Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.

Un punt i apart en el parc nacional de Yellowstone

(text publicat el 28/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol i els vapors dels guèisers al arribar al parc nacional de Yellowstone, Wyoming

Bliss, Idaho .- El ‘parc nacional’ per definició. Diferents tribus de natius americans van habitar durant milers d’anys la zona que en l’actualitat ocupa el parc nacional del Yellowstone sense necessitat de posar-hi límits, però en veure l’amenaça del desenvolupament típic de ‘l’home blanc’ -i la possible destrucció del seu patrimoni natural- es va fer necessari el plantejament de regular-ne els seus usos. El primer de març de 1872 el president Ulysses S. Grant firmava la llei del Congrés dels Estats Units que acabaria establint el primer parc nacional del món. Una mesura de protecció, no exempta de polèmica en el seu dia, per evitar que les terres acabessin en mans privades i així garantir-ne la seva preservació. Avui però ningú dubta de l’eficàcia de la mesura, i així ho demostren els tres milions de visitants del parc -sumats als 60 milions de visitants de la resta dels 57 parcs nacionals dels EUA- que cada any hi passen uns dies entre guèisers, bisons i paratges que et fan esgotar les bateries de la càmera de fotos.

Com no podia ser d’altra manera, aquest any jo he estat un més dels molts turistes de Yellowstone, tot i que s’ha fet esperar més del previst. La gran majoria de les quasi 900.000 hectàrees que ocupa el parc estan dins de Wyoming, estat que vaig visitar a principis del passat abril, però a causa de les baixes temperatures i la neu que s’hi acumula, les carreteres es tanquen des de novembre fins a finals d’abril. Mesos en que el territori és només accessible per als més atrevits, que han d’accedir al parc mitjançant esquis de muntanya o vehicles adaptats a la neu i sempre acompanyats de guies professionals. Jo no anava preparat per tant fred. No hi va haver més remei doncs que esperar al mes de setembre, accedint al parc des del veí estat de Montana, per poder-hi passar quatre nits (molt més del que he dedicat a cap parc nacional als EUA) plantant la tenda al terreny d’acampada de Norris. Al bell mig del parc i just als límits del volcà de Yellowstone. Sí, el volcà, que es considera actiu tot i que sense risc imminent d’erupció però que no evita que a les nits la temperatura baixés fins els dos graus negatius (Celcius).

Bisons americans bevent aigua al parc nacional de Yellowstone, Wyoming

El parc és ben conegut per la seva variada fauna, que inclou principalment uapitís, bisons, llops, aus de tota mena i probablement els més famosos de tots: els óssos (tant l’ós negre com l’ós ‘grizzly’). Ara a molts potser us ha vingut a la ment un conegut personatge de dibuixos animats… doncs heu de saber que tècnicament l’Ós Yogi i el seu company Boo-Boo no eren habitants de Yellowstone, sinó que vivien en el fictici parc nacional de ‘Jellystone’ (traduït com ‘pedra de melmelada’). En tot cas les oportunitats de veure animals salvatges són constants, tot i que mai estan garantides. Sense anar més lluny em vaig haver de quedar amb les ganes de veure els famosos óssos, tot i que en principi durant aquests mesos estan més actius que mai engreixant-se per a poder hivernar. Ocasions hi va haver per a la resta, especialment per als majestuosos bisons que habiten en gran nombre (entre tres i quatre mil exemplars) i que aquí conserven la genètica més pura de l’espècie.

Detall del 'Grand Prismatic Spring' al parc nacional de Yellowstone, Wyoming

Però si hi ha algun element que fa realment famós al parc és la gran activitat geotèrmica que s’hi troba, i més en concret els seus espectaculars guèisers. Les estadístiques diuen que un 95% dels visitants del parc passen per l’Old Faithful, el guèiser més famós del parc gràcies a la seva mida i la regularitat de les seves erupcions. D’entre els 400 o 500 guèisers que es troben a Yellowstone -aproximadament la meitat de tots els guèisers del món- els que es poden predir no arriben a la dotzena, i algun d’ells amb ‘finestres’ que superen les quatre hores de diferència. L’Old Faithful és diferent. No només és un dels més alts del parc amb alçades que van dels 30 als 50 metres, sinó que se’n pot predir la propera erupció amb una precisió de només vint minuts de marge, amb una mitjana de 91 minuts entre cada una d’elles. Tot plegat fa que, més o menys cada hora i mitja, al seu voltant s’hi apleguin centenars de persones equipades amb tot tipus de càmeres esperant l’impressionant erupció. Això al setembre. Al mes de juliol, en el que passen pel parc quasi un terç dels visitants de la xifra total anual, no vull ni saber quanta gent es pot arribar a concentrar a les seves rodalies durant les hores punta.

