Tag: Volcans

Les dues meitats de l’estat de Washington

(text publicat el 12/10/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Seattle amb la famosa 'Space Needle', a l'estat de Washington

Astoria, Oregon .- A grans trets, com de costum, l’estat de Washington és fàcilment divisible en dues grans zones geogràfiques ben diferenciades entre si separades de nord a sud pel ‘Cascade Range’ (traduït literalment com ‘la serralada de les cascades’). La banda est és molt més àrida, amb menys població, una economia basada en l’agricultura i una majoria de vot republicà. La banda oest, la que toca amb l’Oceà Pacífic, és en canvi famosa per l’abundant pluja que la rega i per la gran àrea metropolitana de la ciutat de Seattle (per si sola ja acull més del 60% de la població de l’estat) on hi tenen la seva seu grans companyies líders en el seu sector arreu del món. A la costa però, en general, el vot se l’endú el partit demòcrata. En tot cas, un estat on la natura acostuma a ser espectacular i del que ben poca gent en parla malament, fent molts dels seus habitants força orgullosos. Ah! I a més és l’únic que deu el seu nom a un antic president, concretament a George Washington (el primer president de la nació i heroi de la Guerra de la Independència).

Wikipedia Facts: WASHINGTON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,65% – McCain/Palin: 40,48%
-El 18è estat en superfície: 184.827 Km2 (5,76 “Catalunyes”)
-El 13è estat en població: 6.724.540 habitants a 2010 (0,90 “Catalunyes”)
-El 25è estat en densitat de població: 34,20 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dante’s Peak – Free Willy – Twilight – First Blood (filmada al Canadà)
-Tòpic: L’estat de les pomes – L’estat ‘evergreen’ (‘sempre verd’)

Camps d'arbres fruiters a prop de Wenatchee, a l'oest de Washington

La ruta triada va fer que, en creuar la frontera, passés de l’estat de les patates a l’estat de les pomes. De fet Wenatchee, la primera població on vaig parar, s’autodefineix a si mateixa com ‘la capital mundial de les pomes’. Miris on miris hi ha camps d’arbres ben carregats de pomes i peres; a no ser que ja n’hagin recollit els fruits, que n’és la temporada. Tal i com acostuma a passar arreu (a casa podem posar l’exemple de Lleida), la necessitat de mà d’obra per a la col·lecta de fruita atrau a una gran quantitat d’immigració que busca una oportunitat de treball. A Wenatchee però, l’efecte és tant exagerat que la població d’origen llatí arriba a superar en nombre a l’anglosaxona. Un cop visitats els camps de pomes, passat per alguns pobles d’estètica ‘bavaresa’, i fotografiat grans llacs que deixaven entreveure l’espectacularitat del paisatge que m’esperava; la ruta va continuar cap al nord per tal de creuar les muntanyes per un dels millors punts possibles. La carretera que va de les poblacions de Winthrop a Newhalemcreua de ple el parc nacional de ‘North Cascades’. Gairebé sense adonar-te’n, entre parada i parada a miradors amb vistes espectaculars, canvies de la banda est a la oest de l’estat. I quina diferència!

Com era d’esperar el primer que destaca, especialment després d’haver estat circulant per estats més aviat despoblats, és la gran densitat de carreteres, industries, àrees comercials, i gent en general. La seva màxima expressió és, per descomptat, la ciutat de Seattle, de la que se’n poden destacar un munt de característiques. En el passat va ser el port de sortida cap a la regió d’Alaska per als qui hi anaven a la recerca d’or, avui la seu de grans companyes comMicrosoft, Starbucks o Amazon.com (a banda d’haver vist néixer l’aeronàutica Boeing, amb seu ara a Chicago). Però per a molts Seattle sempre serà coneguda, a banda de pel seu edifici més emblemàtic en forma d’”agulla espacial”, per la seva influència en la història de la música moderna. No només és on va néixer el mític Jimi Hendrix sinó que també és l’origen del ‘grunge’, l’estil que tant van popularitzar a inicis dels anys 1990 el grup ‘Nirvana’ amb el seu ja històric disc ‘Nevermind’.

