Un vespre a Urgell 249

(text publicat el 23/01/2013 a www.kolhosp.com)

Tot sembla normal a dos quarts de set de la tarda al carrer Urgell a l’alçada de la seu del Partit Popular de no ser per dos furgons policials que en bloquegen per complert l’entrada, que també tapen la porteria del bloc de pisos del número 249. Ja fa uns dies que es van convocar, a través de les xarxes socials, dues protestes simultànies a les seus del PP de Madrid i Barcelona avui divendres a les set de la tarda en contra dels últims casos de corrupció que han aparegut a la premsa relacionats amb ex-dirigents del partit. El cas, relacionat amb la trama ‘Gürtel’, té implicacions greus i es suma als molts altres que ja es coneixien relacionats amb aquest i altres partits polítics. Però a quinze minuts de l’inici de la protesta no sembla que hi hagi ningú, més enllà de mitja dotzena de persones i un parell de càmeres d’informatius. A l’altra banda del carrer unes veïnes es queixen del dispositiu policial, del que ja comencen a estar-ne habituades. ‘- Antes la sede estaba más arriba, pero se vinieron aquí. Nosotros no queríamos al PP y se quiso comprar el local para elegir quien venia, pero no se qué pasó.’ ‘-Se dijo: Se va a poner cualquiera. Y mira…’.

Mentrestant ha anat arribant més gent a la vorera contrària d’on es troba la seu del partit polític, a l’altre la policia n’ocupa tot l’ample. També han arribat més mitjans de comunicació. Amb puntualitat suïssa, a les set de la tarda, comencen els crits de protesta. La Guàrdia Urbana ja ha tallat el carrer i els manifestants no triguen a invadir-ne la calçada per ser més a prop del local. Els crits i consignes es succeeixen en direcció a unes persianes abaixades, la seu del parit està completament tancada i no sembla que hi hagi d’haver ningú a dins. A qui criden els prop de tres-cents manifestants? Els reporters dels mitjans de comunicació ho graven tot, però coneixent-ne les dinàmiques difícilment se’n faran massa ressò. Especialment si no hi ha incidents destacats, i no n’està havent. Tot i això, els locals comercials i restaurants de la zona també han abaixat les persianes. Ho fan per sistema i amb naturalitat, no corren riscos, ja hi estan acostumats. Saben que en la gran majoria de casos els manifestants marxaran cap a casa sense ocasionar problemes quan creguin que ja han cridat prou estona, i ells podran tornar a obrir per atendre als qui volen venir a sopar. ‘-Aquí tenemos que comer todos, ¿sabes?’

En aquesta ocasió però, els manifestants no marxen a casa sinó que al cap d’una hora de protestes es decideix fer una marxa a peu fins a la seu de Convergència i Unió (també protagonistes de recents notícies a la premsa sobre corrupció) al carrer Còrsega. En iniciar-se la caminada, els agents dels Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana es posen també en marxa. Amb tota naturalitat i, aparentment, sense entrar en converses amb els qui protesten, van tallant el trànsit dels carrers que porten d’una seu a l’altre. Fins i tot es talla l’Avinguda Diagonal, una de les principals vies de la ciutat. Els agents s’avancen a la marxa i desvien el trànsit amb prou anticipació com per evitar majors complicacions, tots sabem on es dirigeix la protesta. Arribant a la seu de CiU es veu clarament que els furgons han arribat abans que ningú i esperen als manifestants bloquejant les portes, també tancades, de l’edifici. Dos carrers més enllà la Guàrdia Urbana desvia el trànsit per a deixar la part final del carrer Còrsega lliure. Els crits i consignes es reprenen. En son uns quants menys, potser a causa d’una fina pluja. De nou criden a un edifici que sembla buit, i ara gairebé no queda cap mitjà de comunicació.

Or, grans marques i baralles a les ones

(text publicat el 31/01/2012 a www.lavanguardia.com)

Antigues mines d'or a Dahlonega

Daytona Beach, Florida .- Tot i que teòricament aquest estat me l’havia de prendre amb calma, el meu pas per Georgia ha estat un vist i no vist. Només cinc dies que van començar duent el cotxe al taller a Athens, una ciutat que em va servir de base per fer una visita que va superar amb escreix totes les expectatives. A només una hora i mitja de carretera (aquí això és un no res) hi ha el petit poble de Dahlonega, on al 1828 es va produir la primera “febre de l’or” dels Estats Units. Avui en dia les antigues mines només serveixen per extreure els doblons dels turistes que trien fer una visita guiada al seu interior, quelcom totalment recomanable. Sobretot si, a més, qui et fa de guia és tot un campió buscant or i te’n fa unes classes particulars. Es clar que, més que l’or, a alguns potser us interessa més saber que en el club “40 Wats” d’Athens van començar a tocar grups com els R.E.M… jo és que sóc més de pel·lícules.