El famós i regular 'Old Faithful Geyser' del parc nacional de Yellowstone, Wyoming

Però tranquils, les estadístiques també diuen que el 95% dels visitants no s’allunyen més d’una milla (1,6Km) del seu cotxe. Sabent-ho, només cal caminar les 2,3 milles de camí que separen el pàrquing del ‘Lone Star Geyser’. La solitud amb el guèiser està pràcticament garantida, envoltats de natura. Potser l’experiència més propera avui en dia (salvant totes les distàncies) a la que van viure els exploradors de mitjans del segle XIX, quan van ‘descobrir’ les grans meravelles d’un parc per al qual quatre nits no van ser, ni de bon tros, suficients.

[més fotografies i texts sobre la visita al parc nacional de Yellowstone, al diari de viatge]
[àmplia sel·lecció de fotos al àlbum del ‘Yellowstone National Park’]

Camps, prats i ranxos infinits a Wyoming

(text publicat el 10/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge de "Turtle Rock", al sud-est del estat.

Humphrey, Nebraska .- El pas pels deserts de Nevada no va ser suficient “frenada” abans d’entrar a l’estat menys poblat de tots, Wyoming. El contrast és força considerable ja que, tot i que a altres estats també m’he trobat amb zones deshabitades, aquí mai hi havia una gran ciutat al final del trajecte. Amb un cens de menys de 600.000 habitants, ja us podeu imaginar la mida de la majoria de poblacions, inclosa la capital. De fet, està tan buit que és el segon estat amb menys densitat de població (només després de la immensa Alaska) tot i ser un dels més petits. Em pregunto si no seria el primer si no fos per “l’efecte crida” que crea la falta de taxes. A diferència de la resta d’estats, Wyoming no cobra impostos a la renda ni a persones ni a empreses cosa que atrau teòrics nous habitants tan distingits com el mateix Harrison Ford.

Wikipedia Facts: WYOMING

-Resultats 2008: Obama/Biden: 32,54% – McCain/Palin: 64,78%
-El 10è estat en superfície: 253.348 Km2 (7,89 “Catalunyes”)
-El 50è estat en població: 563.628 habitants a 2010 (0,08 “Catalunyes”)
-El 49è estat en densitat de població: 2,08 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Brokeback Mountain – Close Encounters of the Third Kind
-Tòpic: L’estat dels cowboys

Al mirar el mapa de Wyoming jo quasi només hi veia una cosa: el parc nacional de Yellowstone (situat a la cantonada nord-oest de l’estat). El pla inicial era anar-hi directament per passar-hi uns quants dies gaudint de l’espectacular natura, però resulta que  les carreteres que arriben al parc des del sud estan tancades fins a mitjans d’abril per la “temporada d’hivern”. Cap problema, al setembre ja hi haurà temps. A canvi, vaig fer un parell de nits al tranquil poble de Jackson, porta d’entrada tant del famós parc nacional, del “Grand Teton National Park”, com també d’algunes de les pistes d’esquí amb més pendent del país. Però no estava pas sol, allà mateix els nombrosos uapití del “Elk National Refuge” (i algun ant despistat) també esperaven que es fongués la neu per tornar a les muntanyes mentre jo passava una bona estona amb els voluntaris de la “community radio” local.

"Grand Teton National Park", Wyoming

Gairebé al mateix temps, a la cursa a la candidatura republicana, Mitt Romney s’enduia tres noves victòries a les primàries de Maryland, Wisconsin i el Districte de Columbia (on és la capital, Washington D.C.). A cada votació va quedant més clar que el candidat Rick Santorum té ben poc a fer davant els bons resultats i la potència econòmica de Romney. De fet, fins i tot es comencen a sentir previsions dels més atrevits que parlen de la seva imminent retirada aquesta mateixa setmana. Oficialment però, ell assegura estar convençut d’arribar fins al final. Com a mínim s’espera que arribi fins a la propera data clau, el 24 d’abril, en què es celebren primàries al seu estat natal de Pennsylvania (així com a quatre estats més). El problema és que, si fins fa ben poc, la victòria de Santorum a l’estat que el va veure créixer semblava quasi segura, les enquestes més recents mostren com Romney estaria aconseguint capgirar les intencions de vot. En tot cas encara queden molts dies i, amb la velocitat i intensitat que imposen les cadenes de notícies 24h, qualsevol cosa pot passar. Un exemple: Hores d’ara moltes ja parlen obertament de les opcions que té Romney a l’hora de triar un possible vice-president, com si ja fos ell el nominat.