Posta del sol al 'Olympic National Park' de Washington

La resta de dies els vaig passar seguint gaudint de l’espectacular natura que es troba a l’estat.Un ferry em va dur des de ben a prop de Seattle fins a la ‘Olympic Peninsula’, bàsicament dominada pel ‘Olympic National Park’. Bona part del parc però és àrea protegida per a la vida salvatge, així que no hi ha carreteres que en facilitin l’accés. En aquesta ocasió per tant, em vaig haver de conformar en una breu visita a un dels seus cims sense ocasió d’endinsar-m’hi. Quelcom de similar m’esperava al gran cràter del volcà de ‘St. Helens’, al sud de l’estat. L’última gran erupció, que va causar 57 víctimes mortals i incalculables destrosses materials, va tenir lloc tot just fa 32 anys però és que en fa tan sols quatre que en va tenir de noves de menor importància. Com és d’entendre, el centre de visitants està situat a una distància més que prudencial. Ah! I a tot això sense rastre de la suposadament típica pluja de la costa nord-est. El màxim que vaig arribar a veure, en termes d’humitat meteorològica, van ser un parell de matins emboirats. Coses que passen.

Cràter del 'Mount St. Helens' al sud de l'estat de Washington

I parlant de coses que passen… Tot just ha tingut lloc aquesta matinada (hora catalana), a l’estat de Kentucky, l’únic debat entre els candidats a la vicepresidència de la Casa Blanca: Paul Ryan i Joe Biden. Un debat que arriba després d’una setmana de mals resultats per a la campanya d’Obama a gairebé totes les enquestes, a causa de la modesta actuació del president al primer debat davant Romney, atorgant-li més importància de la que normalment reben aquests debats. El resultat? Depèn a qui preguntis. Per una banda Biden ha estat tot el que no va ser el president: ràpid en les respostes, concret en el contingut i enèrgic en les interpel·lacions. Per l’altre també és cert que ha estat força ‘sobre-actuat’ en més d’una ocasió fins arribar a faltar a la correcció interrompent al seu contrincant. Paul Ryan, en canvi, ha desenvolupat el seu discurs amb molta més calma, emfatitzant les qualitats del candidat Romney, però sense destacar especialment davant l’agressivitat de Biden. L’autèntica guanyadora ha estat per a molts la moderadora, Martha Raddatz, qui ha sabut conduir la conversa per temes de transcendència que han obligat als candidats a posicionar-se en qüestions clau. De nou, caldrà esperar a noves enquestes per veure qui realment ha sortit més beneficiat d’aquest debat, però tot sembla indicar que Biden ha sabut parar el cop de l’anterior enfrontament, deixant el camí de nou obert de cara als dos debats presidencials de les properes setmanes.

Una petita visita a la gran i salvatge Alaska

(text publicat el 16/08/2012 a www.lavanguardia.com)

El 'Mount McKinley', la muntanya més alta d'Alaska i tot nord-amèrica

Milwaukee, Wisconsin .- Alaska és gran, molt gran. I si tenim en compte que aproximadament la meitat de la seva població viu concentrada al voltant de la principal ciutat, Anchorage, Alaska també és deshabitada, molt deshabitada. Intentaré, amb quatre idees, que us feu una idea de lo inabastable que pot arribar a ser: L’estat d’Alaska és més gran que els tres següents estats més grans combinats (Texas, California i Montana), però només amb un 1,1 per cent de la seva població. És tan gran que té més línia de costa que la resta dels 49 estats junts. És tant extensa que aproximadament el 70 per cent de les comunitats de l’estat no estan comunicades per carretera, incloent la seva capital, Juno, en la que els representants polítics d’altres parts de l’estat hi han d’arribar en avioneta. Hi ha sis grans zones dins l’estat, però no hi ha fronteres que les defineixin ja que serviria de ben poc. Alaska té volcans actius, boscos, tundres, glaceres, illes, més de tres milions de llacs, i la muntanya més alta de nord-amèrica. I per si tot això encara fos poc, a més a més, no va ser conquerida sinó comprada. Concretament als russos, al 1867, per 7,2 milions de dòlars (equivalents a uns 120 milions actuals).

