(text publicat el 29/08/2012 a www.kolhosp.com)
Si mai vols veure un nord-americà desencaixar la mandÃbula, simplement demana-li que intenti definir amb una sola frase què és per a ell la ‘fira estatal’ de la zona on viu. Segurament no podrà , és quasi impossible. Amb la poc lloable intenció de poder lliurar-me de l’esforç d’haver de resumir per a mi mateix el concepte, he descobert una divertida manera de fer-los cavil·lar de valent. La resposta més habitual acaba sent una llista dels elements que un pot trobar a les ‘State Fair’, i la millor de totes les que m’han donat -no sense abans passar pel trà mit de ‘la llista’- ho defineix com ‘el lloc on els (nord-)americans és reuneixen’. Prou bona, però massa genèrica. El problema és que les fires estatals, actualment, no són mai una sola cosa. Probablement en un inici eren simplement un lloc de trobada de grangers i pastors, on cadascú mostrava els seus millors productes en una senzilla competició que atorgava prestigi (i una petita suma de diners) als guanyadors. Ja se sap… el porc més gran, la fruita més gustosa, el cavall més elegant, o la carabassa digne de ser convertida en la ‘carrossa de la ventafocs’. A partir d’aquà però, les fires han anat incorporant amb el pas dels anys més i més activitats, fins a convertir-se en autèntics monstres capaços d’acollir més de 230.000 persones en un sol dia (rècord establert al 2012 a la fira estatal de Minnesota, un estat amb menys població que Catalunya).
Aixà doncs, què hi ha a la fira? Doncs molts animals de granja, exposicions d’art, mostres de talent, concerts, atraccions de fira, mostres de productes locals, estands promocionals, activitats per a nens i nenes, mostres de fruites i verdures, competicions gastronòmiques, escultures de mantega, shows de tota mena, competicions gimnà stiques, rodeos, ‘destruction derbys’, actes polÃtics, mostres gratuïtes de nous productes, exposicions d’associacions locals… i molt menjar poc saludable punxat en un pal. Com per exemple les barres de xocolata i caramel arrebossades i fregides. O directament una barra de mantega arrebossada i fregida. O bacon sucat en xocolata. O un cubell de patates fregides. O un cubell de galetes de xocolata. O una bola de gelat flotant en Coca-Cola. O gelat de bacon. O els increïblement prà ctics ‘walking tacos’: una bossa de ‘Doritos’ esmicolats amb tots els ingredients que acostuma a tenir un taco, i una convenient cullera de plà stic per menjar-ho mentre un es baralla per avançar entre la multitud.
Però per entendre aquesta bogeria cal, sobretot, entendre les particularitats de les zones on es celebren. Les fires estatals més grans sovint tenen lloc a les zones rurals amb grans extensions dedicades a la agricultura i la ramaderia, tot i que per qüestions de logÃstica els terrenys de la fira sempre es troben a les grans ciutats. Però això implica per a molts haver de recórrer grans distà ncies en cotxe i, possiblement, perdre algun dia de feina. Aquà als EUA, de mitjana, els treballadors tenen només una o dues setmanes de vacances pagades, xifra que és encara més reduïda per a grangers i ramaders (tal i com passa arreu del planeta). Aixà que el que per a nosaltres possiblement serien una dotzena o més d’esdeveniments repartits durant tot l’any, ells necessiten concentrar-ho tot en els deu dies que acostuma a durar una d’aquestes fires. Sens dubte, cal aprofitat per a tastar tot el que es pugui.
I com no podia ser d’altre manera la falta de fre i moderació significa diners, molts diners. Buscant l’oficina de premsa a l’edifici de l’organització de la fira d’Iowa, vaig poder veure la sala on processaven, contaven, i classificaven feixos de bitllets. N’hi havia a carretades. No vaig tenir ocasió de preguntar res, no tinc ni idea d’on venien aquells bitllets ni la quantitat total. Tampoc en conec el destinatari ni el temps necessari per a recaptar aquelles quantitats. El fet és que per entrar a la fira has de pagar, per tenir un estand has de pagar, per posar una atracció de fira has de pagar, i fins i tot per a participar a alguns concursos també has de pagar. Aixà que suposo que per a uns quants la pregunta inicial no és tant complicada de contestar: les ‘state fairs’ són rectangulars, de color verd i tenen la cara d’algun president dels EUA estampada.
