a superar els 15 milions de pernoctacions en hotels de la ciutat de Barcelona a un preu mig de 104€ per habitació. Números que espanten i que són un rècord absolut, especialment si tenim en compte que això només son xifres del sector hoteler. Us imagineu el que això representa a nivell econòmic? No és d’estranyar que més del 95% de la població enquestada per la mateixa agència vegi el turisme com a quelcom clarament beneficiós per a la ciutat.

Barcelona Guiriland - Isma Monfort

Però el cert és que a vegades un té l’estranya sensació d’estar dins un parc temàtic. A determinades zones només hi trobes “guiris” i més “guiris” fent fotos a estàtues humanes de qualsevol mena i tastant menjar de baixa qualitat. O gravant en vídeo improvitzats shows de “break dance” (dels de passar la gorra) mentre esperen que s’encenguin les fonts de Montjuïc com qui espera els focs artificials al acabar el dia a Disneyland. I talment com en els parcs d’atraccions, que es preparin a gastar! Només les quatre principals visites sobre Gaudí (Pedrera, Casa Batlló,Sagrada Família i Casa Museu Gaudí) representen més de 50€ en entrades.

Sigui com sigui s’ha d’admetre que Barcelona està més de moda que mai i al viatjar podem veure l’enveja al rostre dels altres quan diem que vivim on vivim (més o menys el que ens passa a nosaltres quan algú ens diu que viu a Manhattan o a Tokio). Però una bona part dels que ens visiten ho fan sense saber massa res de la nostre cultura i fins i tot s’enduen una agradable sorpresa quan s’assabenten que tenim una llengua pròpia diferent a la castellana. És precisament aquí on sens dubte tenim una bona oportunitat per seguir fent feina.

Així doncs, és bo el turisme per la ciutat o ens està fent mal? Com en tantes coses a la vida, i aplicant els principis del “Ying” i el “Yang”, probablement siguin totes dues coses alhora.

Fonts: Nota de premsa “Barcelona Turisme” (.pdf)
+Fotos: Àlbum Google Plus