L’omnipresència que no garanteix la qualitat

(text publicat el 10/10/2012 a www.kolhosp.com)

El primer ‘Starbucks’, obert al 1971 a la ciutat de Seattle

Dues companyies dominen el (seu) món des de la regió de Seattle, a l’estat de Washington dels Estats Units d’Amèrica. Les dues són les més importants en els seus sectors, una en la creació de programari per a ordinadors i l’altre en la venda de begudes de cafè. Podria semblar que totes dues tenen ben poc en comú a banda de la seva mida, però en el fons comparteixen alguna característica més. Per començar totes dues tenen el seus orígens a la primera meitat dels anys 70, en que comencen els seus negocis en petites localitats i sense grans recursos econòmics. A partir d’aquí Microsoft creix fins a ser el monstre del ‘software’ que tots coneixem (ja em perdonareu el doble sentit), i Starbucks es converteix en la cadena de cafeteries més gran del món amb gairebé 20.000 botigues a 60 països.

Aconseguir aquestes fites no és fàcil i els nombrosos llibres que s’han escrit sobre les dues companyies demostren que hi ha molt a aprendre de les seves experiències. No és que vulgui fer aquí un tractat sobre economia empresarial, no en seria capaç, però sí que com a usuari hi ha alguns detalls que em criden l’atenció. Potser el que més és que, en general, qui aprecia el ‘software’ no acostuma a parlar bé del ‘Windows’, de la mateixa manera com qui aprecia el cafè acostuma a parlar força malament de les begudes que es serveixen als ‘Starbucks’. ¿No són sempre els millors els que triomfen?. I no parlo només de sensacions; en un estudi fet al 2007 per una revista independent de consumidors, el cafè servit a la cadena de ‘fast food’ ‘McDonald’s’ va puntuar amb millor nota que el servit als ‘Starbucks’. ¿No va passar quelcom de similar amb el vi de la marca ‘Don Simón’?

Enganxina a favor de les cafeteries independents de la ciutat de Seattle

Els secrets del triomf en aquests casos sovint estan més basats en estratègies de mercat que en el producte en si. La adquisició de companyies competidores, l’obertura de nous mercats a base d’una potència econòmica superior, la còpia sistemàtica d’exemples d’èxit. Es dona el cas que a locals independents de la ciutat de Seattle, com la cafeteria des d’on escric aquestes línies, es va començar a detectar la presència “d’observadors” que prenien nota de detalls. Al cap de poc temps alguns ‘Starbucks’ van tancar les seves portes per a una reforma que prescindiria de tot lligam amb la coneguda marca, reconvertint-se en locals de falsa estètica independent. Escapar doncs dels dominis d’aquestes companyies no és sempre fàcil. Si un vol provar altres marques, la ‘Seattle’s Best Coffee’ també està força estesa amb diversos locals i concessionàries (molts restaurants ‘Burger King’ i algunes línies aèries serveixen els seus productes) arreu de diversos països. ¿Però algú n’endevina el propietari? Efectivament la gran ‘Starbucks’ n’és la propietària des d’abril de 2003, de la mateixa manera com al 2011 ‘Microsoft’ es va fer amb el negoci de les vídeo-trucades a través de la xarxa comprant el popular ‘Skype’.

Gràcies a Déu, als EUA la gasolina és barata.

(text publicar el 19/09/2012 a www.kolhosp.com)

Jesus Saves Sinners

Tot i que segons la constitució americana ‘no es requereix passar cap test religiós com a qualificació per a cap posició pública dels Estats Units’, aquest diumenge he tornat a anar a missa. No és que m’estigui tornant una persona religiosa, quasi diria que tot el contrari. De fet ara ja feia una bona temporada que no m’hi deixava caure, però aquest curiós vídeo al ‘Youtube’ i tots els que apareixen al cercar-hi ‘Pentecostal’ em van animar. Una nova cerca a la ‘Wikipedia’ i algunes recents declaracions de l’actual candidat republicà a la Casa Blanca, també hi van ajudar. El fet que entre un 75 i un 80 per cent de la població americana es consideri cristiana, juga un paper clau en l’elecció dels seus representants i les decisions que aquests prenen un cop arriben al poder. De fet no només tots els qui es presenten com candidats a la presidència declaren formar part d’alguna congregació cristiana, sinó que alguns fins i tot asseguren que va ser Déu mateix qui els ho va demanar. Visitar el ‘New Life Tabernacle’ a un petit poble de Montana anomenat Bozeman va servir sens dubte per ampliar el meu coneixement sobre les diferents formes d’entendre el cristianisme, però sobretot també per a entendre una mica més algunes de les motivacions d’una bona part de la població a l’hora de decidir el seu vot.