Wikipedia Facts: ALASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 37,89% – McCain/Palin: 59,42%
-El 1r estat en superfície: 1.717.854 Km2 (53,49 “Catalunyes)
-El 47è estat en població: 710.231 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 50è estat en densitat de població: 0,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Into the Wild- The Grey - Grizzly Man
-Tòpics: La terra del sol de mitjanit – L’última frontera

En general, a Alaska no s’hi arriba en cotxe a no ser que es tingui algun motiu de pes per creuar Canadà conduint durant més de 2.800 km (aproximadament la distància entre Barcelona i Stockolm, la capital de Suècia). En general, venint de la resta dels EUA, s’arriba a Alaska en avió i normalment al aeroport internacional d’Anchorage (com va ser el meu cas). Potser és per això que la ciutat és plena d’hotels de diferents cadenes i pàrquings públics de pagament. De fet, en arribar, us puc assegurar que vaig tenir una petita decepció de la mateixa manera com em va passar amb Honolulu, a Hawaii. Però tenia tantes ganes de visitar l’estat que, tot i el cansament acumulat del viatge i els canvis horaris, vaig sortir a fer un volt seguint les recomanacions de la recepcionista de l’hotel on m’allotjava. De seguida vaig entendre les dificultats que va tenir per suggerir-me un lloc on anar a passejar i fer ‘quatre fotos’ de la posta de sol. I és que com diuen amb força ironia els que coneixen l’estat, “Anchorage està a només 30 minuts en cotxe d’Alaska”.

Inici del recorregut en bus pel 'Denali National Park', a Alaska

Així que el dia següent vaig haver de conduir aquests trenta minuts en direcció nord, i unes quantes hores més també. Després d’unes 5 hores al cotxe de lloguer, amb parada inclosa a Wasilla per intentar veure la casa de Sarah Palin, finalment vaig arribar als afores del Parc Nacional de Denali. Allí, un complex hoteler i turístic de mida considerable dóna servei als més de 400.000 visitants que cada any rep el tercer parc nacional en superfície dels EUA (els quatre més grans estan a Alaska). El parc és ben famós per dos principals atractius; la facilitat amb la que es pot veure vida salvatge i per incloure la muntanya més alta dels EUA. Amb 6.194 metres d’alçària el ‘Mount McKinley’, que en realitat és el que dóna nom al parc ja que els natius l’anomenen ‘Denali’, domina tot el parc i es pot veure amb facilitat des de força distància (sempre i quan la meteorologia ho permeti, cosa que no passa sovint). El respecte que es té al parc per la vida salvatge és admirable. En tot moment s’intenta evitar la interacció d’aquesta amb els humans, que són uns veritables visitants. De fet, tot i que és possible fer-hi excursions a peu o en bicicleta, no s’hi permet l’entrada amb cotxes particulars sinó que cal contractar els serveis d’uns busos que fan de llançadora entre diferents punts claus del parc recorrent les més de 85 milles de carretera sense asfaltar. Durant el trajecte sovint hi ha ocasió per parar a observar la fauna del parc, sempre sense baixar del bus i intentant mantenir un volum baix per no destorbar-la. En el meu cas vam estar de sort ja que, a més a més del bon temps, vam poder també gaudir de llops, cabres, caribús, esquirols, conills, àligues… iquatre exemplars dels mítics óssos ‘Grizzlies’ d’Alaska.

Turistes orgullosos de les captures del dia a Homer, Alaska

I més carretera. Per ser exactes nou hores de cotxe amb petites parades incloses, per a arribar a la costa sud del estat. Tot i que m’hagués encantat poder visitar els fiords i les glaceres del Parc Nacional de Kenai, prop de la població de Seward, finalment em vaig decantar per visitar una de les àrees més importants per a la pesca del estat (un altre dels grans atractius d’Alaska). El petit poble de Homer és el principal port per a la pesca del ‘halibut’ que atrau cada any milers de visitants ansiosos per atrapar algun dels exemplars del peix, semblant al llenguado, que pot arribar a pesar fins a 200 kg o més. Però jo, això de la pesca ja fa anys que ho vaig deixar enrere així que, en principi, em conformava simplement en veure l’activitat de l’atrafegat port des de terra ferma i descansar una mica de tanta carretera. La casualitat va voler que la persona que em va allotjar treballés en una de les moltes companyies d”Aero Taxi’ que operen des de Homer per donar servei a les àrees on no arriben carreteres i, sobretot, la casualitat va voler que hi hagués una plaça lliure per a mi en un d’aquests viatges. Com comprendreu, un oferiment difícil de rebutjar. Va ser només poc més d’una hora de vol en total, però suficients per a comprendre la immensitat d’aquest estat veient des de l’aire les glaceres, llacs remots i, fins i tot, un ós negre que semblava un petit punt entre la massa verda. Senzillament espectacular i recomanable a tothom qui visiti la zona.