Wikipedia Facts: GEORGIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 46,99% – McCain/Palin: 52,20%
-El 24è estat en superfície: 153.909 Km2 (4,79 “Catalunyes”)
-El 9è estat en població: 9.687.653 habitants a 2010 (1,29 “Catalunyes”)
-El 18è estat en densitat de població: 54,59 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Gone with the Wind / Ray
-Tòpic: La “Yankeelandia” del sud – L’estat dels préssecs

Seu de la CNN a Atlanta

Pràcticament la resta del temps l’he passat a Atlanta, la capital de l’estat, on dues grans -gegants- corporacions hi tenen la seu. Ted Turner hi va crear al 1980 la CNN (Cable News Network) considerada avui la cadena de notícies més reconeguda a nivell mundial. Els estudis estan ubicats en un gran edifici que anteriorment havia estat un parc d’atraccions sota cobert, i a la part central es pot veure en una pantalla gegant la CNN (òbviament) mentre fas un mos en un dels molts restaurants. Justament aquell vespre la cadena retransmetia un dels molts debats republicans de la campanya, així que vaig poder posar-me al dia de l’actualitat política sense necessitat de disposar de “cable”, que aquí tots els canals de notícies 24h son de pagament. L’altre gegant de la ciutat és la Coca-Cola però, a banda de l’oportunitat de tastar begudes d’arreu del món, no us perdreu gran cosa si us salteu la visita. Tot té un punt d’anunci constant que, honestament, no entenc com suporten els que hi treballen sense acabar com un llum.

Aquests dies la campanya s’està tornant força agressiva, especialment entre Mitt Romney i Newt Gingrich. Els atacs son constants, ja sigui per la quantitat d’impostos que paguen com per el seu passat polític o en el sector privat. Molts diuen que Newt s’ho juga tot a una carta a les properes primàries a Florida, i està apostant fort per aprofitar la inèrcia resultant d’haver guanyat les últimes primàries de South Carolina. Romney ho sap i per descomptat no vol deixar escapar l’oportunitat de quedar-se sense rivals, en una cursa on cada batalla requereix un munt de recursos econòmics. De moment Romney sembla comptar amb cert avantatge per a les primàries d’aquesta setmana a un dels estats més poblats dels EUA, i per tant amb més representats de cara a la convenció final.

Tomba del Dr. Martin Luther King a Atlanta

Però entre tants atacs mitjançant anuncis de dubtós gust -en els fins i tot utilitzen música tètrica quan parlen del rival- la gent em comenta que se sent allunyada de la política. Certament, si no segueixes a diari les informacions és fàcil perdre’s en el mar de crítiques. Falten idees i valors. Visitant el memorial al lloc de naixement del Dr Martin Luther King a Atlanta vaig sentir clarament el contrast (tot i que el Dr King no intentava en cap cas ser el candidat del partit republicà). Esperem que més aviat que tard comenci a definir-se qui acabarà enfrontant-se a Obama, amb una mica de sort serà la manera de que es parli més de propostes que d’atacs. O potser no. Potser només estic sent ingenu i canviaran de contrincant sense canviar d’estratègia.

Miniput 2010

(text publicat el 26/12/2010 a http://www.nativa.cat)

Miniput.jpg

Televisió i qualitat son dos conceptes que difícilment podem veure associats però el passat 4 de Desembre es van unir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona gràcies a la mostra Miniput, que va aplegar i presentar una selecció dels millors programes televisius d’enguany.

I és que, per estrany que pugui semblar, no tot el que s’emet per la petita pantalla és televisió escombraria, sinó que hi ha propostes que se’n escapen mitjançant idees arriscades, innovadores i controvertides que fan evolucionar el mitjà. Amb documentals, sèries de ficció, reality shows i altres formats difícils d’explicar, la mostra és en essència una selecció de projectes presentats al InPut, l’únic esdeveniment internacional que cada any s’esforça per reunir els programes més interessants produïts per les televisions públiques enfront de les propostes comercials.

Així, els més matiners vam poder al·lucinar (i fins i tot marejar) amb “The Operation: Surgery Life” del canal britànic “Chanel 4”, en el que durant quatre dies consecutius es va poder veure en directe una operació a cor obert o una intervenció per extraure un tumor cerebral. Ras i curt, sense censures. I tot això amb les càmeres dins el quiròfan i amb preguntes als doctors per part del públic que ho seguia des d’un auditori al mateix hospital o dels espectadors des de casa seva mitjançant Twitter i Facebook.

