Obama guanya les eleccions, Mitt Romney arrasa a Utah

(text publicat el 07/11/2012 a www.lavanguardia.com)

'Abe' Lincoln esperava resultats a la seu republicana de Utah

Salt Lake City, Utah .- Obama ha guanyat. Segur que no us ha agafat per sorpresa, però tampoc no ens ha sorprès a molts dels que hem seguit de ben a prop la campanya presidencial americana d’enguany. I és que entre els centenars d’enquestes que s’han arribat a fer, només després del primer debat contra Romney es va veure perillar un segon mandat d’Obama. Ahir al matí doncs, a la seu de la campanya demòcrata de Utah ja s’hi respirava certa confiança en la victòria tot i estar en clara minoria a l’estat. La jornada electoral aquí va ser del tot tranquil·la i en cap cas s’hi van registrar les llargues cues per votar d’altres estats com Virginia, Florida o Ohio. Els demòcrates sabien que la presidència estava a tocar, els republicans no ho tenien tan clar però molts es felicitaven que un membre de l’església majoritària de l’estat hagués arribat tant lluny. De fet, sigui per la condició de mormó de Mitt Romney o no, Utah ha votat en aquestes eleccions més republicà que mai, sent l’estat amb un major percentatge de vot conservador de tot el país (un 72,7%).

Votacions en un col·legi de Salt Lake City, a Utah

A mesura que els col·legis electorals anaven tancant ja es va anar veient que costaria de saber el vot final dels grans estats en que el vot encara estava per decidir (els coneguts com a ‘swing states’). Ni Florida, ni Virginia, ni més tard Ohio, semblaven donar una resposta clara. A l’hotel Hilton, però, on s’havien reunit els republicans de Utah, ja parlaven d”una gran nit’. Per descomptat sempre referint-se als resultats locals, en els que finalment només van perdre en dues de les set posicions a què optaven. Pocs s’atrevien a parlar en aquells moments d’una possible victòria de Mitt Romney. De mica en mica, a mesura que passaven els minuts i les hores, la resta d’estats es van anar decantant deixant un mapa electoral a punt perquè qualsevol dels estats clau donés la victòria a Obama (o mantingués l’esperança republicana). Tal i com havien anat les enquestes a l’estat d’Ohio les últimes setmanes, però, tot indicava que calia sortir al carrer per fer una visita, un parell d’illes de cases més avall, als membres del partit demòcrata de Utah.

Quina diferència! I no només perquè per tot arreu es veia gent compartint cerveses i copes de vi, quelcom absolutament prohibit per la religió mormona. L’ambient era molt més optimista tot i saber que enguany estaven més en minoria que mai. Cada vegada que per les pantalles apareixia una nova dada favorable al president, de seguida es festejava de valent conscients que només calia esperar que algun dels estats clau es decantés. I així ha estat, tot just després que un mitjà donés per als demòcrates l’estat de Colorado ha estat el torn del d’Iowa i finalment el d’Ohio. No eren resultats definitius, però gairebé tots els canals de notícies ja ho donaven per suficient. Com no podia ser d’altra manera, l’eufòria ha esclatat al cant de ‘four more years’ (‘quatre anys més’), justament el missatge que Barack Obama transmetia al seu compte de Twitter donant a entendre que també veia clara la victòria.

Reacció d'un seguidor d'Obama en conèixer la victòria demòcrata.

Només quedaven, doncs, un parell de formalitats per complir: el discurs del candidat derrotat, i del guanyador a continuació. A Romney, però, li costava d’acceptar la derrota sense confirmar les dades d’Ohio, que semblava que trigarien a fer-ho. Més de sis anys treballant per ser president deuen pesar més del que ens pot semblar des de fora. Quan jo arribava de nou a la seu republicana per comprovar els ànims, encara no havia pres la decisió, però no trigaria a fer-ho. Entre algunes llàgrimes dels assistents i un silenci general, les paraules del governador Romney els deixaven definitivament sense esperances i amb ganes de recollir. El posterior discurs d’Obama l’he hagut d’escoltar des de la ràdio, camí de casa, caminant per uns carrers pràcticament deserts. Al contrari que a Washington D.C, a Salt Lake City avui ningú ha sortit al carrer a celebrar la victòria de Barack Obama.

Washington, District of Columbia. El quasi estat que allotja la capital

(text publicat el 01/06/2012 a www.lavanguardia.com)

La Casa Blanca a Washington D.C.