Si aquestes alçades ja heu donat un cop d’ull al vídeo enllaçat al primer paràgraf, potser us endureu una decepció al saber que a la parròquia que vaig visitar van ser molt més moderats i discrets. Els membres de l’església Pentacostal creuen ser tocats en ocasions per l’Esperit Sant, qui els fa parlar llengües que no coneixen entre d’altres moltes reaccions estranyes. Només aquells tocats per el Senyor seran salvats el dia del judici final, així que els cants i els crits lloant al Senyor són constants durant tota la celebració. Però igualment important és també l’estudi minuciós -amb la seva conseqüent interpretació- dels textos de la Bíblia (fet que també es pot observar en moltes altres congregacions cristianes, com per exemple la dels Evangelistes). Durant aproximadament una hora, el pastor Kessler ens va estar explicant la rellevància del concepte ‘dia’ als textos sagrats:

Psalm 118:24 :
‘Aquesta és la diada que el Senyor ha preparat,
exultem i alegrem-nos-en!’

Per als pentacostals, com per a la majoria d’evangèlics, el ‘Senyor’ és tot poderós, cuida de nosaltres, i és el creador de tot el que hi ha a la terra i l’univers. ‘Déu és bo en tot moment’. Ell ho és tot i nosaltres, com a creació seva, ‘estem al seu servei i per això ens entreguem a la seva disposició’. Però no només. També hi ha la promesa de la salvació, el fet que ‘estem vivint els últims dies’ i la necessitat d’estar preparat per al moment del rescat en que Ell ens durà al seu costat. L’actual estat de l’economia, les guerres, i un suposat augment de la delinqüència i els disturbis al barris no són més que evidències que proven que ‘el futur no sembla ser massa brillant’. El dia final és a prop, preparem-nos doncs. ‘El Dia’, el concepte que el pastor va triar per aquest diumenge al petit poble de Montana que allotja el que probablement és el principal museu del país amb exposicions sobre fòssils de dinosaures. I com molt bé va recordar, ‘Déu va ser qui va crear els dinosaures que alguns anys més tard s’acabarien convertint en petroli’. Déu també va crear el carbó i altres recursos com el gas natural i això ‘és quelcom bo’, quelcom per estar agraïts al Senyor doncs els va posar a la nostre disposició.

I és en aquest moment en que, els que heu aguantat fins aquí, esteu en millors condicions d’entendre els motius que van portar a Mitt Romney a atrevir-se a declar que per al 2020, sota la seva presidència, els EUA seran energèticament independents. Un pla que passa, sobretot, per la flexibilització o anul·lació de les lleis mediambientals que dificulten l’expansió de l’extracció i/o ús de combustibles fòssils. També per l’agilitació dels tràmits per a nous projectes energètics, inclosos els nuclears (mentre Alemanya i Japó intenten desfer-se de tota central nuclear possible pels seus elevats riscos ecològics). En definitiva, el ja clàssic ‘Drill, baby, drill’ o el que és el mateix: Tu ves perforant tot el que puguis i oblida’t del reciclatge i de totes aquestes teories ecològiques. Total, segons el que el pastor ens va assegurar a missa, aquests són els recursos que Déu ha posat a la nostra disposició perquè utilitzem durant els pocs dies que ens queden com a habitants del planeta Terra abans del judici final. Aprofitem-los doncs, (…) exultem i alegrem-nos-en tant com puguem que això s’acaba!.

 

Punxat en un pal, arrebossat, i fregit

(text publicat el 29/08/2012 a www.kolhosp.com)