Menció especial mereixen també les propostes “Taboo” i “Something Blue”, de Suïssa i Estats Units respectivament. La primera planteja de forma molt personal i sense artificis la problemàtica del suïcidi mitjançant les imatges que Thomas, de només vint anys, va gravar d’ell mateix abans de treure’s la vida.  En canvi, la segona substitueix el rigor pel fals documental (Mockumentary), en la recerca del millor recurs per a plantejar els conflictes racials que encara es donen en la societat americana personificats en una parella en la que ella és de pell blanca i ell d’una sorprenent pell de color blau.

Cal doncs agrair a la Universitat Pompeu Fabra i a Televisió de Catalunya que al 1994 decidissin iniciar aquest projecte que ha anat creixent amb el pas dels anys fins a comptar avui en dia amb el suport d’una desena d’entitats més. Gràcies a tots ells, els amants de la “caixa tonta” tenim cada any motius més que suficients per explicar amb orgull com gaudim de veure la televisió.

Web de Miniput 2010

Esteu a punt per a la Televisió?

(text publicat el 26/11/2010 a: http://www.avivaveu.com)

Ja sé que no és bo posar les coses gaire fàcils i que si el públic s’ho ha de treballar una mica s’implica molt més en el que es mostra, però tampoc calia complicar-ho tant. A l’exposició “Esteu a punt per a la Televisió?” que Chus Martínez ha comissionat al MACBA, es reuneixen 145 obres televisives d’uns 150 artistes dividides en deu espais que acumulen un total de 80 hores de contingut. De ben segur massa material audiovisual a digerir en una sola visita i potser per això esta programada fins al 25 d’abril del 2011. Programes convencionals, videoclips, videoart o entrevistes però amb un punt en comú, “cercar la transformació de l’espai públic i l’alteració de les convencions del mitjà”, segons paraules de la mateixa comissària. De fet, passejant per les instal·lacions pots sentir veus tan acreditades en l’experimentació i la provocació com les d’Andy Warhol, Salvador Dalí o les d’Orson Wells presentant un tall de “Dean Martin Variety Show” (un programa de varietats de gran èxit emès per la NBC del 1965 al 1974).

En aquest sentit m’agradaria destacar un clip de Richard Serra de 1973 on unes austeres lletres sobre fons blau ens avisen que per cada dòlar que les cadenes gasten en equipament per fer possible la televisió, els usuaris en gasten un altre per a poder veure-la comprant aparells reproductors. Així doncs, l’espectador no la rep gratuïtament sinó que paga, i paga per a rebre uns missatges (anuncis) que altres trien per ell: “You are a product of TV”. El muntatge tècnic creat especialment per a l’ocasió disposa en els deu sets una gran pantalla de vidre, que fa de mirall i et reflecteix a tu mateix com a espectador assegut davant la tele, juntament amb un parell de cadires on una pantalla molt més petita i equipada amb auriculars permet navegar per més vídeos relacionats amb la temàtica. Del so de la pantalla principal se n’encarreguen uns altaveus especials direccionals que en teoria (només en teoria) permeten que l’àudio no s’escampi per tota la sala.

I és que en realitat l’exposició és poc més que això, vídeos i més vídeos. Sense ànim de devaluar l’esforç de reunir en un museu tanta obra i de tanta qualitat, probablement editar un pack en DVD hagués estat el mateix o fins i tot, depenent de la comoditat del sofà que cadascú tingui a casa, millor. L’experiència davant de les pantalles principals, on la gran majoria dels visitants es queda embadalit, es troba a faltar un acompanyament per les diferents seccions que contextualitzin mínimament el material. Enlloc de passar un vídeo rera l’altre, simplement afegir una breu explicació que presenti el que estem a punt de veure per poder valorar-ho en el seu conjunt dins la selecció feta. De fet, vista la llarga durada de moltes de les peces (n’hi bastants de més de mitja hora), el més probable és que et trobis amb el vídeo començat, amb la conseqüent pèrdua de comprensió general. I tot això sense tenir en compte que si bé tots els vídeos són en versió original, no tots compten amb subtítols en català o castellà. En canvi es pot gaudir molt més amb les petites pantalles, que mitjançant el senzill menú et permeten triar entre els diferents vídeos complementaris, text informatiu introductori inclòs, talment com qui navega entre els continguts extra d’un DVD.

Però bé, és recomanable? Doncs sí, especialment si saps on vas i t’interessa la matèria. Però potser no més recomanable que seguir les actualitzacions del Tumblr que el museu ha preparat expessament per l’exposició, on es pengen clips de la mostra acompanyats de material addicional.