Baltimore, Maryland .- La relativament curta història dels Estats Units d’Amèrica fa possible situacions com la del Districte de Columbia, difícilment imaginables en altres contextos. Al 1790 tal i com preveia la Constitució, el Congrés dels EUA va aprovar la creació d’un districte federal que allotgés la futura capital de la nació, reservant en un inici terres de l’estat de Virginia i del de Maryland. En aquestes terres s’hi crearia una nova ciutat (Washington D.C.) per tal de donar cabuda, principalment, a la Casa Blanca (residència i lloc de treball del President), el Congrés (cambra amb representants de cada estat en funció de la població) i el Senat (cambra amb dos representants per a cada estat sigui quina sigui la seva població). La nova ciutat també acolliria a molts dels funcionaris i treballadors que li donen servei, fet que la faria créixer fins absorbir antigues poblacions de la zona (com l’actual barri de Georgetown). Per tal de mantenir la independència i neutralitat de les decisions que s’hi prenen, els ciutadans de Washington no tenen representació a cap cambra (amb l’excepció d’un delegat sense dret a vot al Congrés). Tant és així que en un inici la gent de la capital tampoc podia votar en les eleccions presidencials, fet que no es va resoldre fins al 1961 mitjançant una esmena a la Constitució.

Wikipedia Facts: District of Columbia

-Resultats 2008: Obama/Biden: 92,46% – McCain/Palin: 6,53%
-Superfície del districte: 177 Km2 ( 0,01 “Catalunyes”)
-Població del districte: 617,996 habitants estimats a 2011 ( 0,08 “Catalunyes”)
-Densitat de població del districte: 3,886 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: All the President’s Men – The Exorcist
-Tòpic: Pagar impostos sense tenir representació

El Capitoli de Washington D.C. al capvespre.

Per visitar Washington D.C. cal preparar-se a consciència. Per començar les distàncies acostumen a ser sempre més grans de les que un s’imagina observant el mapa (i el transport públic, tot i que existent, no sempre ajuda). La zona del “Mall” és on es concentren els principals atractius turístics de la ciutat, en un espai d’unes dues milles de llargada (més de 3Km) delimitat pel Capitoli al est, el monument a Abraham Lincoln a l’oest i la Casa Blanca al nord. Però a les llargues distàncies s’hi ha de sumar també la climatologia, que pot ser força extrema tant per baixes temperatures a l’hivern com per la calor i xafogor de l’estiu. Des del meu punt de vista, dins el Mall, són especialment recomanables les visites al “National Archive”(on conserven els documents originals de la Constitució, la Carta dels Drets, i la Declaració d’Independència), el museu Smithsonian d’història americana, i els memorials als presidents Lincoln i Franklin D. Roosevelt. Però evidentment, no només. L’avantatge però, és que la gran majoria de museus, edificis i memorials son de visita gratuïta. Això sí, per a la Casa Blanca, segurament us haureu d’anar fent a la idea de veure-la només des de fora, doncs tot i que les visites teòricament són possibles (segons la informació disponible a la seva web) l’ambaixada espanyola a Washington ja fa temps que va deixar de tramitar-ne les sol·licituds.

Milers de tombes al cementiri d'Arlington (a Virginia).

El meu pas per la capital, que va començar amb l’agradable trobada amb en Marc Bassets i Gustau Alegret, també va incloure una breu visita al Pentàgon, un “tour” per l’edifici del Capitolii una visita guiada pels estudis de la ‘National Public Radio’. Però coincidint com vaig coincidir amb el cap de setmana del ‘Memorial Day’, en que es recorden tots els militars caiguts en combat en les diferents guerres dels EUA, no podia faltar una visita al impressionant cementiri d’Arlington. Allí milers de tombes donen una idea de la importància i la magnitud que té la maquinaria militar en aquest país. Durant aquests dies la ciutat es transforma acollint concerts,desfilades, i cerimònies que recorden les víctimes de les guerres i serveixen per donar suport als seus familiars i amics. Tot plegat en un to entre festiu i cerimoniós, en uns dies en que sembla que es consolida la idea de que la campanya ha canviat lleugerament d’escenari. Les enquestes segueixen indicant un empat tècnic entre els dos candidats (guanyant les recents primàries de Texas, Romney ja s’ha assegurat definitivament la nominació pel partit republicà), després d’estar donant un lleuger avantatge a Obama durant tot el procés de primàries republicanes. En tot cas, i des del meu punt de vista de cinèfil, aquest pot ser el senyal d’alerta que l’equip de campanya demòcrata necessitava per activar de nou les seves bases (en alguns casos força desmotivades per totes les promeses que el president no ha pogut complir en el seu primer mandat). Veurem doncs, com es gestiona la nova situació per part dels dos grans partits.

Les milles entre els boscos i la història de Virginia

(text publicat el 25/05/2012 a www.lavanguardia.com)

Mount Vernon, la residència de George Washington a Virginia

Washington, District of Columbia .- Sí, ja he arribat a la capital de la nació i el pas previ per l’estat de Virginia n’ha estat la introducció ideal. Des dels Apalatxes -que fan de frontera de l’estat a l’oest- fins a les platges a l’oceà Atlàntic de Virginia Beach, sembla que a qualsevol racó del territori hi ha motius històrics relacionats amb la formació del que avui coneixem com a Estats Units d’Amèrica. A Virginia és on van arribar els primers colons, on es va començar a avançar cap a l’oest guanyant terres als natius americans, o on es van lliurar importants batalles de la guerra d’independència i de la guerra civil americana. Tant que fins i tot és on va néixer el que acabaria sent, el 30 d’abril de 1789, el primer president dels EUA.