State Fair

Si mai vols veure un nord-americà desencaixar la mandíbula, simplement demana-li que intenti definir amb una sola frase què és per a ell la ‘fira estatal’ de la zona on viu. Segurament no podrà, és quasi impossible. Amb la poc lloable intenció de poder lliurar-me de l’esforç d’haver de resumir per a mi mateix el concepte, he descobert una divertida manera de fer-los cavil·lar de valent. La resposta més habitual acaba sent una llista dels elements que un pot trobar a les ‘State Fair’, i la millor de totes les que m’han donat -no sense abans passar pel tràmit de ‘la llista’- ho defineix com ‘el lloc on els (nord-)americans és reuneixen’. Prou bona, però massa genèrica. El problema és que les fires estatals, actualment, no són mai una sola cosa. Probablement en un inici eren simplement un lloc de trobada de grangers i pastors, on cadascú mostrava els seus millors productes en una senzilla competició que atorgava prestigi (i una petita suma de diners) als guanyadors. Ja se sap… el porc més gran, la fruita més gustosa, el cavall més elegant, o la carabassa digne de ser convertida en la ‘carrossa de la ventafocs’. A partir d’aquí però, les fires han anat incorporant amb el pas dels anys més i més activitats, fins a convertir-se en autèntics monstres capaços d’acollir més de 230.000 persones en un sol dia (rècord establert al 2012 a la fira estatal de Minnesota, un estat amb menys població que Catalunya).

Així doncs, què hi ha a la fira? Doncs molts animals de granja, exposicions d’art, mostres de talent, concerts, atraccions de fira, mostres de productes locals, estands promocionals, activitats per a nens i nenes, mostres de fruites i verdures, competicions gastronòmiques, escultures de mantega, shows de tota mena, competicions gimnàstiques, rodeos, ‘destruction derbys’, actes polítics, mostres gratuïtes de nous productes, exposicions d’associacions locals… i molt menjar poc saludable punxat en un pal. Com per exemple les barres de xocolata i caramel arrebossades i fregides. O directament una barra de mantega arrebossada i fregida. O bacon sucat en xocolata. O un cubell de patates fregides. O un cubell de galetes de xocolata. O una bola de gelat flotant en Coca-Cola. O gelat de bacon. O els increïblement pràctics ‘walking tacos’: una bossa de ‘Doritos’ esmicolats amb tots els ingredients que acostuma a tenir un taco, i una convenient cullera de plàstic per menjar-ho mentre un es baralla per avançar entre la multitud.

State Fair

Però per entendre aquesta bogeria cal, sobretot, entendre les particularitats de les zones on es celebren. Les fires estatals més grans sovint tenen lloc a les zones rurals amb grans extensions dedicades a la agricultura i la ramaderia, tot i que per qüestions de logística els terrenys de la fira sempre es troben a les grans ciutats. Però això implica per a molts haver de recórrer grans distàncies en cotxe i, possiblement, perdre algun dia de feina. Aquí als EUA, de mitjana, els treballadors tenen només una o dues setmanes de vacances pagades, xifra que és encara més reduïda per a grangers i ramaders (tal i com passa arreu del planeta). Així que el que per a nosaltres possiblement serien una dotzena o més d’esdeveniments repartits durant tot l’any, ells necessiten concentrar-ho tot en els deu dies que acostuma a durar una d’aquestes fires. Sens dubte, cal aprofitat per a tastar tot el que es pugui.

I com no podia ser d’altre manera la falta de fre i moderació significa diners, molts diners. Buscant l’oficina de premsa a l’edifici de l’organització de la fira d’Iowa, vaig poder veure la sala on processaven, contaven, i classificaven feixos de bitllets. N’hi havia a carretades. No vaig tenir ocasió de preguntar res, no tinc ni idea d’on venien aquells bitllets ni la quantitat total. Tampoc en conec el destinatari ni el temps necessari per a recaptar aquelles quantitats. El fet és que per entrar a la fira has de pagar, per tenir un estand has de pagar, per posar una atracció de fira has de pagar, i fins i tot per a participar a alguns concursos també has de pagar. Així que suposo que per a uns quants la pregunta inicial no és tant complicada de contestar: les ‘state fairs’ són rectangulars, de color verd i tenen la cara d’algun president dels EUA estampada.

Llet, equips de ‘football’, i cerveses al passar per Wisconsin

(text publicat el 24/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Milwaukee, principal ciutat de l'estat de Wisconsin

Duluth, Minnesota .- Aterrar a l’aeroport de Chicago de matinada, agafar el metro i el bus fins on vaig deixar aparcat el ‘PT Cruiser’ i enfrontar-me al trànsit d’Illinois fins a Wisconsin. Un bon xoc a l’arribada als ’48 estats contigus’ després d’una setmana rodejat de natura a Alaska. Però per sort, el meu primer destí a la terra del formatge no va ser una gran ciutat, sinó una població molt més petita del nord anomenada Green Bay on tot sembla girar entorn del futbol americà. Allí vaig trobar la tranquil·litat necessària per organitzar-me la resta de la setmana, amb moltes coses a veure i massa poc temps per a fer-ho. Tot i això crec que puc dir que no se’m van escapar cap dels tres grans elements característics de l’estat de Wisconsin: el futbol americà, la cervesa, i els productes làctics.