Glacera vista des de l'aire, a Alaska

I mentre jo recorria les llargues distàncies d’Alaska per carreteres sense cobertura de mòbil, el futur candidat republicà a la Casa Blanca anunciava la seva elecció per a candidat a la vice-presidència republicana. Després de mesos d’especulació l’escollit ha estat un dels qui menys apareixia a les llistes dels experts, el congressista per l’estat de Wisconsin Paul Ryan. Finalment Mitt Romney ens ha sorprès a tots triant un polític de pes, sense experiència en el sector privat, i amb unes idees tant conservadores que fins i tot agraden als membres del ‘Tea Party’. El principal actiu de Ryan és haver estat capaç d’idear un pla per a reduir l’immens deute sobirà que tenen els EUA. Una feina força lloable si tenim en compte que retallar mai és popular i aquí pujar impostos és gairebé equivalent a perdre les eleccions. Bàsicament el pla de Paul Ryan retalla en tot excepte en despesa militar, empetitint el govern a la mínima expressió possible. De fet retalla tant que fins i tot inclou abaixar els impostos per als més rics, cosa que significaria que ciutadans com el mateix Romney passessin a pagar menys del 1 per cent d’impostos sobre la renda. Com era d’esperar, els seguidors del partit republicà no poden estar més satisfets amb l’elecció però sembla ser que no són els únics, doncs els demòcrates ara tenen més arguments que mai per atacar als rivals i les seves idees d’extrema dreta. Caldrà veure en les properes enquestes la influència que l’elecció de Ryan ha tingut en la previsió de vot per saber si ha estat encertada o no.

Família d'óssos capturant salmons al 'Russian River' d'Alaska

A tot això, en el meu últim dia a Alaska i ja de tornada cap a l’aeroport, vaig voler parar a les cataractes del ‘Russian River’. Uns habitants de l’estat em van comentar, mentre visitàvem el Parc Nacional de Denali, que hi ha una part del riu en que els salmons es concentren en el seu viatge curs amunt i on se’ls pot veure saltant els ràpids. El més important però, és que també em van comentar que els óssos ho saben i sovint fan acte de presència per atrapar-ne uns quants i acumular reserves per a hibernar. Una ocasió com aquesta no me la podia perdre de cap manera, tot i que la presència dels plantígrads no estava en cap cas assegurada. De fet, després de caminar uns 45 minuts a pas lleuger, quan vaig arribar al lloc els salmons saltaven tranquils sense perill de ser atrapats per cap ós. Havia arribat tard ja que, segons em van confirmar, els óssos hi havien estat feia una hora o dues i per tant trigarien a tornar. Però com en tantes ocasions en aquest viatge, la sort va estar del meu costat. Potser els óssos aquell dia tenien més gana de l’habitual, potser havien calculat malament el temps que feia que havien estat per allà. Sigui com sigui, mentre feia fotos dels salmons arran d’aigua una femella amb dos cadells apareixien d’entre la vegetació a l’altre banda del riu. Em vaig quedar glaçat, especialment recordant totes les mesures preventives que ens van explicar al parc nacional. Però per sort els óssos només mostraven interès pels pobres salmons que anaven atrapant i engolint. Tots els que érem allà vam callar davant l’espectacle salvatge i tendre alhora, quan la mare capturava salmons per als més petits que semblaven mostrar poca traça. Amb un ull al rellotge vaig enfilar el camí de tornada per arribar a temps a l’aeroport segur, d’haver tingut el millor final possible per al meu recorregut a la gran Alaska.