Wikipedia Facts: VIRGINIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 52,62% – McCain/Palin: 46,33%
-El 35è estat en superfície: 110.785 Km2 (3,45 “Catalunyes”)
-El 12è estat en població: 8.001.024 habitants a 2010 (1,07 “Catalunyes”)
-El 16è estat en densitat de població: 78 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Patriot – Die Hard 2
-Tòpic: “The Commonwealth” – “Mare” de presidents

Carretera al inici del recorregut del 'Blue Ridge Parkway'

Però abans de centrar-me en l’aspecte històric de Virginia, calia resoldre una assignatura pendent. El breu tast que el gener d’enguany vaig poder fer del ‘Blue Ridge Parkway’ -sens dubte un dels millors espais naturals d’esbarjo de la costa est-, em va deixar amb moltes ganes de tornar-hi quan el bon temps assegurés verdor a dojo. D’entrada, les 469 milles (més de 740Km) de carretera que van des del parc nacional de Shenandoah fins a les “Smoky Mountains” (a North Carolina) no em van semblar un gran obstacle a superar en un parell de dies de cotxe així que m’hi vaig aventurar. El problema però, el descobriria després en veure que les velocitats màximes permeses en cap tram superaven les 45 milles per hora (72,4Km/h). Tot i això, a aquelles alçades ja havia promès la visita a les meves amistats d’Asheville -al final del trajecte- així que ja era massa tard per repensar-s’hi. Per sort les ganes de tornar a veure’ls van ajudar a passar les llargues hores de carretera entre boscos frondosos que no impedien, de tant en tant, vistes espectaculars sobre l’estat de Virginia.

Amb un ritme molt més relaxat que el dels dies anteriors, i sense seguir un ordre cronològic, vaig destinar la segona part de la ruta per l’estat a recórrer el territori visitant alguns dels punts claus de  la història dels EUA que tenen per escenari l’estat de Virginia:

First Landing al Cape Henry Memorial: Ben a prop de Virginia Beach, ara destinació de vacances amb milers de places hoteleres a primera línia de platja, es pot visitar el punt en el que el 1607 van atracar els primers vaixells amb colons provinents d’Anglaterra per establir-se al “Nou Món”.

Colonial Williamsburg: Sense haver d’anar massa lluny de la costa de Virginia (amb els mitjans de transport actuals), hi ha el destacat districte històric de Williamsburg. Centre governamental de les colònies durant bona part del segle XVIII, ara és una espècie de museu vivent en el que cada dia s’hi recreen escenes de l’època i que atrau turistes de tota mena per aprendre com es van viure els últims anys de la colonització.

Mount Vernon: A tocar de l’actual ciutat de Washington D.C., hi ha la que en el seu dia va ser la residència de George Washington. L’heroi de la guerra de la revolució americana, va liderar les tropes fins a la victòria i la independència del territori americà respecte l’imperi britànic el 1783. El complexe, sempre ple de visites d’escolars i turistes de tot el món, compta amb un modern museu on aprendre sobre la vida del que va acabar sent el primer president dels Estats Units d’Amèrica.

Appomattox Court House: A l’interior de l’estat i relativament a prop dels Apalatxes, es troba la casa en que al 1865 es va posar fi a la Guerra Civil Americana. La residència privada va servir per allotjar la breu reunió entre els líders dels dos bàndols que va acabar amb la rendició dels estats confederats del sud respecte els unionistes del nord.

Punt de la costa de Virginia on van arribar els primers colons

Al segle XXI però, i com no podria ser d’altre manera, la política americana té ben poc a veure amb el que es vivia durant els primers passos de la nació i tot es viu a una velocitat més accelerada. Ara, gairebé cada dia apareixen noves enquestes d’opinió que intenten prendre el pols dels votants i que sovint acaben influint en les decisions de campanya dels candidats. Així, si bé fa uns mesos podia semblar que els republicans s’enfrontaven a un complicat procés electoral en el que tenien les de perdre, les últimes dades podrien indicar una lluita molt més frec a frec. De fet, ara mateix, es podria considerar que els dos candidats que s’hauran d’enfrontar el novembre estan en un empat tècnic de cara a les possibilitats de sortir-ne victoriós. De tota manera, tot i que “la inèrcia” ara està jugant força més en favor de Mitt Romney que d’Obama, personalment tinc la sensació de que encara és massa aviat per saber com evolucionarà el procés en els propers mesos. Aquestes mateixes enquestes indiquen també la gran importància que els votants donen a l’economia i, tal i com dèiem, al segle XXI tot succeeix de forma prou accelerada com per evitar treure conclusions precipitades.