Wikipedia Facts: WISCONSIN

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,22% – McCain/Palin: 42,31%
-El 23è estat en superfície: 169.639 Km2 (5,28 “Catalunyes”)
-El 20è estat en població: 5.686.986 habitants a 2010 (0,76 “Catalunyes”)
-El 25è estat en densitat de població: 39,90 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Bridesmaids – Dawn of the Dead
-Tòpic: L’estat del formatge – L’estat dels ‘Packers’

Entrenament dels 'Green Bay Packers', l'equip de futbol americà a la NFL de Wisconsin

Per fer-nos una idea de com d’important és la passió que es té a Green Bay pel futbol americà només cal fixar-se en una xifra: amb unes 75.100 localitats, l’estadi dels ‘Green Bay Packers’ té una capacitat equivalent al 75 per cent de la població total de la ciutat. Però no és l’única xifra a tenir en compte. Des de 1960 s’han exhaurit les entrades de tots els partits jugats a l’estadi, hi ha una llista d’espera de més de 85.000 persones per a obtenir passis anuals i el temps d’espera per aconseguir-los pot arribar als 30 anys o més. No és d’estranyar doncs que els passis de temporada formin una part important de testaments i herències, i que els pares inscriguin els fills a la llista d’espera fins i tot abans d’inscriure’ls al registre civil. Una bogeria. Ah! I a tot això encara hi hem d’afegir que és l’únic equip d’una ‘major league’ americana que és propietat dels seus fans (com passa amb el Barça, per exemple), que és l’equip que més títols ha guanyat en la història de la ‘NFL‘ i que Green Bay és, de lluny, la ciutat més petita dels EUA amb un equip professional en la màxima categoria. Com comprendreu no em podia perdre un tast de tot plegat, però com que aconseguir tiquets per a partits és tant complicat vaig haver-me de conformar amb assistir a una sessió d’entrenament oberta al públic (en la que també es van omplir les grades del camp d’entrenament fins l’últim seient).

La següent parada va ser la principal ciutat de Wisconsin, Milwaukee, ben coneguda per la seva indústria cervesera però també per ser considerada la ciutat amb més segregació racial dels EUA. Els estudis fets sobre la matèria, normalment basats en el cens, han donat en algunes ocasions conclusions contradictòries i no s’han lliurat d’algunes polèmiques. Un tema complicat d’estudiar, que desperta moltes sensibilitats i ben difícil de comprovar ‘in-situ’. Per la meva limitada experiència però, la segregació a la ciutat (barris habitats només per gent d’una determinada raça) no sembla ni més ni menys greu que a tantes altres ciutats dels EUA. En canvi, em va ser molt més fàcil poder comprovar que la mítica cervesa ‘PBR’ encara es fa a Milwaukee (d’on és originària). Potser a molts el nom no us diu res, però aquesta és la marca de cervesa que beu Clint Eastwood al film ‘Gran Torino’ i és una de les que està més de moda entre el jovent. Ja fa temps però que la marca va deixar de fer cervesa i en contracta la producció a altres companyies per estalviar costos. La senzilla excusa de saber si una de les cerveseres que elabora avui en dia la ‘PBR’ és la gran ‘Miller’, també originaria de Milwaukee i segona en vendes als EUA, em va servir per a fer un breu recorregut per la història de la indústria a la ciutat. Des d’antigues fàbriques ara en ruïnes passant per modernes cadenes de producció, fins a descobrir finalment que efectivament la ‘Pabst Blue Ribbon’ encara es fa a la ciutat on va iniciar la seva història a l’any 1844.

Cartell lluminós encara penjant de l'antiga fàbrica de 'PBR' a Milwaukee, Wisconsin

Però parlar de Wisconsin és sobretot parlar de llet, formatge i productes làctics en general. Fins i tot en fan menció a les matricules de cotxe: ‘La fàbrica de productes làctics d’Amèrica’. Un pot pensar doncs, que el paisatge és ple de vaques pasturant en verds prats esperant el seu torn per ser munyides. La realitat però no és ben be així. De granges se’n veuen per tot arreu, però d’animals no tant. Entenc que les necessitats de la producció moderna requereixen sovint que el bestiar estigui sota cobert, cosa que, a més, permet destinar la terra a cultivar productes com el blat de moro o la soja. De fet, en el camí que em va portar des de Milwaukee fins a la progressista i culturalment activa població de La Crosse, només en unes tres ocasions vaig trobar vaques pasturant fora dels coberts. Una petita decepció que no va millorar en el meu intent de veure la producció del formatge (de la mateixa manera com en altres ocasions he vist la de la cervesa, caramels, gelats o whisky). Només les petites productores de formatgepermeten aquest tipus de visita que, degut precisament a les seves petites dimensions, no acostuma a estar massa ben plantejada. Una finestra amb vistes a una sala de producció, instal·lada sempre a la botiga on venen els seus propis productes, és tot el que un normalment pot arribar a veure del procés. Una llàstima.