La terra promesa de Hawaii

(text publicat el 14/03/2012 a www.kolhosp.com)

Segur que una setmana no és suficient per conèixer bé un lloc, segur que el mal temps hi ha ajudat (i a més em van faltar illes per visitar). Però una setmana és el temps que deu tenir la majoria de gent que passa per Hawaii i la verdor dels boscos em fa pensar que el sol tampoc hi brilla cada dia. Les illes són una promesa constant que només de vegades es compleix. Com el surf. Per a practicar-lo com cal hi ha d’haver grans onades en la direcció correcte i amb una forma determinada. No totes valen. Al llard d’un matí en remull, si les condicions són bones, s’acostumen a “agafar” menys d’una dotzena d’onades en total. Hawaii té algunes de les millors costes de tot el món per a practicar aquest esport i cada any s’hi veuen onades espectaculars de les que fan guanyar premis de fotografia. Però no sempre. Per això cada matí a l’hostal de surfistes de la costa nord de l’illa d’Oahu, a prop d’on hi ha les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”, se li pregunta al primer que torna per l’estat del mar amb certa insistència. La resposta que més vaig sentir s’acostava a un “sí però no”.

Com les platges. Els prospectes de l’avió prometen racons extraordinaris amb sorra blanca i aigües tranquil·les, on remullar-se i bussejar al costat de tortugues marines. Ho vaig trobar, no menteixen, però difícilment tot en un mateix lloc. Si l’indret està a raser de vent i fortes onades, probablement estigui infestat d’hotels a primera línia de costa. On les roques oferien capbussades entre corals i peixos tropicals, les corrents marines no permetien un moment de descans. A les costes solitàries entre penya-segats l’accés pot ser difícil i no s’hi aconsella el bany, que les onades son fortes i el fons és de roques afilades. Ah! I alerta si, a causa de les pluges, el mar té un color marró. En aquest cas el bany també està desaconsellat, doncs l’aigua conté un alt nivell de bacteris i la falta de visibilitat facilita l’atac de taurons. Genial. Sobretot perquè als prospectes, de taurons, ni un.

O com els volcans. Un exercici: introduïu al Google “Volcans Hawaii”. Ja ho heu fet? Doncs de lava incandescent, explosions, i vessaments de roca fosa al mar més aviat pocs. Com a molt columnes de fum sulfurós i esquerdes per on s’escapa vapor. Sí, el vapor de l’aigua de pluja. No em mal-interpreteu, va ser una de les visites més interessants i de les que més vaig gaudir. Però haver d’esperar fins al vespre per poder veure, a una distància d’unes deu milles, uns punts vermells que de no ser per la falta de constància haguessin pogut ser llums d’una casa en mig de la muntanya; tampoc és exactament el tipus d’experiència volcànica que un s’espera. I el millor és que potser demà mateix hi ha una nova erupció i els visitants del parc nacional poden estar a tocar de la roca fosa. De fet és gairebé segur que en un futur no molt llunyà la terra es tornarà a tenyir de vermell lava, creant nous paisatges de roca negre. De nou, no s’enganya a ningú en aquesta espècie de pla de màrqueting perfecte que manté en meravelloses condicions la maquinaria turística de l’estat de Hawaii.

Un “aloha” passat per aigua

(text publicat el 15/03/2012 a www.lavanguardia.com)

Surfista a la platja de "Sunset"

Death Valley, California .- Aloha! Quina ironia més fina la del conductor del bus que em va dur des de la terminal on va aterrar l’avió fins l’edifici principal de l’aeroport de Honolulu. “Que tingueu bon temps! Tot i que no sé perquè ho dic… que aquí sempre tenim bon temps!”. Per un moment me’l vaig creure i tot. Potser sóc jo, però set dies seguits de pluja no són el que jo acostumo a anomenar bon temps. No és que fos constant i fes impossible totes les visites, però ha estat suficient com per ajudar a trencar quasi tots els tòpics sobre les illes de Hawaii. Començant pel primer, ja que a l’arribada no hi ha cap noia amb biquini que et posi un collar de flors. Anem bé.