Moment final de la subhasta del "poble més petit dels EUA"

Però tornant a Wyoming, després de gaudir d’alguns dels espais naturals al sud-est, no em podia permetre finalitzar el meu recorregut per l’estat menys poblat sense passar per l’auto-anomenada “població més petita del país”. El propietari de la casa i la gasolinera que formen el poble de Buford s’hi va quedar sol després de la pèrdua de la seva dona i que el seu fill s’independitzés. Això va deixar el cens a tan sols un habitant, i una bona excusa per fer parar als turistes a posar benzina i fer-se una foto. Però després de vint anys de viure-hi, “l’alcalde” va decidir jubilar-se i vendre tot el poble sencer al millor postor. La casualitat va voler que la subhasta fos el mateix dia que jo tenia previst passar per la carretera on es troba. En uns ràpids sis minuts, uns vietnamites anònims ho van adquirir tot per 900.000$, provocant un generós somriure a l’antic propietari. A mi ara m’esperen per endavant uns quants estats quasi tan deserts com aquest, en una de les zones que més ganes tenia de visitar des del inici del projecte. Potser quan arribi a la propera gran ciutat a mi també se’m dibuixa un bon somriure…

Fast Food Nature

(text publicat el 11/01/2012 a www.kolhosp.com)

Great Smoky Mountains National Park

L’U.S. National Parks Service és el “fast food” de la natura però en plan “deluxe”. No un McDonalds o Kentucky Fried Chicken sinó mes aviat un In-N-Out o millor, però “fast food”. Quan un hi para ja sap el què l’espera. Les marques serveixen per això i als EUA hi ha cadenes i franquícies bàsicament de tot el que un es pot imaginar. Tant si el producte és bo com si no, la qualitat és la mateixa a tots els establiments sota una mateixa marca. Vull dir que, si un para a dinar a un restaurant local sense marca, amb només un cartell que diu “Country Cafe”, mai se sap si en sortirà amb un somriure o amb un mal de panxa. Però si el restaurant és d’una cadena concreta i el producte que elabora la marca és una porqueria, es pot dir que la porqueria està garantida. En els National Parks dels EUA, el què està garantit és un cabreig important si et deixes la càmera de fotos a casa.

Davis Bayou (Mississippi) dins Gulf Islands National Seashore

N’hi ha de tota mena. Alguns son gegantins, i altres tan esquifits com un edifici i el terreny que l’envolta. La qüestió és que encara no m’he trobat un sol cas en que la visita a un espai amb el segell del NPS no hagi valgut la pena. Ah! I a sobre en molts casos son gratuïts. Però són “fast food”. Em nego a pensar que la única natura exuberant de la nació està protegida i sota control, hi ha d’haver espais extraordinaris fora dels dominis del departament d’interior! Però no surten als mapes ni a les guies, i per tant més difícils de trobar. I si surten als mapes… caca. Sense protecció, el sector privat s’hi instal·la per tot arreu embrutant la foto. I si no, prova d’agilitat mental: en menys de tres segons senyala a la imatge de Google on comença l’àrea protegida del “Great Smoky Mountains National Park” a Tennessee:

Bingo! Així que viatjant a una setmana per estat no em puc queixar. Si trobo en el mapa una àrea de color verd amb les sagrades paraules “National Park” m’hi llenço de cap sense dubtar-ho, tot i sabent que la visita tindrà poc de salvatge. És natura, però sota control (espero). Els camins estan marcats, sempre hi ha mapes gratis al centre de visitants i els “rangers” son sincerament amables (crec). A vegades pot semblar un parc de la Disney. I no se com s’ho fan, però els “aligators” acostumen a estar a una distància prudencial fora del teu abast (espero). Potser són ells els qui, sabent que tenim prohibit sortir del camí senyalitzat, trien allunyar-se de nosaltres. Potser som nosaltres els qui estem sota control. ¿Va dubtar Theodore Rooseveltquan va pressionar fins convertir Yellowstone en el primer parc nacional?