Una de les poques vaques que vaig trobar pasturant poc abans d'arribar a La Crosse, a Wisconsin

I precisament de Wisconsin és qui serà el proper candidat republicà a la vice-presidència, Paul Ryan, de qui s’esperava fes augmentar les possibilitats de Romney de guanyar les eleccions de novembre. La realitat però, és que les últimes enquestes segueixen mostrant un lleuger avantatge per a l’equip de Barak Obama. I és que en lloc de parlar exclusivament d’economia, tal i com agradaria al sector republicà, la campanya sembla que s’enfoca últimament cap a altres aspectes més compromesos i delicats per als conservadors. Per exemple, arran d’unesmés que desafortunades declaracions sobre l’avortament en casos de violació del congressista Todd Akin (republicà de Missouri), els seus companys de partit han hagut de posicionar-se al respecte al ser preguntats per la premsa, intentant distanciar-se de les seves idees fins arribar a demanar-li que retiri la seva candidatura als propers comicis (cosa que no ha fet i sembla que no farà). I tot això a només una setmana de la convenció republicana que tindrà lloc la setmana que ve a Tampa (Florida), en la que es debatran les principals línies i valors del partit, i que acabarà amb les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan. Com a mínim, gràcies a un acord establert recentment amb representants de Ron Paul, els líders republicans no s’hauran de preocupar per la pressió que els seus nombrosos seguidors volen fer per canviar les bases del partit. Això sí, una altra tempesta amenaça, doncs sembla ser que la temporada d’huracans a Florida tot just comença i alguns mapes apunten a que una gran tempesta tropical podria passar per sobre Tampa la propera setmana. Per descomptat encara és aviat per saber-ho i sembla que les probabilitats són baixes, però caldrà estar ben atents.

Gratacels, avions i altres formes ‘d’enlairar-se’ a l’estat d’Ohio

(text publicat el 03/08/2012 a www.lavanguardia.com)

La ciutat de Cincinnati, vista des de l'estat de Kentucky

Detroit, Michigan .- Si sou dels que seguiu les campanyes electorals dels EUA, el nom d’Ohio de ben segur us resultarà familiar. No falla, cada any és dels estats que més s’anomenen i on els candidats dipositen bona part dels seus esforços. Tant és així, que aquesta mateixa setmana el president Obama hi ha fet la seva novena vista de campanya en el que va d’any. El motiu? És un ‘swing state’. És a dir, un dels estats en que el vot no està clarament decantat per a cap dels dos partits majoritaris (i per tant de vital importància en el recompte final). La seva diversitat econòmica segur que n’és un factor decisiu, ja que si bé compta amb grans àrees destinades a l’agricultura, també són importants sectors com l’aeronàutic, l’industrial, el militar o el turístic. Diferents sectors econòmics que s’han deixat notar en el paisatge mentre en recorria les seves carreteres.

 Wikipedia Facts: OHIO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 51,50% – McCain/Palin: 46,91%
-El 34è estat en superfície: 44.825 Km2 (1,40 “Catalunyes”)
-El 7è estat en població: 11.536.504 habitants a 2010 (1,54 “Catalunyes”)
-El 9è estat en densitat de població: 98,9 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: A Nightmare on Elm Street – Super 8 – Traffic
-Tòpic: El lloc de naixement de l’aviació

Després de creuar bona part de l’estat fent només una breu parada al ‘Serpent Mound’ d’Ohio (un monument en forma de serp amb més de mil anys d’antiguitat del qual no se’n saben massa detalls històrics), vaig arribar a Cincinnati. A la riba nord del riu Ohio m’hi esperava una ciutat de mida mitjana amb una població aproximada de 300.000 habitants, però amb un important ‘downtown’ ben carregat de gratacels i grans edificis. I és que fins a nou companyies d’entre les 500 més importants dels EUA tenen la seva seu a Cincinnati, superant en percentatge per habitants a grans centres econòmics com Boston, New York, Chicago o Los Angles. Tot i això però, no hi falten espais on deixar-se endur pels petits plaers de la vida tot tastant excel·lents ‘cheeseburgers’, en locals que es mereixen una foto o dues. O petites botigues independents on remenar entre piles de caixes de revistes i discos antics, o on trobar tot el necessari per a iniciar el teu propi hort urbà. O fins i tot on provar un gelat d’autor fet amb crispetes dolces! Sens dubte, una més que interessant -i atractiva- combinació d’indústria i activitat urbana.