Wikipedia Facts: HAWAII

-Resultats 2008: Obama/Biden: 72,40% – McCain/Palin: 26,78%
-El 43è estat en superfície: 28.311 Km2 (0,88 “Catalunyes”)
-El 40è estat en població: 1.360.301 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 13è estat en densitat de població: 72,83 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Tora! Tora! Tora!
-Tòpic: El paradís del Pacific – L’estat més jove

Els primers dies els vaig passar a la costa nord de l’illa d’Oahu, lluny del sud on hi ha la gran ciutat de Honolulu (capital de l’estat amb una àrea metropolitana d’un milió d’habitants i ciutat de naixement de Barack Obama) i també la turística i plena d’hotels Waikiki (heu jugat mai al joc de taula “Hotel”?). La visió de tants edificis en un indret famós per les seves platges solitàries, em va esgarrifar tant que vaig allunyar-me’n tant com vaig poder. Vaig encertar-ho. Al nord hi vaig trobar el paradís dels surfistes, ja que allà és on les onades arriben amb més força i en la direcció adequada per a l’esport. De fet, milers de practicants arriben aquí cada any per poder “surfejar” a les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”. Però jo no en sé de fer surf així que, plovent com plovia, em vaig sentir “més perdut que els personatges de”… Sí, acudit fàcil per dir que a la North Shore és també on es van gravar moltes de les escenes de la popular sèrie “Lost”. La platja on es va estavellar l’avió, el poblat de “The Others”, o la platja on van muntar el campament els supervivents de l’accident són accessibles i ben fàcils de trobar. Visites recomanades no només per als fans de la sèrie, ja que també són alguns dels indrets més tranquils, icònics, i fotogènics que he trobat.

La platja de "l'accident" a la sèrie "Lost".

A poc a poc em vaig anar adaptant a les condicions meteorològiques i, tot i que les temptacions d’entrar a una sala de cine van ser importants, vaig acabar unint-me a l’enemic entenent que si la qüestió era mullar-se res com capbussar-se al Pacífic. De fet fins i tot em vaig comprar unes ulleres de bussejar per uns deu dòlars. Una més que rendible inversió que em va permetre descobrir corals i peixos tropicals espectaculars a tocar de la costa oest de l’illa i que més endavant m’evitaria “xocar” amb una tortuga marina a la “Big Island”, el destí següent.

L’illa dels volcans, “Hawaii”, és la que dóna nom també a tot l’estat. El motiu de la duplicitat del nom es remunta als temps de “Kamehameha el Gran” (res a veure amb “Bola de Drac”), qui va unir sota el seu control totes les illes de l’arxipèlag al 1795. El territori resultant el va anomenar com a “El Regne de Hawai’i”, en honor a la seva illa natal. Així que per evitar confusions, avui en dia tothom l’anomena amb el gens irònic nom de “L’Illa Gran”, perquè no només ho és sinó que a més segueix creixent gràcies a l’activitat volcànica. De fet és l’única de les illes que conté volcans en actiu i, tot i que ara mateix les erupcions no són massa espectaculars, amb una mica d’esforç és possible veure la lava incandescent del volcà Kīlauea. Però no només. Molt menys massificada que l’illa d’Oahu, també ofereix indrets idíl·lics on contemplar la posta de sol, o platges de brillant sorra negre on prendre el sol. Ah! I a més es pot arribar en cotxe fins al cim més alt del món, el del volcà  Manua Kea, que supera al de l’Everest sempre que es mesuri des de la seva base al fons marí.

Volcà actiu a la "Big Island"

Mentrestant, a la campanya de primàries republicanes, la batalla per a la candidatura segueix en marxa després d’un superdimarts poc decisiu. De fet, només una setmana després de que Mitt Romney guanyés la majoria de delegats en joc a la destacada cita, Rick Santorum ja s’ha anotat tres noves victòries als estats de Kansas, Alabama i Mississippi. Queda ara més clar que mai que la cursa és cosa d’ells dos ja que Newt Gingrich, tot i que es resisteix a abandonar, hagués hagut d’aconseguir millors resultats als estats del sud per tenir opcions per al que queda de campanya (i Ron Paul ja fa temps que va quedar descartat a causa de les seves particulars idees). Les properes cites, com les de Missouri o Illinois aquesta setmana i la que ve, seran les encarregades de determinar si la cursa continua (en cas de victòria de Santorum) o si s’acosta al final (en cas de victòria de Romney). Per a mi el que continua és la ruta per terres californianes, deixant enrere surfistes i volcans amb la sensació que un dia hi tornaré a passar. No per les platges ni els “resorts” turístics, tampoc pel clima. Sinó perquè, si és prou grossa i s’ho val, sé que em costarà resistir la temptació de viure en persona la propera erupció volcànica. Mahalo i aloha!