El bombarder que va posar fi a la 'WWII' al museu de les Forces Aèries a Dayton, Ohio

Seguint la ruta cap al nord calia fer parada a Dayton, la població on els germans Wright van obrir la botiga de bicicletes que més tard els serviria com a base per a iniciar els experiments que els van portar a crear el primer avió de la història al 1903. Tot i que van anar fins a l’estat de North Carolina per a fer el primer test amb èxit, de seguida van tornar a Ohio per a perfeccionar els prototips fins a crear la seva pròpia companya d’avions. Al voltant del camp de proves, avui en dia s’hi troba una gran base de les forces aèries nord-americanes amb les que els germans van col·laborar per fer els primers avions de guerra. I justament formant part d’aquest complex, un no es pot deixar perdre l’oportunitat de visitar l’immens museu de l’exèrcit de l’aire i la seva col·lecció d’avions militars de totes les èpoques. Jo només hi vaig poder destinar unes tres hores, que van ser del tot insuficients per veure-ho tot. Així doncs em vaig haver de centrar en els inicis de l’aviació i la primera guerra mundial, fins arribar al bombarder B-29 que al 9 d’agost de 1945 posava fi a la segona guerra mundial llençant la bomba atòmica sobre Nagasaki. Tot un tour carregat d’història, amb els models originals que van participar en les diferents batalles.

La zona de la ciutat de Toledo, va ser la última parada del recorregut per Ohio. Aquí és on ara hauria de comentar que la zona és ben coneguda per la seva artesania del vidre, o que el museu d’art de Toledo conté una important col·lecció d’obres de tot el món que mereixen una vista. També podria parlar de la turística costa d’Ohio al llac Erie, i els milers de visitants que cada any venen a passar-hi uns dies de vacances. Però no ens enganyem. El què em va portar a aquesta zona no són ni les obres d’art ni les platges, sinó el que es considera ‘el millor parc d’atraccions del món’: el parc de ‘Cedar Point’. De fet, ha guanyat el premi al millor parc durant els últims 14 anys. Tot plegat, està situat en una petita península en la que ja no hi cap ni una sola muntanya russa més. Tant és així que per tal de fer espai a la propera ‘mega-coaster’ que s’estrenarà l’any que ve, n’han de desmuntar una de les més antigues. Llei de vida. I és que el parc viu gràcies a construir muntanyes russes capaces de trencar tots els rècords en el moment de ser estrenades, probablement el tipus de parc que tots els que hem jugat a simuladors com el ‘Roller Coaster Tycoon‘ sempre hem intentat dissenyar. Això si, si teniu intenció de visitar-lo, aneu ben carregats de paciència doncs les cues arriben fàcilment a les dues hores a les atraccions estrella i l’ombra no sempre està garantida.

Costa d'Ohio al llac Erie

I pel que fa a la cursa cap a la Casa Blanca, mentre Obama feia campanya a Ohio, Mitt Romney tornava del seu viatge internacional en que no tot li ha sortit tal i com estava previst. Si bé l’objectiu de captar nous fons per a la seva campanya sembla que s’ha assolit sense problemes, el de reforçar la seva imatge com a lider capaç de manejar relacions internacionals no tant. Durant la visita a Londres no va saber trobar el to per parlar dels Jocs Olímpics i va ofendre mig país suggerint que no estaven del tot preparats. A Israel no només va confondre la capital del país amb Jerusalem, sinó que va relacionar la cultura àrab amb les dificultats econòmiques per les que passa Palestina. I a Polònia, un membre del seu equip es va dirigir amb paraules poc apropiades a la premsa quan aquesta intentava fer preguntes des de la distància al futur candidat. Si a tot això hi afegim que les últimes enquestes estan donant bons marges per a Obama a estats claus com Pennsylvania, Florida i Ohio; entendrem que definitivament aquesta no ha estat, ni de bon tros, la millor setmana per a la campanya dels republicans.